divendres, 31 d’agost del 2012

Jordi d'Alterràs, la Història de la Bèstia (II)

Ja feia temps que no publicava res, almenys tal com s'entén la paraula publicar. No fa massa vaig penjar un enllaç a la biblioteca virtual TINET on estava allotjat un relat meu. No era una veritable publicació, ja feia temps que estava allí.

Hui, per fi, he acabat la segona part de la història de Jordi d'Alterràs (ací podeu trobar la primera http://elcamidelescoces.blogspot.com.es/2012/06/jordi-dalterras-la-historia-de-la.html), i les que ens queden. Si seguiu llegint, coneixereu els nous personatges i les noves situacions que es creen al nou poble que visita el nostre heroi, Castell de Ponent. Espere que vos seguisca agradant. Bona lectura!

Tota l'alqueria va eixir aquell dia de les seues cases per acomiadar Jordi. Feia una setmana que estava allotjat a la Casa de la Vila, una setmana des de que havia tingut aquella violenta conversació amb el governador, que finalment, i després de l'oferiment de Jordi a caçar el drac, va acceptar de donar-li tot el que necessitava.

I allà estava ell, a llom del millor cavall que hi havia al terme del poblet, un preciós exemplar marró, que havia sigut donat per un dels terratinents més adinerats de la comarca, un tipus al què el drac també se li havia emportat la seua filla, potser la única raó per la qual col·laborava amb la expedició de Jordi.

Rodejat per un centenar de persones, Jordi veia en els seus ulls com havien posat en ell totes les seues esperances de tornar a vore les seues filles, germanes o amigues. Jordi va sentir aleshores el fortíssim pes de la responsabilitat de salvar a les joves en els seus muscles. Un home major, de pell bruna, amb una expressió que transmetia melancolia per tots els costats, es va apropar a ell i li va parlar.

- Jordi, ni jo, ni tots els meus amics i germans, podem expressar en paraules el que sentim per què vostè s'haja oferit a tornar les nostres filles a casa, o almenys, evitar que altres famílies passen per el què nosaltres estem passant. De veritat, moltíssimes gràcies. Mai podrem pagar-li-ho.


- No busque recompensa - va dir Jordi. - Tan sols faig el que crec que he de fer. Si algú de vosaltres vol vindre en mi, encara està a temps, ho sabeu.


El governador es va apropar, amb la seua empalagosa cara de poma esclafada, i va contestar les últimes paraules de Jordi.


- Jordi, nosaltres som homes de camp, de pau. Ens conformem en treballar la nostra terra i vendre el poc que tenim als mercats de la ciutat. No podem anar amb vostè, seriem més un destorb que una ajuda.


Jordi el va mirar amb un gens reprimit fàstic, i va fer mitja volta per dirigir-se a la porta de l'alqueria, mentre pensava si eixa llonganissa humana alguna vegada havia agafat una aixà o una llegona. Ho dubtava.


Va creuar les portes, obertes de par en par, baix l'atenta i devota mirada dels guàrdies, que ja el miraven com a un heroi, i després de creuar el pont de pedra, va començar la cavalcada cara a l'oest. A les seues esquenes encara podia escoltar els "endavant!", "ànims, valent", "no oblidarem mai el que fas per nosaltres". Jordi va tornar a sentir carregar les esperances de tot el poble en ell, i una llàgrima va recórrer la seua cara des de l'ull fins la barbeta, per caure i perdre's en el vent que trencava la velocitat del seu cavall.


Cavalcava a ponent, i deixava el sol darrere. Recurtant-se entre les ombres de la contrallum, semblava un fantasma, un esperit, un enviat dels déus a la recerca de la última missió. La seua pesada capa verda d'explorador li recurtava la silueta remarcada per l'espasa que li penjava del cinturó, com una extensió més del seu cos. Va travessar així tota la planura, va creuar sèquies, va volar pels caminals que articulaven els bancals de tarongers i llimeres, i finalment va aplegar al pas que tancava la vall, vora el riu, amb les muntanyes recurtades com una gran porta que el separava del desconegut. Un poc més enllà estaven les fronteres del País. Jordi, com a explorador, les havia patrullat moltes voltes, però molt poques les havia creuat, i sempre més al nord. No sabia que trobaria allí.


