I Congrés Interliterari @beauniversitat (III)

Seguim amb el seguiment de les conferències del I Congrés Interliterari de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Hui, els professors de la Universitat de València Ignacio Ramos, Inés Rodríguez i Natalia Ilina ens han parlat de les seues especialitats, les literatures francesa, italiana i russa respectivament. Endavant doncs.

6. El teatre d'entreguerres a França: el Grang Guignol.

Ignacio Ramos, professos titular de Filologia Francesa a la Universitat de València.

El professor Ramos, especialista en novel·la negra i de misteri, ens ha oferit hui una interessant visió sobre una importantíssima part del teatre francés normalment oblidat per crítics, professors i estudiants, probablement pel seu component sàdic i immoral.

Efectivament, i de manera general, a l'hora de fixar-se en el teatre francés d'entreguerres tan sols s'estudien els clàssics, o bé les adaptacions i, diguem-ne, modernitzacions d'obres de l'antiguitat, com Antígona o bé La Guerra de Troia. Aquest teatre més formal es tracta d'un gènere ben escrit, més dirigit a la lectura que a la representació. A la vorera contraria observem el molt menys estudiat vodevil, gènere còmic per definició. Al no formar part de la tradició literària, queda condemnat a l'oblit intel·lectual.

La raó principal de l'oblit fou la comercialització d'aquest tipus de teatre. El vodevil, destinat al gran públic, i concebit amb obres fàcils d'entendre, resultà en efecte un gènere "al·lèrgic" als intel·lectuals i per tant oblidat pels estudiants.

La raó de la existència del Grans Guignol fou la creació a finals del s. XIX la creació dels "boulevards" a París. Els boulevards parisins són les grans avingudes que es crearan arran del terreny que va deixar l'enderrocament de les antigues muralles i el replenament dels fossats. Prompte, es convertiren en espais de passeig de la ciutadania parisina, i es plenaren de teatres i espais comercials per a l'oci de la gent. Els teatres edificats als boulevards s'encarregaven d'escenificar l'anomenat "teatre popular", de masses, no reservat a elits socials. El exemple més proper que ens queda d'aquest tipus de teatre és La Dona de Negre, originalment una novel·la de Susan Hill, que més tard fou dramatitzada i actualment es projecta als cines de tot el mon tenint com a protagonista al jove actor Daniel Radcliffe.

El teatre del Grand Guignol s'inaugurà l'any 1895, i va permanéixer obert fins 1960. Hui en dia, al mateix edifici, existeix el Teatre 347. El Guignol, des de la seua inauguració, es va convertir en el teatre del terror, de la por. Va triomfar sobretot a partir de la 1ª Guerra Mundial, doncs retratava crueltats i tabús que havien ocorregut, entre altres llocs, a la guerra. Al Guignol predominaven les escenes sagnants, emocionalment fortes, que hui en dia anomenaríem gore. En contra del que estava previst, el Guignol triomfà en les elits socials dels moment.

Una de les claus de l'èxit del Guignol fou l'efectiva creació d'un efecte traumàtic molt fort, gràcies a la proximitat del públic amb els actors. Això creava en l'auditori una certa sensació de voyeurisme, que augmentava la implicació dels espectadors amb l'espectacle. Els actors, a més, eren molt físics, i interactuaven sovint amb el públic. S'escenifiquen situacions extremes, supeditant sempre l'acció a la paraula. Al voltant del Guignol nasqueren algunes de les llegendes urbanes més conegudes, a la volta que el propi teatre adaptà altres creades pels grans escriptors del terror, com Edgar Allan Poe.

Efectivament, un dels més clars antecedents del Grand Guignol, i la seua més gran inspiració, fou l'abundant mitologia criminal creada a l'Anglaterra del s. XIX, que combinava el crim despietat amb l'erotisme, amb llegendes com la del barber sagnant o la de Jack l'esbudellador.

Un tema recurrent al guignol serà la bogeria, que a aquella època es considerava contagiosa, i que permetia crear els personatges més rars i extravagants imaginats. A més, sorgí el tòpic desmitificat de l'assassí en sèrie, la reinvenció d'un clàssic ja sense ningun element fantàstic.

