dimecres, 13 de novembre de 2013

Pròxima parada

Bona lectura!

El paisatge corria ràpid darrere les finestres. Al seu seient, mirava sense mirar les muntanyes, les valls, els horts i els rius que desfilaven davant els seus ulls, amb constant successió. Ja no recordava en quina estació havia pujat. Tampoc no recordava on es dirigia. Senzillament viatjava, mirant sense mirar el paisatge.

De tant en tant, quan el tren es detenia a alguna estació, llançava frenèticament la seua mirada cap a l’andana, més enllà de les finestres. Cap a la porta del cotxe on viatjava, com si estiguera esperant algú, com si buscarà alguna persona que mai arribava.

I així repetia, dia rere dia, en infinita successió. No recordava el dia que va eixir de casa. Tampoc sabia quan tornaria, si és que ho feia. Immers en un viatge sense fi, de vegades oblidava perquè havia començat aquella ruïnosa empresa.

Però plorava, perquè sabia que hi havia una explicació al darrere del que estava fent. Sabia que hores, dies, potser setmanes abans -havia perdut ja la noció del  temps- alguna cosa l’havia empentat a iniciar aquell viatge.

I de tant en tant, aconseguia recordar: hores, dies, potser setmanes abans, havia agafat el tren com feia totes les vesprades per tornar de treballar. I va ser aleshores quan, en una estació de la qual no recordava el nom, va pujar ella. L’àngel que havia estat buscant sense saber-ho tota la vida, la persona que havia de donar sentit a la seua existència. Se li va asseure enfront, li va somriure, a ell li van pujar els colors, i els dos van baixar el cap.

I amb el cap baix, lluitant contra el foc que li bullia a l’interior, barallant-se amb les ganes de fugir a córrer, de declarar-se-li immediatament, o d’intentar passar del tema, com si allò només haguera sigut un moment puntual, el tren es va aturar a una estació, ella va baixar, i ell no se’n va adonar.

Quan va alçar el cap, ella ja no estava. Va tornar a casa caminant sense pensar, es va fer el sopar cuinant sense pensar, es va posar el pijama vestint-se sense pensar, i es va gitar dormint-se  sense somiar. I quan a l’endemà es va alçar, va començar el seu viatge sense fi.

Plorava, perquè havia tornat a recordar la història que l’havia portat al limbe. La maleïa, a ella i a la seua pròpia esperança, que li feia seguir a aquell tren sense final de trajecte buscant-la. Maleïa el seu cor ardent i maleïa els seus ulls per haver-li permés contemplar tan dolça bellesa.

En la seua sobtada vitalitat enutjada havia eixit momentàniament del seu ensurt, i va poder escoltar la mecànica i freda veu dels altaveus del cotxe: “pròxima parada...” i va tornar a sumir-se en la seua desesperació interior, mirant sense mirar el paisatge ara de grises cases que corria cada vegada més lent davant seu. El bloc de pisos, la casa groga, els arbres de l’avinguda, l’andana i l’estació.

I, com feia ja mecànicament sempre que el tren s’aturava, va llançar la seua mirada, entre boja i perduda, a la porta del seu cotxe. Un, dos, tres passatgers... i unes cames. Va alçar les celles. Unes cames perfectes, que acabaven amb uns malucs magníficament redons. Va alçar la vista. La cintura acoblada harmoniosament entre els seus malucs i els seus pits donava pas a un bust exuberant, formidable. I finalment, alçà el cap. Ella estava allí, amb el el seu rostre de bellesa grega i la seua llarguíssima cabellera castanya. I li somreia, com la vegada que la va veure per primera, i fins aleshores última, vegada.


Es va alçar del seu seient, va seure al costat d’ella, i li va somriure.

dimecres, 6 de novembre de 2013

Radiotelevisió Valenciana


Aquesta és la primera cançó que recorde haver escoltat en valencià. Recorde molt bé els capítols de Doraemon que feien a Babalà, l'espai d'oci infantil que tots els dies posava en emissió RTVV als canals Canal 9 i Punt 2. Com jo, molts de la meua generació també veien Doraemon en valencià, també veien Babalà, i gràcies això, vam aconseguir criar-nos en valencià no només a casa i a l'escola, sinó també veient la televisió. Això ja no es repetirà.