Va baixar el ritme que havia imposat a la seua muntura, massa alt, i, després de seguir un poc més per la mateixa vorera del riu, va arribar al Pont Vell, que creuava l'aigua de part a part. El va travessar i va arribar al Camí dels Exploradors, l'última via segura cap a l'últim poble del País, del qual Jordi podia vore el castell recurtant-se ja sobre el llac que formava el riu en una petita illa, unes poques milles més enllà d'on ell es trobava.


Va seguir el camí de terra, per la vorera del riu, fins que va aplegar a Castell de Ponent. No podia haver en el món dos viles més diferents que Castell de Ponent i Benifaraig. El primer era una veritable fortalesa. Unes poques cases  de fusta i palla s'apretaven dins els murs de la formidable fortificació, mentre, fora dels murs, un menut conjunt de cases d'adob i canya conformaven una menuda aldea que s'acollia a la protecció natural entre els murs de la fortalesa i les parets de la muntanya.


L'accés al castell era difícil per a un possible invasor. Un pont llevadís creuava el riu per dalt del barranc que formava aquest, i era la única manera d'entrar al poble. Jordi va creuar el pont poc a poc, mentre un carro replet de mercaderies eixia de la fortalesa. Esperant que el carro creuara, va girar la vista cap a la vall, d'on havia eixit de matí. Ara era ja migdia, i havia superat un considerable desnivell. Al fons a l'esquerra veia Benifaraig, i més lluny encara, a l'altra part del riu, unes quantes alqueries i poblets més li eixien a la vista, entre planures d'herba i bancals de tarongers.


Va creuar les primeres portes, dos torres sòlides de roca grisa, i a l'esquerra s'obria un caminet que portava a l'aldea. A la dreta, un esvoranc cap al riu i el que semblava un abocador, el lloc on totes les merdes que cagaven les latrines del castell anaven a parar. Enfront, les segones portes, majestuoses, que donaven a la plaça d'armes del castell. Va travessar les fortes portes de Castell de Ponent i va entrar a la plaça. A l'esquerra, les cases dels que podien pagar-se una llar dins del castell. A la dreta, les cavalleries, la ferreria, els tallers... I encara més endavant, l'accés a la torre de l'homenatge, l'edificació que servia de quarter als guàrdies del castell i de casa a Mateu de Roís, el capità de la fortificació. Castell de Ponent no tenia Casa de la Vila, doncs la seua condició de fortalesa feia que, administrativament, estiguera adscrita a l'autoritat del governador de Benifaraig però, de facto, el capità feia i desfeia com volia, i era el senyor absolut del castell i de tots els seus voltants.

Mateu de Roís era un bon amic de Jordi, i el coneixia de ben menut. Fou el seu instructor d'esgrima a l'acadèmia reial, i un dels seus principals valedors davant el procurador militar a l'hora de la seua promoció a explorador. Amb els anys, i encara que a distància, havien aconseguit enfortir la seua amistat. No es veien des que Jordi va obtenir el rang de capità d'exploradors, però no creia que havera canviat massa.

Un majordom no va tardar en venir a per ell. Va seguir la casaca amb els colors del País per la torre del homenatge, fins que el majordom el feu entrar a una sala menuda, amb una xemeneia al fons, i al mig una gran taula de roure vell, amb poques cadires. Sobre la taula, un gran mapa del Regne i els voltants, així com mapes més menuts de la comarca, tots punxats i assenyalats amb punyals i fitxes. Era una sala sòbria, austera, sense cap decoració més que les arquivoltes gòtiques de la pròpia arquitectura del castell. I allí, al fons de la sala, plantat com una estàtua front al foc, amb la gran capa negra, estava Mateu de Roís.

- Mateu... - va saludar Jordi primer.

Mateu es va girar poc a poc, i la seua cara es va il·luminar al vore a Jordi, va esbossar un gran somriure d'alegria, i va dir:

- Jordi! - Rigué - Quina alegria tornar a vore't!

Es van fondre en una abraçada de bons amics, somrient, fins que es separaren i Jordi parlà.

- Mira't! Si estàs igual, vell ós!

