dimarts, 18 de desembre del 2012

Mare, conta'm un conte

Aquest article va ser redactat per a presentar-lo a la I Edició del Premi "Llegir" convocat per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. La temàtica del guardó consistia en redactar un article sobre precisament això, com fomentar la lectura, en totes les edats. A partir d'això, el contingut era lliure... espere que vos agrade, i vos faja reflexionar. Bona lectura!

La mare mirava, amb un gran somriure a la boca, com el seu xicotet fill jugava amb les peces de fusta que els seus iaios li acabaven de regalar. Era el Dia de Reis, i el menut de la casa es divertia construint castells i dibuixant cavallers de paper, amb els folis que li havia agafat a son pare de l’escriptori, i els colorets que feia servir a l’escola, que havia començat amb il·lusió no aplegava a tres mesos abans.

“Mama, mama!”, deia insistentment el fill, mentre els grans feien la clàssica sobretaula del també clàssic dinar familiar de Reis. I la mare es girava cara a ell, i el xiquet, molt content, amb el seu somriure de felicitat i els seus ulls innocents, li ensenyava el que acabava de construir. “Mira mama, mira! El castell del Rei Barbut!”, deia, a la vegada que, assenyalant amb insistència el que havia dibuixat al paper, feia notar als seus iaios com de bé havia retratat Tombatossals, el protagonista del conte que li havia contat la seua iaia l’Any Nou.

La mare recordava, amb llàgrimes als ulls, aquells dies llunyans, mentre veia per la porta entreoberta de l’habitació del seu fill, com mirava la tele gitat al llit, mentre menjava un paquetet, i tenia sobre l’escriptori el llibre de valencià obert amb els deures a mig fer, enfront de l’ordinador connectat a una xarxa social.

Els llibres que des de ben menut havia anat col·leccionant a l’habitació havien estat substituïts per jocs de consola i diversos cd’s de música. Els pocs que quedaven, criaven pols a l’estant més alt de les prestatgeries, a sobre de roba i més roba infrautilitzada. Lluny quedaven els dies en què Joan Petit ballava al seu cap, Tirant navegava per la seua imaginació, o el Rei en Jaume començava a ser-li conegut.

La mare plorava, mentre el seu fill cantava una cançó arítmica i sense melodia, en un idioma desconegut, mentre el llibre de valencià restava oblidat a l’escriptori, obert per una pàgina en la qual posava “Unitat 4: Literatura”
           
Sé que és possible que la història sone molt trista, però és la realitat que, cada dia més, viuen per desgràcia milers de joves al nostre país. Abandonen l’exercici de la lectura, a la que acaben veient com una activitat avorrida, tediosa i inútil, per dedicar-se a jugar a futbol, en el millor dels casos, o bé veure la tele o jugar a la consola.

Aquest “desencant” respecte a la lectura es produeix en el punt crític que és el pas de l’educació primària ,a l’escola, a la secundària, als instituts. Així doncs, també és necessari fer un poc d’autocrítica, i pensar com es presenta la lectura als alumnes. Potser, presentar-la com una obligació més, no és l’estratègia més adequada per fer que aquests joves s’enganxen als llibres...

Llegir és apassionant, addictiu i, sobretot, útil. Llegir ens fa adquirir cultura, ens obri mons nous, o bé llunyans, que de no ser per la lectura mai coneixeríem. Ens permet obtenir una visió humanista de la societat què, ara per ara, fa molta falta. En definitiva, llegir és necessari. Ni més ni menys.

Amb un nou plantejament, una nova manera de presentar als joves la lectura, estic convençut que, de bon grat, molts deixarien la “tele” per un bon llibre. Per tant...
           
...anys després, la mare somreia, mentre mirava, per la porta entreoberta de l’habitació del seu fill, com, amb la llum de taula encesa i la mirada fixa sobre l’escriptori, llegia apassionadament una novel·la d’Enric Valor, envoltat per prestatgeries plenes de llibres. El seu fill s’havia fet gran. I de quina manera.