El 9 d'Octubre de l'any 1989 començava les seues emissions Canal 9. Sis dies abans havia començat a emetre Ràdio 9. Els dos mitjans pertanyien a la recentment creada Radiotelevisió Valenciana, l'ens de comunicació públic que hauria d'haver sigut, d'haver representat, la veu de tots els valencians. Hauria d'haver sigut la nostra "emissora nacional", mostrant la veritat, la realitat valenciana sense politicismes ni manipulacions. I de fet, així va començar.

PRIMERA EMISSIÓ DE RÀDIO 9, ALESHORES
"CANAL 9 RÀDIO"

Però l'intent de televisió pública, neutra i accessible a tota la societat valenciana prompte va començar a decaure. Ja el govern del socialista Lerma va començar a utilitzar Radiotelevisió Valenciana per a les seues pròpies finalitats, i l'assumpte es va empitjorar fins l'extrem amb l'arribada del Partit Popular al govern valencià.

RTVV es va convertir en l'altaveu dels seus grans esdeveniments, i en l'encobridora dels seus afers de corrupció, dels seus malbarataments econòmics, i de les seues desfetes en polítiques socials. Els treballadors de RTVV foren pressionats fins l'extrem, com ara han destapat, per dir públicament el que els feien dir els directius i alts càrrecs col·locats a dit pel govern "popular". I així, especialment els informatius de Canal 9, es van convertir en l'exemple i la vergonya de la societat valenciana del canvi de mil·lenni.

CAPÇALERA I TITULARS DE NOTÍCIES 9 2a EDICIÓ, 2008

Però RTVV era molt més del que tots criticàvem dels seus informatius. RTVV era la Taula Esportiva, era Punt a Punt, era Grada Nou... era Dossiers, era Societat Anònima, era Medi Ambient... era Trau la Llengua, era Gormandia, era El Poble del Costat... era Astèria i Obèlix, era Babalà, era Missió Impossible...




Eren programes fets per valencians per a valencians, fets per professionals de debò que demostraven sempre que els deixaven la seua qualitat i creativitat. I ahir això es va acabar. Ahir per la vesprada, el president valencià Alberto Fabra va anunciar el tancament de Ràdiotelevisió Valenciana, després de 24 anys d'emissió mai interrompuda.

Sí, RTVV era un ens manipulat, però programes com els esmentats, així com la programació i els propis informatius d'ahir nit i hui, fets pels treballadors sense coacció, doncs veuen propera ja la seua fi, demostren que RTVV, amb un altre marc polític, podia haver sigut, podría ser, una vertadera televisió pública, valenciana i de qualitat.

Per tot això no podem parar de cridar pel que és nostre, per la nostra televisió, per la nostra informació en la nostra llengua! 

#VolemRTVV
#SalvemRTVV
#RTVVnoestanca

divendres, 18 d’octubre de 2013

Llegat

Fins el meu passat article, Valencianisme, feia molt de temps que no escrivia al bloc. Açò implica, evidentment, que fa molt, molt de temps que no cultive la vessant literària d'aquesta web. Hui, però, torne per fi amb una història curta, que espere estiga emmarcada en un conjunt de texts que arriben a donar-li la coherència necessària. Més bé, aquest breu escrit es pot plantejar com una reflexió del futur de la humanitat. No pretenc, però, apropar-me amb açò a la talla de mestres com Isaac Asimov, Orson Wells o Arthur C. Clarke. Només és la meua xicoteta contribució a un món literari que ja fa més d'un segle que va començar.

Bona lectura!

"L’estructura dissenyada és perfecta. Sí, tots estem d’acord. Serà capaç de suportar la fi del nostre univers i preservar en ell la vida, al marge de qualsevol circumstància. I si no la vida, almenys serà capaç de preservar l’herència cultural de nosaltres, el legat dels immortals, la immensa biblioteca dels primers nascuts.