A partir de la 2ª Guerra Mundial, el Grand Guignol anirà desapareixent, fragmentant-se en  nombrosos sub-gèneres fills, tals com el pulp o el gore. Probablement, les principals causes de la desaparició del guignol foren el nazisme, que confirmà que la crueltat fictícia dels escenaris del teatre podia fer-se real, l'elevat cost econòmic de cada interpretació, i el cansament d'un gènere que, encara que interessant, peca de repetitiu en excés.

7. La "Ronda" i la "Solaria"

Inés Rodríguez, directora del Departament de Filologia Francesa i Italiana de la Universitat de València.

Inés Rodríguez ens va portar al congrés una de les parts més oblidades de la premsa italiana durant el feixisme: les revistes Ronda i Solaria, conservadora i progressista consecutivament, de curta tirada però de gran influència en la societat de l'època.

Després de la 1ª Guerra Mundial, els feixismes començaren a sorgir a tota Europa com una manera de restaurar la solidesa d'una nació, que permetera una posterior recuperació democràtica, però, en canvi, es va revelar com una cruel dictadura sense ningun tipus d'inquietuds socials o culturals. El feixisme, en lloc de ser la recuperació, serà per tant la culminació de la gran crisi europea d'entreguerres.

El feixisme trobà el seu gran recolzament en les classes mitjanes italianes. Així, d'aquesta classe mitjana eixiren una sèrie d'intel·lectuals que recolzaren públicament la dictadura. A l'any 1925, trobem dos postures intel·lectuals enfrontades, la representada pel Moviment Intel·lectual Feixista, i la del Moviment Intel·lectual Croce, aquesta última fundada per Benedetto Croce, intel·lectual antifeixista declarat. Aquest últim moviment, gràcies a l'edició del seu diari, Il Mondo, difondra la desmitificació del feixisme italià.

En aquest context es va crear la Ronda, una revista fundada per set escriptors molt heterogènia, plena de contradiccions, doncs els fundadors eren, entre ells, ideològicament molt diferents, a més que no gaudien del que es diu precisament una bona amistat.

Encara així, la revista creà els bases d'un moviment efímer que va se conegut com "rondisme", encara que l'enfrontament entre els creadors feu que no avançara el suficient com per a establir-se. Un dels fundadors, Lorenzo Montara, contava el 1854 que, encara que des de fora els editors semblaren un bloc, hi havien certes divergències internes. La Ronda es va desvetllar com una revista conservadora, contrària a totes les vanguardies, especialment al futurisme.

Al mateix temps que la Ronda, es publicava a Florència la Solaria. Fou una revista crítica enfront  l'academicisme, d'esquerres, tot el contrari per tant a la Ronda, més relacionada amb Il Mondo. La Solaria va acabar esdevenint un grup cultural orgànic que, amb l'excusa de la revista, lluitava d'amagat contra el feixisme, a l'hora que defenia l'europeisme enfront el feixisme italianitzant. Com a curiositat, cal dir que un dels membre més representatius d'aquesta revista fou Gramsci, posterior dirigent del PCI.

8. La literatura Russa en la Revolució.

Natalia Ilina, doctora en filologies eslaves i professora titular de la Universitat de València.

Natalia Ilina, especialista en filologia russa de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, ens va oferir un recorregut per la més important literatura russa durant la revolució comunista a aquest país. Una història plena de constants tombs, sobresalts i dificultats per als seus protagonistes.

L'octubre de 1917 va ocórrer un fet a Rússia que canviaria per sempre el món contemporani. Esclatà la primera revolució comunista exitosa de la història. La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dues fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del tsar Nicolau II i s'estableix una república de caire liberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'estengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuiren la terra.

Des de 1917, l'esclat de la revolució, fins 1928, és a dir, l'època de la consolidació del règim estalinista, a Rússia va predominar el vanguardisme, en la seua versió eslava. El vanguardisme fou un producte de la revolució, doncs tant intel·lectuals com obres desitjaven un canvi en les seues condicions, i així com el socialisme fou el mitjà polític, el vanguardisme fou el cultural. Els escriptors més importants d'aquesta etapa seran Konstantin Gueorgievich i Valin Shershenevich, tots dos de la corrent vanguardista de l'imaginisme.


Encara així, molts intel·lectuals no estaven d'acord amb els comunistes, i alguns es comprometeren en la lluita contra els bolxevics, mentre que altres esperaren pacientment el fi de la revolució. Molts d'aquests escriptors acabaren exiliats a altres països europeus o als EUA, com poden ser Iran Bunin o Dimitri Merezhkovski.


