Bona lectura!
El paisatge corria ràpid darrere les finestres. Al seu seient, mirava sense
mirar les muntanyes, les valls, els horts i els rius que desfilaven davant els
seus ulls, amb constant successió. Ja no recordava en quina estació havia
pujat. Tampoc no recordava on es dirigia. Senzillament viatjava, mirant sense
mirar el paisatge.
De tant en tant, quan el tren es detenia a alguna estació, llançava
frenèticament la seua mirada cap a l’andana, més enllà de les finestres. Cap a
la porta del cotxe on viatjava, com si estiguera esperant algú, com si buscarà
alguna persona que mai arribava.
I així repetia, dia rere dia, en infinita successió. No recordava el dia
que va eixir de casa. Tampoc sabia quan tornaria, si és que ho feia. Immers en
un viatge sense fi, de vegades oblidava perquè havia començat aquella ruïnosa
empresa.
Però plorava, perquè sabia que hi havia una explicació al darrere del que
estava fent. Sabia que hores, dies, potser setmanes abans -havia perdut ja la
noció del temps- alguna cosa l’havia
empentat a iniciar aquell viatge.
I de tant en tant, aconseguia recordar: hores, dies, potser setmanes abans,
havia agafat el tren com feia totes les vesprades per tornar de treballar. I va
ser aleshores quan, en una estació de la qual no recordava el nom, va pujar
ella. L’àngel que havia estat buscant sense saber-ho tota la vida, la persona
que havia de donar sentit a la seua existència. Se li va asseure enfront, li va
somriure, a ell li van pujar els colors, i els dos van baixar el cap.
I amb el cap baix, lluitant contra el foc que li bullia a l’interior,
barallant-se amb les ganes de fugir a córrer, de declarar-se-li immediatament,
o d’intentar passar del tema, com si allò només haguera sigut un moment
puntual, el tren es va aturar a una estació, ella va baixar, i ell no se’n va
adonar.
Quan va alçar el cap, ella ja no estava. Va tornar a casa caminant sense
pensar, es va fer el sopar cuinant sense pensar, es va posar el pijama
vestint-se sense pensar, i es va gitar dormint-se sense somiar. I quan a l’endemà es va alçar,
va començar el seu viatge sense fi.
Plorava, perquè havia tornat a recordar la història que l’havia portat al
limbe. La maleïa, a ella i a la seua pròpia esperança, que li feia seguir a
aquell tren sense final de trajecte buscant-la. Maleïa el seu cor ardent i
maleïa els seus ulls per haver-li permés contemplar tan dolça bellesa.
En la seua sobtada vitalitat enutjada havia eixit momentàniament del seu
ensurt, i va poder escoltar la mecànica i freda veu dels altaveus del cotxe:
“pròxima parada...” i va tornar a sumir-se en la seua desesperació interior,
mirant sense mirar el paisatge ara de grises cases que corria cada vegada més
lent davant seu. El bloc de pisos, la casa groga, els arbres de l’avinguda,
l’andana i l’estació.
I, com feia ja mecànicament sempre que el tren s’aturava, va llançar la
seua mirada, entre boja i perduda, a la porta del seu cotxe. Un, dos, tres
passatgers... i unes cames. Va alçar les celles. Unes cames perfectes, que
acabaven amb uns malucs magníficament redons. Va alçar la vista. La cintura acoblada
harmoniosament entre els seus malucs i els seus pits donava pas a un bust
exuberant, formidable. I finalment, alçà el cap. Ella estava allí, amb el el
seu rostre de bellesa grega i la seua llarguíssima cabellera castanya. I li
somreia, com la vegada que la va veure per primera, i fins aleshores última,
vegada.
Es va alçar del seu seient, va seure al costat d’ella, i li va somriure.