No cometrem el mateix error que eons abans havien comés els nostres avantpassats, si és que havien existit. Nosaltres arribarem sols, desemparats. Nasquérem del no-res, evolucionant des d’espècies amb una intel·ligència inferior, trobant el nostre propi camí al llarg de la història, abandonant el nostre món natal per conéixer l’espai, per fer contacte amb altres pobles, altres civilitzacions.

Junts, havíem assolit l’omnipotència, l’herència genètica perfecta, la conjunció de sabers més gran de la nostra història. Teníem el control absolut de l’univers... o quasi.

Nosaltres, els senyors de les estreles, que a plaer havíem controlat l’evolució de la vida, la creació natural, els ecosistemes de centenars de planetes. Que havíem donat la vida, però també condemnat a la destrucció, a milers d’espècies arreu de la galàxia, estem ara condemnats a desaparèixer.

Vam saber veure que l’univers era infinit en temps i en espai, però no vam saber preveure que era cíclic. I ara un altre cicle havia arribat a la seua fi. I se’ns va revelar massa tard, quan ja no podíem fer res per salvar-nos.

Per això, quan les estreles van començar a esclatar en rapidíssima successió, quan les supernoves es reproduïen al llarg de la galàxia com si de cèl·lules es tractaren, quan els forats negres s’obrien sense previ avís enmig de sistemes solars tragant-se’ls sencers, ja no podíem fer altra cosa que preservar el nostre llegat. I almenys això ho hem aconseguit.

Potser era una mena de càstig. Un ultimàtum a la nostra prepotència. Ens havíem cregut déus, i com a déus vam fer el que ens va plaure de la galàxia. Però estàvem equivocats. Si no podíem salvar-nos, era l’hora de deixar pas a noves civilitzacions... i deixar-los l’advertència. Un senyal de que, abans que fóra massa tard, no cometeren els mateixos errors que nosaltres.  Aquella arca espacial aplegava tota la nostra història. Era un món harmoniosament  perfecte, autònom, que funcionaria durant milers de milions d’anys, arribant així als nostres hereus. O això esperem.

Des del pont del gran cuirassat estel·lar contemplem ara la nostra última creació per fi acabada. L’última peça en el gran joc dels déus al qual inconscientment hem jugat. Com ella, hi ha moltes més repartides per la galàxia, almenys totes les que hem pogut construir en el poc temps que hem tingut. Si tot va bé, les arques, protegides per un poderós escut molecular, seran tragades per alguns dels nombrosos forats negres que estan desestabilitzant l’univers, i mil·lennis després tornaran a aparèixer en un punt indeterminat de la galàxia, escopides pel propi forat, o eixint del seu viatge per l’hiperespai en un altre punt de l’univers. Aleshores haurem acomplit la nostra última fita.

Deixe aquest últim missatge meu com una advertència, però també com un raig d’esperança, a aquells que vinguen després de nosaltres. Apreneu del que trobeu ací, i deixeu que l’univers seguisca el seu curs. Heu de ser guardians, no déus. Vostra és la tasca d’aconseguir que tot rutlle en perfecta unitat, harmonia, i pau"



dimarts, 24 de setembre de 2013

Valencianisme

SILUETA ACTUAL DEL TERRITORI VALENCIÀ.

Sovint em pregunten per la meua filiació política. No és una pregunta fàcil de respondre, com realment no ho és per a ningú. Mai ningú és completament socialista, completament liberal, o completament anarquista. Sempre hi ha matisos que aporta la persona a cadascuna de les etiquetes. Inclús, potser, de vegades les pròpies etiquetes poden confondre. Ara per ara, si hom es defineix com a "socialista", potser el poden encasellar directament com a votant del PSPV quan potser no tinga res a veure, i siga un socialista d'aquella ideologia raonada al segle XIX per Saint-Simeon o Robert Owen, i que poc o res té a veure ja amb els "Partits Socialistes" (PSOE, SPD, PAOK) de l'Europa actual.