Dintre de les vanguardies russes, va sorgir amb força també la corrent del simbolisme, que fou un moviment falsejat, il·lusori, doncs es va crear artificialment per donar-li a l'ideal soviètic una poesia pròpia. L'imaginisme s'oposarà radicalment al realisme que, paradòjicament, anys després acabarà triomfant com el gran corrent literari soviètic.


La poeta més important durant la revolució fou Anna Akhmatova, intel·lectual que va rebutjar tot compromís amb la revolució, però que, realment, fou una de les autores principals. Va pertànyer a un altre corrent vanguardista rus, l'acmeísme, poètic i no massa difós a qualsevol part del món que no fos Rússia i la seua ària d'influència. 

Durant la Guerra Civil, a pesar de la gran efervescència literària que hi havia, intel·lectuals d'un i altre bàndol foren perseguits i caçats sense pietat. A la fi de la guerra s'alçà triomfant una nova vanguàrdia: el futurisme, que defenia la virtut de la màquina com la clau del progrés sobre totes les coses. Victor Jliébnikov serà el més gran futurista rus.


D'altra banda, la poètica russa es dividí en dos grans corrents, els "ferrers de versos" i el grup Peréval. Els "ferrers de versos" foren els intel·lectuals mediocres sorgits del bàndol guanyador de la guerra, fermament compromesos amb el comunisme, i autors de poesia proletària, encara que d'una qualitat molt baixa. Els escriptors dels grup Peréval, per contra, van defendre la qualitat de la poesia per damunt de la seua intencionalitat o de la seua autoria, cosa que els va condemnar finalment al rebuig per part de les autoritats comunistes.

I Congrés Interliterari @beauniversitat (II)

Us oferim ja la segona entrega d'aquesta sèrie d'articles que pretenen sintetitzar el congrés que durant aquesta setmana s'està portant a terme a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Les ponències de hui, dimarts 24 d'abril de 2012, han tractat les literatures anglesa i alemanya, i han corregut a càrrec dels professors Ana Rosa Calero i Miguel Teruel. Bona lectura!

4. Literatura de dones a la República de Weimar.

Ana Rosa Calero, professora titular de literatura alemanya a la Universitat de València i especialista en literatura feminista.

La República de Weimar (Weimarer Republik) fou l'estat que ocupà el territori del que hui és Alemanya, més el nord de l'actual Polònia, entre el 1918 i el 1933. Fou la primera Alemanya democràtica de la història, encara que les circumstàncies en les que fou creada (armistici de 1918) i els convulsos anys en que existí, provocaren que fora una nació plena de contradiccions, com la modernitat enfront la tradició, i una aparença d'orde que ocultava un caos social.

En l'aspecte sociopolític de l'Alemanya de Weimar destaca l'assaig d'Eric Weitz, de títol homònim, que conta perfectament la degeneració republicana fins aplegar a l'arribada al poder d'Adolf Hitler, l'any 1933, que acabà amb l'experiència democràtica. Certament, la democràcia de Weimar estava condemnada al fracàs des de l'inici. Careixia d'una base social sòlida, sense ningun tipus de recolzament.

Encara així, culturalment fou un moment àlgid, de prestigi per Alemanya. En els anys de Weimar, els germans  guanyaren 17 premis Nobel, acolliren en el si de la República diverses tendències literàries, convertiren Berlín en una de les capitals europees de la cultura, paradigma de la modernitat i el capitalisme.

Aquest ambient modern afavorí, per tant, els moviments feministes, i l'explosió de les dones en el panorama cultural alemany. L'any 1865 es formà l'Associació de Dones Alemanes, i uns anys després el Moviment de Dones Proletàries, agrupat al Moviment Socialista de Treballadors. Aquest últim moviment comptà amb líders i intel·lectuals tan importants com Clara Zetkia o Rosa Luxemburg.

Anys després es fundà la Federació d'Associacions de Dones Alemanes, a la qual prohibiren entrar a les proletàries per les seues idees polítiques. Encara així, entre totes aconseguiren fites importants. Entre 1900 i 1909, les dones alemanyes començaren a entrar a la Universitat. Als anys vint, les dones alemanyes ja havien aconseguit el dret a vot actiu i passiu, la inclusió en el sistema judicial i la progressiva millora de les seues condicions laborals.