- Ja saps, la muntanya, que enforteix a la gent. Tu si que has canviat un poc més, eh, valent?

- Jo tinc vint anys menys que tu, mestre. Tant s'hi val que se'm note o no - va riure.

- Redéu Jordi... què et porta per aquest lloc tan allunyat de la mà dels déus?

- Jo t'explicaré, Mateu. Un drac.

Jordi i Mateu es van asseure a la vora del foc, i Jordi va anar relatant-li la història. Mateu, que passava dels cinquanta ja, encara es mantenia ben fort. Era un home alt, corpulent, calb, amb una barba perfectament retallada que enduria la seua ja de per si severa cara. Escoltava atentament Jordi, encara que no massa sorprès, la qual cosa va fer que Jordi es quedara un poc estranyat. Finalment va acabar el relat.

- El drac... - va sospirar Mateu.

- Sí, un drac. - reafirmà Jordi.

- Voràs Jordi - va dir Mateu amb preocupació - Nosaltres ja sabíem això del drac. L'hem vist sobre el castell, totes les vegades que anava a Benifaraig...

- Què?! - va dir irat Jordi. - Ho sabíeu i no heu fet res en tot aquest temps?! No m'ho puc creure Mateu, de tu, no...

- Jordi, no podíem fer res. Havera arrasat el castell en un tres-i-no-res.

- Mateu, si no li feu cara, sí que et cremarà el castell. Més tard o més prompte. Creus que tardarà en cansar-se de les xiques del poble? No amic, no. Vindrà. Ací, a Benifaraig, a Alàsquer i a tots els pobles de la nostra regió. I acabarà estenent-se per tot el País. Si no li fem cara, Mateu, ens matarà. A tots.

- Jordi, ho senc, no puc fer res. No puc demanar als meus homes que lluiten contra la bèstia més poderosa del món. Em sap mal per les joves, però... no puc fer res. Per favor, necessitaria tot l'exèrcit reial!

- Trellats, Mateu. Em pensava que tindries més coratge. Jo mateix mataré el drac, si no ho fa ningú més. Dormiré ací aquesta nit. Espere que almenys això ho pugues fer, per mi...

- Clar Jordi, pots dormir en l'habitació de dalt, mateix.

- Gràcies Mateu. Parlarem demà.

Jordi va eixir de la sala, entre trist i cabrejat. Li sorprenia aquell Mateu. El veterà guerrer havia sigut sempre un home coratjós, valent i just. Estava fent-se vell, no cabia altra explicació. Va pujar les escales de la torre i va entrar a l'habitació que li havien designat. Pujava la escalfor de la xemeneia inferior, així que no va encendre foc. Es va despullar i es va clavar dins el suau llit de mantes de cotó, mentre observava el tapis roig que representava un cavaller lluitant contra un drac, al costat de la finestra. "Quines coses...", va pensar Jordi. Es va girar, va tancar els ulls i es va adormir. Aquella nit va somiar amb gent estranya, serps de foc i una jove.

El va despertar el so d'una banya. Era la senyal de partida dels exploradors. Jordi es va alçar sobresaltat, es va vestir de pressa i corrents i va baixar com un llamp les escales fins la sala on Mateu l'havia rebut el dia d'abans. El vell soldat no estava allí, així que va baixar fins el pati d'armes, on el va trobar donant les últimes instruccions al cap de la partida d'exploradors que eixia en aquell moment.

Jordi va vore com el cap dels exploradors li dirigia una mirada ràpida abans de partir. Immediatament després, Mateu es va girar i va anar cara a ell.

- Jordi, precisament anava a cridar-te. Hem de parlar seriosament. Pugem dalt.

Jordi va seguir sense dir res el capità a la sala de la xemeneia i el mapa. Quan van entrar, un jove els estava esperant recolzat en la paret al costat de la xemeneia. Portava unes botes de cuir dures, i uns cobre cuixes de ferro. Cobria el seu tronc amb una peça de tela color cel amb el blasó d'alguna casa. A Jordi li resultava familiar. Baix el teixit s'endevinava la cota de malla que li protegia el tronc, i que s'ajustava a les monyiques amb braçals de cuir endurit. Era un noi jove, més baixet que Jordi, però ben paregut, amb un notablement llarg pèl ros i uns ulls blaus com el cel. Més d'una xica s'hauria fos als seus peus, pensava Jordi.