Així doncs, quan sóc jo qui ha de respondre la pregunta, puc emetre dos respostes: "valencianista" o bé "nacionalista valencià". "Valencianista" és un terme molt més ample, que agrupa ideologies molt diverses, algunes de les quals marcadament enfrontades entre elles, i per tant, pot portar a confusió. En efecte, un "valencianista" potser algú emmarcat en unes certes posicions polítiques, o bé un seguidor del València CF, o bé un estudiós del valencià. Dins de les posicions polítiques, pot ser des d'un pancatalanista, fins a un espanyolista acèrrim, que, en la seua defensa del folklore valencià, s'anomenarà a ell mateix "valencianista", sovint en castellà.

"Nacionalista valencià" és una etiqueta molt més concreta. Directament, els nacionalistes valencians, des de la pròpia etiqueta, directament ens guanyem l'enemistat dels grups espanyolistes o regionalistes, és a dir, aquells que consideren València una extensió de Castella, o bé aquells que consideren València un afegit a Castella amb un regust a "paella y fallas" molt apetible per a un diumenge de primavera, però per a res per a tot l'any.

Ara per ara, hi trobem tres ideologies polítiques que es fan anomenar "nacionalisme valencià". Tots tres grups són hereus, a la seua manera, dels partits valencianistes de la II República, com ara, Esquerra Nacionalista Valenciana, que per la guerra va fer servir un dels cartells de mobilització ara per ara més estesos i coneguts del conflicte almenys a València.

CARTELL DE LA GUERRA CIVIL QUE MOSTRA LA BANDERA
D'ESQUERRA NACIONALISTA VALENCIANA.

Per una banda, trobem els nacionalistes valencians nascuts de la Batalla de València, embeguts d'un odi visceral a tot allò català, provocat potser per les afirmacions fusterianes, que veien com una mena d'atac a la identitat pròpia valenciana, i que aleshores tenien molts seguidors. Aquests nacionalistes, com és natural, defensen la independència d'una "República" o "Nació" valenciana independent de qualsevol altre estat, amb una llengua pròpia, el valencià, sense cap relació amb cap altra llengua romànica més que la de ser pròpiament una llengua romànica. És un grup molt minvat, agranat pel "valencianisme folklòric" espanyol i el regionalisme, aquella ideologia de la "senyera en lo blau" i el "no mos fareu catalans" que portaven per bandera partits com Unió Valenciana als 90, i que ara porta el Partit Popular.

Seguidament, enmig, trobem altre grup de nacionalistes valencians. Potser són els hereus més directes d'aquell valencianisme republicà dels anys 30, refundat ara en allò que s'ha anomenat la "Tercera Via", teoritzada per Joan Francesc Mira, línia política en la qual s'emmarcava el Bloc Nacionalista Valencià, integrat ara dins de Compromís. Ara per ara evolucionat, i amb una base molt més sòlida que no pas als 90 o principis dels 2000, aquest nacionalisme defen una València independent, i intenta apartar qüestions com ara la bandera o el nom del territori del debat. Valencianistes d'aquesta ideologia poden alçar banderes com la Reial Senyera, la Preautonòmica, la Estrelada Valencianista, la Estrelada Socialista, o nomenar el País com València, República Valenciana, Nació Valenciana o País Valencià. Com el primer "nacionalisme valencià" que hem descrit, aquesta solució es decanta per una València sobirana i independent de qualsevol altre estat, però a diferència d'aquell, defensa la unitat de la llengua catalana, amb les particularitats pròpies del valencià, i n'és conscient, i orgullosa, de l'origen catalanoaragonés del nostre poble, així com de la seua evolució fins arribar a ser un poble sobirà, documentat ja per Francesc Eiximenis al segle XIV.

Per últim, el ventall es tanca amb el nacionalisme valencià pancatalanista. Fundat per la doctrina de Joan Fuster, principalment arran de la publicació del seu llibre Nosaltres, els valencians, va prendre força en la polarització que es va produir al valencianisme a la Batalla de València, i fou durant molts anys el bastió del valencianisme progressista, defensor d'un País Valencià emmarcat dins d'una federació d'estats catalanoparlants, anomenada Països Catalans. Potser l'equivocació més gran d'aquesta ideologia és la famosa frase que va aventurar el seu fundador: "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans". Gran part de la societat valenciana ni ha perdonat ni ha oblidat eixa afirmació.