El periodisme polític cobra especial importància a la Alemanya d'aquest anys. Els reporters usaran el sarcasme i la ironia enfront l'avanç de la dreta radical, i des de ben prompte advertiran del constant perill que assetjava a la República en forma de nacional-socialistes i comunistes radicals.

Kurt Tucholsky i Carl Von Ossietzky foren dos dels periodistes més importants en el camp esmentat. Perseguits pels nazis, tots dos crearen "Die Weltbühre", una revista literària, però també sobretot de protesta, amb la finalitat d'advertit als ciutadans de Weimar el mal que els venia damunt.

El cine serà una de les formes d'art més importants a Weimar. Les dos pel·lícules que més marcaran el poble de l'època seran Berlín, Simfonia de la Gran Ciutat i El Cuirassat Potemkim. El cinema, envers la literatura i el teatre, era l'entreteniment per al poble.

D'altra banda, i seguint amb les dones, els anys vint, hi havien a Alemanya 1,2 milions de dones assalariades, una classe mitjana emergent, que aspirava a la burgesia mentre que la seua realitat era la del proletari. Açò creava un malestar social. Els assalariats permeteren l'encumbrament de la dreta, mentre els proletaris recolzaren l'esquerra. Siegfried Kracouer  publicarà un interessant estudi sociològic, que encara es llegeix, Els assalariats, estudi sociològic.

La pròpia creació d'aquesta classe social afavorirà el sorgiment del nou estereotip de dona: "Die Neue Frau", o la nova dona, personificada per la nord-americana Louise Brooks, que representava a la jove sotmesa als designis de la moda. La mateixa dona, assalariada de dia es convertia, per la nit, en "girl", la reina de la festa. Serà aleshores quan sorgirà un nou moviment cultural que estudiarà el fenomen comentat: La Nova Objectivitat, un moviment que durarà entre 1924 i 1930, i de la qual les més grans obres seran els assajos i les novel·les de guerra.

Les dones seran per tant importantíssimes a la literatura de Weimar. Destacaran les següents:

- Mila Hartwig, que entre l'expressionisme i la nova objectivitat crearà a les seues novel·les uns mons femenins neuròtics, obscurs i excèntrics, un compilat de característiques que no seran més que sarcasme per denunciar la situació de les dones, esclaves de la moda.

- Mascha Kaléko, que serà la gran poeta de la seua generació, marcant la seua lírica amb el seu origen jueu a la Galítzia austríaca.

- Gabrielle Tergit, autora sorprenentment prolífica, de gran difusió. La seua novel·la més important, Käsebier conquereix Berlín, tindrà com a fil argumental l'alçada i la fi del cantant popular Kasëbier. L'obra obre al lector el més fosc del món del periodisme i la premsa. És a més una crítica al concepte de la nova dona, a la que taxa d'ingènua.

- Irmgard Keun, de la qual els nazis censuraran tota la seua obra, que és la creadora de la popular Gilgi, a la seua obra Gilgi, una de nosaltres. Es desmarca dels estereotips tradicionals de dona, i mols estudiosos creuen que podria ser una mena d'autobiografia de l'autora.

- Marieluise FleiBer serà la gran dramaturga de la generació, oferint obres repletes de temes d'actualitat, que s'acabaran amb l'auge del nazisme.

5. Poesia en la Primera Guerra Mundial.

Miguel Teruel, professor titular de Filologia Anglesa a la Universitat de València.

Miguel Teruel ha dividit la seua conferència en dues parts, dedicant la primera als soldats poetes, un concepte anglès de la I Guerra Mundial, difícil d'imaginar hui en dia, i la segona, al poema Spain 1937, de Wystan Auden, sobre la Guerra Civil Espanyola.

Centrant-nos ja en la primera part, els soldats de la Gran Guerra quedaren tots marcats, sense excepció, per la cruel Guerra de Trinxeres. La guerra de trinxeres o guerra de posicions és un tipus de guerra en la qual els exèrcits combatents mantenen línies estàtiques de fortificacions excavades al terra i enfrontades a una distància relativament propera, anomenades trinxeres. La guerra de trinxeres va sorgir a partir d'una revolució a les armes de foc i a un increment en el seu poder, sense que hi hagués alhora un increment en la mobilitat i en les comunicacions. Hi va haver períodes de guerra de trinxeres durant la Guerra de Crimea (1853-1856), durant la Guerra Civil Americana (1861-1865) i durant la Guerra Russojaponesa de 1904-1905, però va arribar al seu màxim exponent al front occidental durant la Primera Guerra Mundial.

