Ara per ara, l'ensenyament de la literatura valenciana de la Renaixença als instituts és precari, feble, i sense cap dubte àmpliament superat pel corresponent a la literatura castellana. Així, mentre a classe de castellà, els alumnes són bombardejats per una considerable quantitat d'informació sobre l'anomenada "Edat de Plata" de la literatura castellana (generacions del 98, el 27 i el 36), la nostra "Edat de Plata", la Renaixença, passa desapercebuda. Apenes dos o quatre pàgines durant els quatre anys que dura l'ESO, nomenant a Teodor Llorente i Constantí Llombart i, com a molt, mencionant de passada a autors tan importants com són Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
Així, l'estudiant mig valencià, acabada la seua formació obligatòria, haurà assolit certes nocions bàsiques de literatura castellana. Coneixerà, encara que només siguen els noms, autors com Bécquer, Machado, Miguel Hernández, Azorín, Valle-Inclán, García Lorca... En canvi, recordarà vagament Teodor Llorente i Constantí Llombart, creurà que Àngel Guimerà és una estació de MetroValència, haurà oblidat Jacint Verdaguer, i il·lustres figures com Benat i Baldoví, Vicent Wenceslau Querol, Bonaventura Carles Aribau, Faustí Barberà o Víctor Balaguer li seran completament desconegudes.
I per tant, molt menys encara, coneixerà a Francesc Badenes i Dalmau. De fet, tan sols aquells que han fet estudis superiors dedicats a la nostra llengua (filologia catalana), certes persones amb inquietuds literàries més properes al valencià, i alguns dels veïns del seu pobla natal, saben qui és.
FRANCESC BADENES I DALMAU, 1859-1917
Francesc Badenes i Dalmau va nàixer a Alberic, a la comarca valenciana de la Ribera Alta, l'any 1859, i prompte es va començar a interessar per la seua llengua vernacla. Va ser un dels membres fundadors del motor de la Renaixença valenciana "Lo Rat Penat", juntament amb Teodor Llorente, la qual cosa dóna idea de la seua voluntat valencianista. De fet, i vers el gir conservador que va experimentar aquesta agrupació, l'any 1888 la va abandonar i va ingressar a la progressista "l'Oronella", compartint així espai amb Constantí Llombart o Blasco Ibáñez. Deu anys després, la seua gran llavor literària era reconeguda, sent coronat "Mestre en Gai Saber" als Jocs Florals de València de l'any 1898, amb la poesia
l'Albada.
La seua extensa obra està coronada per un poema extens,
Mariola, diversos reculls de poesies, que són
Flors de Xúquer, Cants de la Ribera i
Veus de Natura, així com dos obres, a cavall entre l'assaig i la narrativa, que descriuen part del llegendari valencià:
Rondalles de poble i
Llegendes i tradicions valencianes. A més, a partir de 1908, va destacar com a traductor de Jacint Verdaguer.
L'obra de Badenes i Dalmau és un monument al País Valencià, una sèrie lírica on l'autor expressa el seu amor per la seua terra, el seu país, les seues tradicions, les seues costums, la seua cultura i, sobretot, la seua llengua. Badenes i Dalmau fou un valencianista convençut, un home que sentia les seues arrels, que només coneixia una terra com a seua, a la qual lloava com la més bella del món.
MONUMENT AL POETA SITUAT A L'AVINGUDA DE LA
GLORIETA D'ALBERIC, COMMEMORANT EL SEU CENTENARI
Des de #elcamídelescocés volem fer un sentit homenatge a aquest gran autor alberiqueny, que durant massa temps ha passat massa desapercebut al públic general. Així, periòdicament, anirem publicant tota la seua obra lírica en valencià, adaptant-la a la normativa actual, perquè l'únic recull de poesies que actualment podem trobar del poeta alberiqueny, està escrit amb la seua gramàtica renaixentista original. Podeu trobar aquest llibre,
Antologia Poètica, reproducció de les obres del Poeta Francesc Badenes i Dalmau, a la biblioteca de la Universitat de València.
Comencem amb el seu poema més emblemàtic, aquell que li va fer guanyar els Jocs Florals de l'any 1898, aquell en què està basada una de les obres més conegudes i interpretades del repertori bandístic valencià,
Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. Parlem de
l'Albada.
Gaudiu d'aquesta meravella de la lírica valenciana. Bona lectura!
Quan lluny de ma terra, que el sol de migdia
acarona (1) amb sos besos de llum i color,
escolte la grata melosa harmonia
de l'au que refila per dins de l'ombria
tonades d'amor,
en mi es desperta l'afecte puríssim
que sent per mon poble, l'amor a ma llar,
i al punt em remembre del càntic tendríssim,
la màgica albada de to amorosíssim,
que oia cantar.
Rondalla graciosa que el pit enamora;
suau cançoneta (2) de tendra dolçor;
bellíssima nota de l'arpa sonora,
que un poble punteja quan besa l'aurora,
quan ve la tardor:
Tu em sembles la gota de fresca rosada
que al caure revives el feble esperit;
tu em dus amb les aures que t'han transportada,
el bàlsam puríssim d'essència preuada,
que alleuja (3) a mon pit.