JOAN FUSTER, EL PRINCIPAL IDEÒLEG DEL
VALENCIANISME PANCATALANISTA.

I ara, després d'aquesta reflexió... on estic jo? Doncs jo estic enmig. Plenament conscient de la unitat de la llengua, i orgullós del nostre origen com a poble, sóc també dels que considera que, com ja va dir Eiximenis al segle XIV: "Car com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena Poble Català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena Poble Valencià"

Constantment atacats, els qui creiem en València com un estat sobirà, encara que pertanyent a una comunitat lingüística catalana, com ho són Argentina i Espanya, ens trobem amb l'odi dels espanyolistes i la incomprensió dels catalanistes. Encara així, creguem que puguem ser capaços d'arribar a vertebrar la societat valenciana de manera que siga plenament conscient de la seua entitat diferenciada com a poble, i conseqüent a l'hora de reclamar la seua sobirania. Així doncs, fem força, apleguem-nos tots els valencianistes, i que siga el poble valencià, en ús de la seua raó, qui decidisca què vol ser.

Bona lectura!

dilluns, 4 de març de 2013

Cants de la Ribera (I)

Entrem ja de ple al recull de poesies Cants de la Ribera, de Francesc Badenes i Dalmau. Hui reproduïm les dos primeres poesies d'aquest llibret: A Virgili i A València, premiada aquesta última l'any 1887. No tenim informació sobre en quin certamen va ser guardonada. Bona lectura!

A VIRGILI

Oh poeta immortal, oh dolç Virgili,
delícia del meu cor i de les Muses:
puix que fores el geni de les selves,
que a èglogues sentides, sempre tendre,
feres parlar al rústic bell llenguatge,
mon seny inspira i a mos versos dóna
la fluïdes de l'aigua que rellisca,
entre plantes i flors, bonegadora (1).
Siga vibrant nota bella (2) paraula
que brolle encesa; enlluernadora estrela
l'estrofa, siga, que el concepte anima,
i, grata, arreu, la música s'escolte
quan vibre el llavi pronunciant la lletra.
Del Xúquer brau, l'enamorada nimfa,
fes que els tresors de la bellesa em brinde
perquè puga oferir-los a ta pàtria,
regal de son amor, este trobaire.
Mai, oh Virgili, ton consell em negues!
Sempre, dolç mestre, ton amor m'empare!

NOTES:

En la corresponent adaptació a la normativa actual, s'han produït certs canvis respecte la versió original del poema, que a continuació detallem:

- S'han substituït tots els locatius amb la preposició "en" per la variant normativa actual "a".
- S'ha substituït la preposició "ab" arcaica per l'actual "amb".
- S'ha substituït la forma verbal arcaica "sía" de la tercera persona del present de subjuntiu del verb ser per l'actual "siga".
- S'ha substituït la grafia "y" de la conjunció copulativa per l'actual "i".
- S'han fet les pronominalitzacions correctes als verbs que ho demanaven.
- S'han produït els següents canvis de lèxic (sempre mantenint la rima i el recompte sil·làbic original, i intentant semblar-se el màxim possible al significat original): 1, mormoladora; 2, vibranta/desaparició de l'article la.

A VALÈNCIA

La llum del sol portant en la mirada,
la llum del sol portant en la mirada,
cenyit el front de roses i llorer,
està València en gran tron recolzada
com bella nimfa d'encantat verger.

I al contemplar-la tan bella (1) i graciosa (2),
vora el mar de gratíssima remor,
l'ànima s'estremeix de plaer, gojosa,
dient: eixa és la mare del meu cor!

La mare que regnà gloriosa un dia,
noble, insigne, magnífica, lleial;
i duia als cors la pau i l'alegria,
enllaçant-nos a tots l'amor pairal.

Com guarda la petxina nacarada
en ses conques la perla de valor,
té per a tu, mon esperit, guardada,
la flama encesa de brusent amor.