Rupert Brooke serà un dels primers a publicar un poema dins del marc de la Gran Guerra. Brooke, un jove oficial que morí inclús abans d'entrar en combat, va crear un poema que es podria inclús taxar d'immoral, doncs ensalzava una guerra que després es recordaria com l'exponent màxim de la barbàrie humana, encara que disculpable per la falta d'experiència del jove.

Però sens dubte els dos autors més grans d'esta literatura són Siegfried Sasson i Wilfried Owen. Sasson creà un emotiu poema (They, 1916), en el que parla sobre el sermó d'un bisbe patriòtic, hipòcrita, que parla sobre els virtuts de la guerra sense conèixer-la realment, i la contestació d'un jove, que li parla de l'horror bèl·lic i com ha anat perdent els seus amics per culpa del conflicte.

D'altra banda, Owen, autor més brillant que Sasson, crearà diversos poemes, entre ells un anomenat Strange Meeting, de 1918, que parla sobre un malson, en el que el jo poètic, soldat, es troba a l'infern amb una de les seues víctimes, i conversen, i, sobretot, Dulce et decorum est, un gran poema de 1917-18 que desmunta el tòpic d'Horaci "dulce et decorum est pro patria mori", o el que és el mateix, "dolç i decorós és morir per la pàtria". Conta la història d'un grup de soldats que, després de retirar-se de la batalla, veuen com un d'ells cau degut a unes bombes de gas. La conclusió és clara. Si Horaci hagués viscut la guerra, no havera dit el mateix.

Els dos autors es conegueren i feren amistat durant els seus permisos, forçats per altra part, a un hospital d'Edimburg. Allí crearen la revista Hidra, de caire literari, però també de denúncia, crítica amb totes aquelles institucions que permetien la guerra i les seues conseqüències. Owen morí abans d'acabat la guerra, mentre que Sasson visqué fins el 67.

La segona part de la conferència tracta sobre els autors britànics a la guerra civil, més concretament Wystan Auden i George Orwell. Auden exemplificarà el tòpic anglés del jove que davant el colp d'estat feixista a Espanya ve a donar ajuda a la República. El poema Spain 1937 d'Auden exemplifica, per altra part, el progressiu desencant dels brigadistes internacionals amb la guerra d'Espanya, a mesura que veien més difícil la victòria.

Orwell, per la seua part, va escriure Homenatge a Catalunya, un obra genial i no sempre ben ponderada, on explica la seua experiència al front d'Osca, i com li va sorprendre la germanor entre els integrants de dos bàndols que encara que ideològicament diferents al cap i a la fi estaven integrats per germans.

I Congrés Interliterari @beauniversitat (I)

Durant aquesta setmana, el BEA organitza a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València el I Congrés Interliterari, amb el propòsit de donar a conèixer als estudiants nous punts de vista de diverses filologies i literatures, tant properes com llunyanes, com poden ser xinesa, catalana o francesa. 

El Congrés, del que tots esperem siga el primer de molts, te una durada de quatre dies, des de hui fins el proper dijous, i comptarà amb ponències sobre les literatures espanyola, xinesa, alemanya, anglesa, francesa, italiana, russa i catalana, amb el denominador comú del període d'entreguerres (1918-36).

Des del Camí de l'Escocés, i amb l'objectiu d'oferir al Bloc d'Estudiants Agermanats, i a tot el públic en general una síntesi de l'exposat al congrés, volem fer un seguiment intensiu de les xerrades de l'esdeveniment. Encetem hui per tant aquesta sèrie d'articles amb els resums de les ponències de hui, 23 d'abril de 2012. Bona lectura!

1. Lletres en concentració: desterrament, exili i literatura als camps (I)

Xelo Candel, doctora en filologia hispànica a la Universitat de València.

La primera de les ponències del congrés, presentada per Xelo Candel, tracta sobre l'escriptor germano-valencià Max Aub. Max Aub Mohrenwitz (París, 2 de juny de 1903 - Ciutat de Mèxic, 22 de juliol de 1972) fou un escriptor valencià en llengua castellana d'origen francoalemany. Conreà sobretot la novel·la i el teatre. A causa del seu compromís amb la defensa de la Segona República Espanyola va haver de marxar a l'exili el 1939. És considerat un dels més importants autors de la literatura de l'exili republicà espanyol, gràcies, sobretot, a la seua sèrie de novel·les El laberinto mágico que recreen els antecedents i el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola.

