Amb les quatre barres, comunes a tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i símbol dels monarques del Casal de Barcelona, el rei montpellerí va prendre com a catalanoaragonesa València, l'àrab Balansiya, però no només es va quedar en eixe punt, sinó que la va convertir immediatament en domini de la corona (és a dir, no era un feu) i, a més, la va dotar d'estructures d'autogovern pròpies, que després els seus descendents van estendre a tot el nou Regne de València, més o menys l'actual País Valencià, contribuint així de manera decisiva a la formació de la identitat pròpia dels valencians, manifestada de manera clara i gloriosa al segle XV, el nostre Segle d'Or, quan la majoria dels grans escriptors de la literatura catalana que hui coneguem eren valencians, i quan el Regne de València era el sostén econòmic de tota la Corona.
Cert és que tot això es va anar perdent, poc a poc, però no envers estats com Catalunya o ses Illes, sinó envers Madrid. Madrid, Castella, una cosa que els valencians, com els catalans i els illencs, i si m'apures els aragonesos aleshores, teniem molt lluny, però que poc a poc, i resultat primer de la fatídica herència de la corona a la casa castellana dels Trastàmara, i després del matrimoni entre el rei Ferran d'Aragó i la reina Isabel de Castella, va anar apropant-se, no de manera amistosa i amb ganes de contribuir a la riquesa cultural dels nostres pobles, sinó conquerint, més per la força que per la paraula, les nostres terres, les nostres lletres, i la nostra cultura.
El 1707 es va arribar al clímax d'aquesta defenestració que els valencians sofríem enfront una cultura estranya i invasora, la castellana. El rei francès (sí, damunt, no era ni castellà) Felip V cremava Xàtiva, acabant així amb l'últim reducte de la resistència valencianista, i derogava mitjançant els Decrets de Nova Planta les lleis que durant quasi cinc segles ens havien governat, els Furs que ens donaven autogovern, i va prohibir tota manifestació oficial del valencià, el nostre català, la nostra preciosa i meravellosa llengua.
Encara així, ni el rei borbó ni els seus successors van aconseguir esborrar la nostra realitat, la nostra identitat, la valenciana. Així vam aplegar al segle XIX on, a imatge i semblança dels nostres germans els catalans, vam posar en marxa la nostra Renaixença, un moviment cultural destinat a traure la nostra llengua i la nostra cultura del caràcter merament folklòric, i tornar-la al lloc que li corresponia, al lloc que ocupava el segle XV.
Tot això es va traduir en un primer valencianisme polític modern, i a la II República, els valencians vam tenir l'oportunitat, fugaç, de vore com se'ns obria davant nosaltres un primer projecte d'estatut d'autonomia. Un projecte que, després de més de dos-cents anys, permetria als valencians recuperar la nostra identitat completa.
Però eixa il·lusió va caure amb la victòria feixista a la Guerra Civil Espanyola. Els 40 anys de brutal règim militar van fer més mal a l'identitat nacional que els 200 de dominació borbònica, com ara es demostra. I la batalla de València, a la transició, tan sols va empitjorar la situació. La dreta política i regionalista, hereva del franquisme, prompte es va apropiar dels símbols històrics valencians, relegant als nacionalistes a optar, o bé pel pancatalanisme, o bé pel silenci.
Però certament es nota que alguna cosa va canviant. El sentiment valencianista, llargament al·letargat per la castellanització, pitjor, l'espanyolització del nostre País, poc a poc torna a revifar. Hui és el dia per fer-ho patent, per recordar-ho, per fer notar al món que SOM VALENCIANS, que SOM UN POBLE ÚNIC, amb la mateixa semblança als castellans que als italiana, i que, per damunt de tot, SOM UNA NACIÓ. Adormida, quasi en estat comatós, però que ara comença a renàixer, i que esperem torne prompte a creuar el camí dels estats amb tota la força que abans tenia. Així que, des del Camí de l'Escocés, volem cridar ben fort, VISCA EL PAÍS VALENCIÀ, LLIURE I SOBIRÀ!
Bona lectura!