Com besa l'alba el cim de l'alta lloma
quan s'alça ruborosa per la mar
i entre núvols d'argent son rostre apunta (3),
encés d'alegria (4) t'aniré a besar.

Jo et cantaré, mareta, melodies,
com les aus al crepuscle vespertí,
i amb elles esborraré (5) les tristeses (6)
que esgarren (7) cruels ton noble sí.

Si no canta a sa mare venerada,
a qui ja el trobador elevarà
tendreses de sa lira regalada
si tan sols una mare a el món hi ha?

Ja mai dubtes de mi, et vull, t'adore;
per a tu serà sempre mon amor;
mentre la mort avara no m'acore,
teua serà ma vida i teu mon cor.

Jo porte de Sagunt la flama encesa
del greu (8) valor que al món astorà (9)
jo guarde de Setabis la fermesa
i el glavi venjador amb que lluità.

Jo somie d'en Jaume l'alta glòria
per dur al teu (10) front triomfal llorer;
jo somie a guanyar noble victòria
sobre aquells que humiliaren ton poder.

Mes veig que plores, divinal matrona;
plores pel regne que passat ja fon?
Si et llevaren un temps reial corona,
altra de més virtut et darà el món.

Ardida lluita, amb ànsia i energia;
ajunta els trists records amb que et distraus;
puix que la mar és teua, amb ella envia
que la exploren per tot tes llestes naus.

Cultiva els erms, forada la muntanya,
destrossa el puig roquer amb braços forts;
i dels ossos que arranques de sa entranya,
basteix palaus, i fàbriques, i ports.

Escampa't per les hortes sempre belles;
amb ta creixença romp tot vell murall;
que siguen els nous barris les portelles
per on t'entren els dons del sant treball.

Si és que un dia et falta la planura,
eixamplat enfilant-te pels teus monts,
i que brillen tes indústries a l'altura:
els gegants deuen dur ben alts els fronts!

Munta al cel, centre etern de meravelles;
estudia en sos abismes l'infinit;
arranca al sol brillant les llums més belles
per a l'art que somia l'esperit.

Treballa; el seny desperta: brilla encesa
sobre ton front la fe, i espera, i creu:
si el ceptre més potent és la saviesa,
eixe és el ceptre que en avant tindreu.

NOTES:

En la corresponent adaptació a la normativa actual, s'han produït certs canvis respecte la versió original del poema, que a continuació detallem:

- S'han substituït tots els locatius amb la preposició "en" per la variant normativa actual "a".
- S'ha substituït la preposició "ab/ad" arcaica per l'actual "amb".
- S'ha substituït la grafia "y" de la conjunció copulativa per l'actual "i".
- S'han fet les pronominalitzacions correctes als verbs que ho demanaven.
- S'han produït els següents canvis de lèxic (sempre mantenint la rima i el recompte sil·làbic original, i intentant semblar-se el màxim possible al significat original): 1, gentil; 2, hermosa; 3, asoma; 4, ditja; 5, borraré; 6, melengies; 7, desgarren; 8, indomit; 9, pasmá; 10, s'ha esborrat la preposició a abans d'infinitiu/ton.

BIBLIOGRAFIA:

- Antologia Poètica (pàgs. 142-145), Francesc Badenes i Dalmau, València, Edicions Marí Montañana, 1980.
- verbs.cat, "Conjugació del verb català ser", [en línia], 2013. Disponible a la xarxa: http://www.verbs.cat/ca/conjugacio/37-ser.html

dissabte, 23 de febrer de 2013

Cants de la Ribera: Pròleg

Seguim hui el recull de poesies del valencià Francesc Badenes i Dalmau, i ho fem encetant el seu més famós poemari: Cants de la Ribera. Aquest llibre és una arreplega de 46 poesies, publicades l'any 1911, entre les quals s'inclou la ja reproduïda l'Albada, el poema més llorejat de l'autor alberiqueny.

El primer "cant de la Ribera", que hui reproduïm, no té títol, i serveix d'introducció a la resta del llibre. Podeu trobar-lo en versió original a la pàgina 141 del llibre Antologia Poètica del propi Badenes. Bona lectura!