Max Aub presenta una literatura amb un fort caràcter propi, forjat pels seus consecutius exilis, a saber, primer d'Alemanya a València, pel nazisme. Després de València a França, pel franquisme. Encara fou deportat a Algèria (on escriví el genial "diari de Yelfa" juntament a altres refugiats de guerra i, finalment, a Mèxic, on s'establí ja definitivament, com molts altres intel·lectuals després de la guerra.

Una de les llavors més desconegudes, i en la que ha incidit especialment la doctora Candel, fou la revista "Los 60", un projecte iniciat ja en Mèxic, que pretenia agrupar els genials poetes de la Generació del 27 espanyola, per demostrar al món que ells, innovadors en la seua època, seguien vius, en actiu i en permanent contacte entre ells, i tot això a pesar de l'exili forçat de la majoria. Com a curiositat, requisit indispensable per editar en la revista fou ser major de seixanta anys.

"Los 60" fou la culminació final d'una sèrie d'idees i projectes anteriors. Ja en els cinquanta, creà les bases de la que anava a ser la revista "In Memoriam", amb la col·laboració de Vicent Aleixandre i Jorge Guillén. Fruit d'aquesta idea començaren a sorgir les cartes més importants de la relació epistolar entre el propi Aub, els nomenats Aleixandre i Guillén, i també Dámaso Alonso, Rafael Alberti, i en general quasi tots els poetes de la generació del 27.

Per problemes de distància i diferències entre els integrants, la revista no es va poder publicar, però el germen estava ja sembrat. I això encara que, el 1958, quan la revista va prendre forma definitiva, Max estava ja més prop del realisme que de les antigues vanguardies, però la seua admiració pels vells poetes era tal, que seguí avant amb la revista. Enriquiren també les publicacions de "Los 60" les noves experiències que tingueren els poetes de la Generació del 27 publicant a la revista de la Generació dels 50. 

En conclusió, "Los 60" sorgí com una revista literària de creació, plena de texts inèdits, i sense ningun tipus de crítiques, deixant lliure la imaginació de cada autor.

2. Lletres en concentració: desterrament, exili i literatura als camps (II)

Maria Rosell, professora de literatura hispànica a la CEU Cardenal Herrera de Castelló.

Maria Rosell ens ha obsequiat amb una xerrada dividida en dues parts. Primer ens ha parlat de Maruja Mallo, una de les artistes espanyoles més genials, però també més oblidades, de la Generació del 27, i després, enllaçant amb la primera part, sobre els camps de concentració.

Maruja Mallo és la gran oblidada de la Generació del 27. Discriminada enfront la resta d'escriptors i artistes (Lorca, Dalí, Buñuel...) a Espanya mai se l'ha dotat de l'estudi i l'atenció que realment es mereixia, tot el contrari que a països com Xile, França o Argentina, on des de sempre ha estat reconeguda com una de les grans artistes vanguardistes.

Exiliada a Argentina per la seua condició d'agitadora social, feminista convençuda i alternativa, fou una de les pioneres en el gènere de la "performance" artística, portant així l'art, del qual era enamorada, al seu últim extrem.

En la vida de Maruja Mallo hi distingim tres grans etapes: els feliços anys vint, on era la reina de la nit, la musa dels artistes, una dona carregada de vitalisme i energia. En canvi, a partir dels anys 28/29, sofreix una fonda transformació, exemplificada a la seua sèrie d'il·lustracions "Cloacas y campanarios", anticlerical i ombrívola, fent per al moment una poesia per explicar les noves natures mortes.

Finalment, a l'exili, quedarà embeguda al transculturalisme. Als anys seixanta tornarà a Espanya, ja oblidada i defenestrada per la fèrria moral franquista.

La sèrie "Cloacas y campanarios" retratarà Mallo com una visionaria dels problemes del futur proper, entre ells, els brutals camps de concentració, ja foren amb la més terrible versió nazi, o la menys coneguda versió "de refugiats" francesa.