- Jordi - va cridar la seua atenció el vell capità - Saps per què he enviat fora els exploradors?

- Voldria creure que és pel drac, però ja sé que no - va dir Jordi.

- No, no és pel drac. Alguns companys teus, dos dels que han eixit en el grup d'ara, van vore l'altre dia el que pareixia moviment de tropes més enllà de la Serralada de Ponent.

- Com? No sabia que eixes terres estigueren habitades. A sovint he recorregut eixa mateixa serralada i mai havia vist res.

- Fins ara. Les fitxes al mapa mostren on han sigut vistes tropes. Potser es prepare un atac a gran escala contra el País. Hem d'estar preparats.

Jordi va mirar el mapa. Hi havien quatre fitxes. Dos quasi juntes, més enllà de Castell de Ponent i el port del mateix nom, seguint el curs del riu, i dos més al sud. Una quasi dins el País, al pas del gegant, i una més allunyada. Cada fitxa portava apuntat un nombre, que indicava la quantitat aproximada de homes a cada lloc. Entre tots sumaven uns dos milers.

- No semblen massa homes... No crec que tinguen ninguna mala intenció respecte a nosaltres - va dir Jordi després de revisar el mapa.

- No, però en sobren per fer incursions, i van armats. Jordi, si segueixes en la teua boja idea d'anar a caçar el drac, ves amb compte. I, ja que vas, mira si pots assabentar-te d'alguna cosa, de la gent aquesta.

- Bé Mateu, ho faré, no et preocupes. Si no vols res més, eixiré ja.

Mateu va fer un gest seriós, i va fer unes passes cara a Jordi. Va alçar el cap i va tornar a parlar.

- Jordi, no, més bé... si et pareix bé, hi ha una... cosa que voldria encomanar-te. Et faria un escuder?

Aleshores Jordi va comprendre el paper del jove dels cabells rossos a l'habitació. Era allí per ser el seu escuder. Jordi el va mirar, observant-lo, amb certa desconfiança. El jove li va tornar la mirada. Una mirada altiva, jovial. Als seus ulls bullia la confiança en ell mateix. I la imprudència. Jordi va saber que era un jove que es sentia capaç de tot. No dubtava que era un guerrer genial, però no el volia.

- Mateu, no sóc cavaller... - va dir Jordi seriosament.

- No et demane que l'adoptes com escuder, diga'm oficialment, Jordi. Tan sols vull que l'ensenyes. A combatre, a moure's... a menejar-se ja no en la batalla, sinó en la vida. Ací, a Castell de Ponent, no podem ensenyar-li res més.

- Mateu, on jo vaig, ell no pot vindre. Massa jove. Massa poca experiència. I massa... bataller. Necessite algú que sàpiga moure's en sigil·li i sense cridar l'atenció, per boscos, plans i muntanyes, no un noble que traga l'espasa i comence a repartir candela a la mínima que escolte una branca trencar-se.

Aleshores el jove ros, quasi literalment, se li va tirar als peus.

- Per favor, senyor, deixe'm que l'acompanye! Vull vore món, ho necessite! Les parets d'aquest Castell i els tarongers i arrossars d'allà baix ja no em fan res. Vull anar lluny, vull ser com vostè!

Jordi el va mirar amb gest greu, pensarós, disposat a negar-li la seua petició, però Mateu va mirar a Jordi, en cara de vells records, i va dir la frase màgica: "Recordes com vas començar tu, i com n'eres, de jove?"

Jordi va escoltar allò, va abaixar el cap i, sospirant, va fer un gest cap al jove ros. "Au, vinga, anem-nos-en".

Jordi va alçar una ma per acomiadar-se de Mateu, i el jove va eixir content darrere d'ell. Mateu els va acomiadar als dos amb un somriure.

Al arribar al pati, Jordi es va girar cap al jove, i va iniciar les presentacions que corresponien.