Estos, mos versos, pregonera Fama,
fills enyorívols de mon feble numen,
no, tu, amb la trompa, que al Parnàs eleva,
noble els aclames.

No busque glòria que a l'engany es forge,
ni els llorers busque que mon seny no abaste (1);
visquen els altres d'il·lusions mentides,
míseres pompes.

Canten els rústics mes humils estrofes,
sonen ses notes a la bella (2) plana,
no les celebren a mansions daurades
nobles princeses.

Més les corones a mon cor li plauen,
d'herba (3) galana i perfumada rosa,
que les que mostren en sos fronts altívols
reis superbiosos.

Jo sols anhele l'amorosa brega,
llums de les ciències, amistats honroses;
siguen dels hòmens, que del frau s'emparen,
totes les glòries.

I quan les muses, de mon cant, sentides,
trenquen el plectre de ma ruda lira,
mans afectuoses (4) a mon cos (5) donen
fossa ignorada.

NOTES:

En la corresponent adaptació a la normativa actual, s'han produït certs canvis respecte la versió original del poema, que a continuació detallem:

- S'han substituït tots els locatius amb la preposició "en" per la variant normativa actual "a".
- S'ha substituït la preposició "ab" arcaica per l'actual "amb".
- S'ha substituït la grafia "y" de la conjunció copulativa per l'actual "i".
- S'han fet les pronominalitzacions correctes als verbs que ho demanaven.
- S'han produït els següents canvis de lèxic (sempre mantenint la rima i el recompte sil·làbic original, i intentant semblar-se el màxim possible al significat original): 1, abaste; 2, hermosa; 3, herba; 4, carinyoses; 5, desaparició del pronom li.

BIBLIOGRAFIA:

- Antologia Poètica (pàg. 141), Francesc Badenes i Dalmau, València, Edicions Marí Montañana, 1980.


dimarts, 12 de febrer de 2013

#elcamídelescocés, un any després

Hui fa un any que aquesta aventura a la xarxa va començar a funcionar. Fa un any que vaig decidir llançar aquest bloc, amb la finalitat principal de difondre les meus creacions literàries, més bé narratives, doncs potser literàries és un adjectiu massa elevat per a la qualitat del que es difon ací.

Però prompte el bloc va esdevenir un mitjà més d'actualitat, un vehicle per expressar a la xarxa de manera extensa la meua opinió sobre allò que passava al món. I la causa va ser el moviment que, d'ací a tres dies, complirà també un any, la Primavera Valenciana.

La Primavera Valenciana ha esdevingut el motor principal de totes les protestes que a nivell estat espanyol han hagut en contra del govern central i, sobretot, del seu Ministre d'Educació, Wert. En el seu moment, #elcamídelescocés va reflexar l'actualitat de la protesta en un bloc de quatre articles, tots amb gran acollida.






A aquesta "irrupció" en l'actualitat, van seguir altres articles de temàtica similar, però també van començar a aparéixer els primers fruits que reflectien l'intenció original del bloc: la literatura. Així, es va publicar el microrrelat Somni, es va fer el seguiment del I Congrés Interliterari de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, i més endavant es va obrir la porta a un relat de fantasia heroica que encara hui segueix, i seguirà per molt de temps, gestant-se: Jordi d'Alterràs, la Història de la Bèstia.




I per suposat, entre tot açò no em podia deixar la meua principal afició, la música. I a ella van dedicades també un grapadet d'entrades d'aquest bloc.



En conclusió, un any, 30 entrades i 3000 visites després, aquesta experiència ha resultat, i resulta, gratificant i enriquidora. A partir d'ara, a twitter, aniré anunciant el dia que es publicaren les entrades de l'any passat. I enguany hi ha molta feina per fer. L'antologia poètica de Badenes és un exemple.

Així doncs, moltes gràcies a tots per haver caminat, per caminar, pel Camí de l'Escocés. Espere que hageu gaudit amb la lectura, i que segui fent-ho. Bona lectura!