I sent al oir-la, vibrant i encesa,
eixir de mos llavis aqueix cantar,
que em porta els preciosos (4) records d'infantesa,
la joia febrosa d'ardent jovenesa,
l'amor de ma llar.
Llavors, quan l'entone, recorde a la nina
que al trenc de les albes gracioses d'abril,
a omplir va el cànter a font cristal·lina,
cantant a les hortes amb veu argentina
l'albada gentil.
Recorde les festes, joioses (5) i precioses (4),
que es fan al poble quan ve la forta calor (6),
i on lluen les xiques ses gales joioses,
i al so de guitarres aixequen gracioses
albades d'amor.
Recorde l'alegre brillant primavera
que a amar ens convida sa joia i encant,
i pobla de fulla la vella (7) morera
que jóvens desbroten en l'hora primera
albades cantant.
Recorde la sembra que espiga daurada
darà quan l'abruse l'ardent calor;
la sega feixuga, que amb fals esmolada,
farà, mentre cante dolcíssima albada,
l'actiu segador.
Recorde la verema que jóvens rumbosos
amb belles fadrines fan plens de rebull,
els fronts coronant-se de pàmpols verdosos,
i els fondos cabassos reblint molt veloços (8)
per dur-los al trull.
Jo veig, al sentir-te, a mon pare a les eres
seguint la quadrilla que el blat va enventant;
jo veig a ma mare, que amb mans faeneres,
ordena (9) els canyissos en amples rengleres
l'anyada cuidant.
Jo veig de ma terra la plana sembrada,
les fonts, les muntanyes i l'arbre florit;
jo veig a mon poble, de gent tota honrada,
cantant en ses feines la típica albada
que alegra a mon pit.
És la cançoneta (2) preciosa (4)
que naix gentil i graciosa
en el llavi valencià,
com la nadala flairosa
en el marge en què esclatà.
La canta, quan trenca el dia,
per les hortes el fadrí,
corejant la simfonia (10)
que des de l'albereda (11) envia
l'ocellada (12) al dematí.
La canta el pastor colrat,
en son gaiato recolzat (13)
a l'ombratge de l'alzina,
conduint bonic (14) ramat
per la muntanya veïna.
La canta quan fa enramada
a sa nuvieta estimada,
el fadrí, d'amor encés;
la canta la enamorada
quan recorda a son promés.
Amb ella canta les glòries
de ses passades històries
l'actiu llaurador honrat;
canta amb ella ses victòries
nostre fill que anà a soldat.
És la cançó encisadora
amb què el poble riu o plora
vessant en ella son cor,
quan trista angúnia el devora
o l'abrusa tendre amor.
La que ma mare em cantava
mentre dolça em besava
en son regàs amorós;
la que el pare em mostrava
tenint-me al braç afectuós.
A les hortes, a les eres,
a les festes cridaneres (15),
a la muntanya i al pla,
les albades harmonioses (16)
són el cant del valencià.
Canteu-la a tot hora donzelles precioses (4);
alça-la en tes feines gentil llaurador:
puix, ai! mentre sonen ses notes gracioses,
viurà nostra història de gestes glorioses,
viurà nostra mare, la mare del cor.
NOTES:
En la corresponent adaptació a la normativa actual, s'han produït certs canvis respecte la versió original del poema, que a continuació detallem:
- S'han substituït tots els locatius amb la preposició "en" per la variant normativa actual "a".
- S'ha substituït la preposició "ab" arcaica per l'actual "amb".
- S'ha substituït la grafia "y" de la conjunció copulativa per l'actual "i".
- S'han fet les pronominalitzacions correctes als verbs que ho demanaven.
- S'han produït els següents canvis de lèxic (sempre mantenint la rima i el recompte sil·làbic original, i intentant semblar-se el màxim possible al significat original): 1, caresa; 2, cantigela; 3, alivia; 4, hermosa; 5, jolives; 6, calor; 7, anyosa; 8, presurosos; 9, emboja; 10, algarabia; 11, arbrera; 12, aucellada; 13, apoyat; 14, hermós; 15, bullangueres; 16, plahenteres.
BIBLIOGRAFIA:
- Antologia Poètica (pàgs. 201-204), Francesc Badenes i Dalmau, València, Edicions Marí Montañana, 1980.
- Lo Rat Penat, "Concert de la Pàtria", [en línia], 2012. Disponible a la xarxa:
http://www.loratpenat.org/index.php?option=com_content&task=view&id=414&Itemid=52
- Generalitat Valenciana, "Francesc Badenes i Dalmau", [en línia], any desconegut. Disponible a la xarxa:
http://bv.gva.es/documentos/badenesv.pdf
- Grup Enciclopèdia Catalana, "Francesc Badenes i Dalmau", [en línia], 2010. Disponible a la xarxa:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0006604
.jpg)