- Bé, xic, sóc Jordi d'Alterràs, supose que ja em coneixeràs. Sóc un explorador, de fer, sóc capità d'exploradors, i estic bastant acostumat a passejar-me per les muntanyes i els boscos als límits del nostre món bastant sol durant molt de temps, així que intenta no molestar massa, i fer sense renegar tot allò que et diga, correcte? Si ho fas, anirà tot bé. Anirem on puga'm, matarem el drac i podràs tornar a caseta a dormir entre els llençols que cosiren les donzelles de ta mare i a intentar follar-te donzelles ensenyant-los l'espasa... bé, les dos espases. Així doncs, com et diuen?

Al jove, a mesura que Jordi anava parlant, se li havia anat esborrant el somriure del rostre. Ara mirava el capità d'exploradors bocabadat i titubejant.

- Sóc.. Andreu... Andreu de Comtandreu, senyor. Sóc fill del comte Andreu XII de Castàlia.

Jordi va arrufar el nas. Mala cosa. Ara reconeixia el blasó de la camisa del jove. Havia menyspreat al fill primogènit del Comte de Castàlia, un dels més poderosos senyors del País. El Comtat de Castàlia era una enorme extensió de terres de cultiu i pastereig, al nord de la capital, del qual la ciutat més important era Castàlia, un menut port amb una llotja agrícola bastant important. Els territoris del pare d'Andreu eren gairebé un terç de la totalitat del País. Si son pare s'enterava del que havia dit al fill, potser tindria problemes.

- Molt bé, Andreu. Des d'ara et presentaràs, senzillament, com Andreu de Castàlia. Quan corres món, per passar inadvertit millor no ser un fill de noble, entens? Au, corre a posar a punt dos cavalls i carregar-los de provisions. Jo et diré que has de posar. Vinga, anem.

El jove escuder va assentir i va córrer a les cavallerisses. Potser no era tan idiota com Jordi havia cregut, a primera vista.

Entre els dos trigaren menys de mitja hora en recollir totes les provisions i preparar-se per al viatge. Jordi va haver de explicar-li a Andreu alguns conceptes bàsics sobre la supervivència i la discreció. Entre d'altres, Andreu volia elegir un cavall alt, un semental marró amb una planta espectacular per a la batalla. Quan Jordi es va aproximar amb dos rossins guaixats i baixets, Andreu va fer cara de pomes agres. Jordi li va explicar que per anar per la muntanya, sense camins, cap al desconegut, era millor una bèstia forta i resistent com aquells rossins que no pas un cavall d'exhibició i velocitat. Andreu no volia entrar en raó i Jordi, en represàlia, el va fer muntar en un burro.

Després, Jordi va ordenar a Andreu canviar-se de roba. El jove es va negar en redó. Ningun cavaller es desfeia dels seus blasons i de les seues armes. Al cap i a la fi, eren les seues senyes d'identitat. Jordi li va dir que a partir d'ara, ell era Andreu de Castàlia, un guerrer del muntó, no el fill del comte. Després de molt discutir, Andreu va accedir. Va anar a l'armeria i quan va tornar, ja no portava ni la túnica ni la cota de malla. Els havia canviat per una samarreta encoixinada i un peto d'acer sense blasonar. Del cint li penjava l'espasa llarga i, a l'esquena, un escut curt en forma de cometa, sense lacar, i una ballesta.

Jordi el va mirar i va somriure. "Així millor", va dir mentre Andreu feia mala cara. I van partir abans de que el sol estiguera al mig del cel.













dimecres, 15 d’agost del 2012

La foscor del desenllaç

Passen els mesos, i un bon exercici és recordar els pocs èxits que la labor d'escriure ens ha deixat, o m'ha deixat a mi. No parle de la història de Jordi d'Alterràs, ni de molts altres contes amagats dins un calaix. Parle d'aquell relat breu que vaig presentar fa temps al concurs de relats breus TINET de la Ciutat de Tarragona. No vaig eixir guardonat, però almenys l'obra es va publicar a la biblioteca virtual de l'agrupació cultural. Ací us la deixe, per què crec que és del millor que la meua ment, els meus dits i el meu ordinador han pogut parir. Gaudiu, i bona lectura!

http://www.tinet.cat/portal/uploads/la_foscor_del_desenllac_20120705093627.pdf

També està disponible en format ePUB per als vostres llibres electrònics.

http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=70809&ch=9