El Messies...?

El vint-i-cinc de novembre, el 25-N, s'acosta, i amb ell, la que sembla serà decisiva data d'eleccions a la nostra nació germana del nord, Catalunya. Com ja tot el món s'ha cansat de repetir, aquestes eleccions seran uns comicis amb una càrrega molt més forta que els anteriors. Seran unes eleccions amb caràcter plebiscitari, és a dir, un "pre-referèndum" en el què el poble català escollirà entre la independència d'Espanya o bé la permanència.

Els partits que es presenten a les eleccions i que sembla, més o menys, que obtindran representació, són la federació dretana Convergència i Unió (CiU), la històrica Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), l'espanyolista Partit Popular (PP), l'inclassificable Partit dels Socialistes Catalans (PSC), Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), Ciutadans (C's), la coalició Solidaritat per la Independència (SI) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).

La formació política que, ara per ara, encapçala tots els sondejos, i que sembla guanyarà per àmplia majoria, encara que no absoluta, és CiU, l'hereu de l'històrica Lliga Regionalista de Prat de la Riba, d'allà finals del s. XIX principis del XX. L'històric partit de la burgesia catalana és ara el pal·ladí de la voluntat nacional del poble català, o almenys ells s'han penjat eixa medalla, encara que es ben cert que són molts els catalans que votaran ara CiU, votant independència.

I per sobre de tots destaca el líder de Convergència, Artur Mas i Gavarró. El President, en majúscula, actual de la Generalitat ha esdevingut, des de l'onze de setembre, una mena de guia espiritual per a tots els seus fidels, que cada vegada en són més. La sobtada voluntat nacionalista del "premier" català, i de tot el seu partit, que encara que catalanista mai havia estat tan a prop de demanar clarament la independència, ha sorprès i il·lusionat al poble català, que no ha dubtat un instant a elevar a Mas a l'escaló que ocupen històrics polítics catalans com Cambó, Macià o Companys.

Però açò esta derivant en un culte a la personalitat que pot resultar, si és que ja no ho ha fet, en un perill per a Catalunya, per a la imatge del procés secessionista a l'exterior, i per al propi president. Mai és bo centrar tot un moviment, una ideologia, en una persona. I encara que de vegades sí és necessari un líder en certs moments puntuals per aconseguir una fita (per exemple, Gandhi o Lenin), el passar-se'n amb l'exaltació d'eixe líder no sol ser adequat. Cal anar, per tant, amb molta cura amb la propaganda que es fa, si no, alguns elements poden resultar... impactants, per no dir, prepotents.

I és que ja sé que s'ha dit molt a la web, però... algú ha dit Jesucrist?

Bona lectura!

Remember, remember...

...the fifth of November. Gunpowder, treason and plot. I see no reason why gunpowder, treason, should ever be forgot.

Potser tot el món occidental coneix aquesta frase. I si no així, sí la seua traducció a les diferents llengües originals. El còmic primer, a menys gent, i després la pel·lícula a nivell mundial, es van encarregar de difondre aquest proverbi anglès per les llibreries, els cines, i, en última instància, de tot el món. Sí, parle, com haureu endevinat, de V for Vendetta, d'Alan Moore.

"Recorden, recorden, el cinc de novembre. Pólvora, traïció i complot. No veig la raó per què la traïció, el complot, han de ser mai oblidats"

GUY FAWKES

Segons la tradició anglesa, aquestes paraules van eixir de la boca de Guy Fawkes, el terrorista catòlic anglès en el qual està inspirat el personatge d'V. Fawkes va esdevenir prompte símbol de la lluita revolucionària, i va botar a la fama mundial al segle XX-XXI de la mà d'Alan Moore. I això què, en un principi, el que pretenia Fawkes era derrocar a un rei anglicà per col·locar al tro a un de catòlic.

Aquest fet, conegut com la "Conspiració de la Pòlvora", és en el que es basa l'escena final d'V de Vendetta: La destrucció del parlament britànic. En efecte, els pro-catòlics pretenien derruir l'edifici del parlament anglès des de la base quan estigueren a dins tota la cort reial, i els membres de les dos càmeres del parlament. La data per a tan assenyalat fet anava a ser el cinc de novembre, dia de l'obertura del parlament.

Els conspiracionistes alquilaren una de les bodegues del Palau, i des de dies abans començaren a emplenar-lo de pólvora. Degut a la traïció d'un d'ells, les autoritats britàniques enxamparen a Fawkes, l'encarregat de vigilar la pólvora, la nit del quatre de novembre, amb tots els útils per prendre l'explosiu.

ELS ARTÍFEXS DE LA CONSPIRACIÓ DE LA PÓLVORA

Fawkes es va suïcidar per evitar ser penjat, i des d'aleshores va anar creixent la llegenda. A hores d'ara, el personatge del terrorista anglès ha pres un nou caràcter, revifat per V, i s'ha convertit en el símbol contemporani de la lluita contra el poder establert. Contra un poder censurador, opressiu, totalitari... Cada vegada, el món que vivim es sembla més, per desgràcia, al que Moore primer, i després els germans Wachowsky, van representar en les seues obres. Recordem així el famós discurs que V pronuncia a la BBC:

V s'ha convertit en tot un símbol. Ha esdevingut l'encarnació de l'home que lluita pel poble alienat. Per la llibertat d'eixe poble. L'home que aconsegueix, des del seu treball ocult, fer veure a tota una nació la situació en la qual es troba. L'home que fa obrir els ulls a les seues persones.

És, en definitiva, un símbol de lluita, de resistència, i en última instància, de llibertat. I cal utilitzar-lo com a tal.  Que Guy Fawkes, el modern V, esdevinga per fi un símbol de la resistència real.

Recorde, recorden, el cinc de novembre...

Bona lectura!