Un camp de concentració és una instal·lació destinada al confinament de persones, sense judici previ. Sol ser habitual en règims totalitaris, i s'han utilitzat per tancar-hi intel·lectuals i polítics dissidents, presoners de guerra, minories ètniques, grups religiosos, homosexuals, i altres grups de persones.

Els primers casos on es va utilitzar aquest terme fou a Cuba, el 1896, on s'hi confinaren els guerrillers anti-espanyols, i a Sudàfrica, on foren utilitzats pels britànics, durant la Segona Guerra dels Boers. El cas més conegut, per la seva extensió i crueltat, és el dels camps de concentració nazis, on milions de persones, la majoria jueus, foren exterminats. També fou significatiu el gulag, el sistema de camps de concentració de la Unió Soviètica.

La 3a Convenció de Ginebra, de 1929, establia els camps de concentració com a sistema de confinament per presoners de guerra, i el tractament que havien de rebre. Després dels abusos comesos durant la Segona Guerra Mundial, la Quarta Convenció de Ginebra, de 1949, tracta de la protecció dels civils durant conflictes armats.

3. Qian Zhongsu i la literatura assetjada.

Jesús Sayols, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en literatura xinesa.

Jesús Sayols, convidat expressament pel BEA i l'Institut Confuci de la Universitat de València, ha sigut l'encarregat de fer la interessantíssima xerrada sobre la Xina de la 1ª República, el modernisme xinés i, més concretament, l'escriptor Qian Zhongsu.

El context històric en els que ens introdueix Sayols és el següent: Al 1911, l'Imperi Xinés aplegà a la seua fi, substituït per la República de Xina. Amb eixe acte, s'inicià un fort acostament a Occident i la integració de la Xina en les corrents culturals globals, sobretot gràcies a la gran influència exercida pel Japó. El 1915 es fundà la revista de caire comunista Nova Joventut, aportant noves idees al nou còctel cultural xinés, alterat posteriorment en la seua base social amb el moviment del 4 de Maig, de 1919, i la fundació del Partit Comunista de 1921.

La fundació del Partit Comunista té un significat especial, no només per la seua transcendència posterior, sinó també per què demostra la forta influència que exercí a la Xina la 1ª Guerra Mundial i la Revolució Russa.

El 1937, i com a prèvia del front del Pacífic de la 2ª Guerra Mundial, esclatà la Guerra Sino-Japonesa, que culminà amb l'ocupació de Shangai per les forces nipones, i l'enllaç directe amb l'anomenada guerra mundial. A més, una volta acabada la guerra, el Partit Comunista aprofità el clima social existent per fer esclatar la Guerra Civil Xinesa, que culminà amb la creació, el 1949, de la República Popular de la Xina.

El mig segle entre 1911 i 1949, corresponent a la vida de la República Xinesa, fou el més prolífic en la vida de la literatura xinesa, ja que abans havia estat marcada pel fortíssim tradicionalisme i després, guiada pels interessos de la dictadura. Així, al s. XX s'han estudiat sempre els que s'han considerat els grans corrents de la literatura xinesa: el naturalisme (Diari d'un boig, 1918) i el realisme (el 1921, la polarització política provocada pel Partit Comunista provocarà una ruptura intel·lectual que donarà origen al realisme xinés).

Però, des de fa relativament poc de temps, s'ha anat estudiant, descobrint més bé, un nou moviment cultural immers dins el context de la República Xinesa: el modernisme xinés. L'autora xinesa Shih publicava el 2001 la següent definició de modernisme, per defendre la realitat del modernisme xinés: "Qualsevol moviment intel·lectual i literari que comporta un trencament interessat amb la tradició d'un entorn cultural".

El modernisme provocà un trencament entre els escoles de Pequín i Shanghai. Pequín, nucli històric de la cultura xinesa més tradicional, defensà les arrels del tradicionalisme xinés, mentre que Shanghai, convertida en la capital cultural de la Xina contemporània, ciutat cosmopolita, moderna, occidental, oberta, mescla de diverses cultures i literatures, s'erigí com la capital del modernisme.

La influència cultural del Japó portà a la Xina un moviment cultural que tindria gran repercussió: el Nou Sensacionisme. Dos dels més importants autors dels Nou Sensacionisme xinés foren Liu Na'ou, que escriví Trackless Train i Mu Shiying, amb Shanghai Foxtrot. El Nou Sensacionisme, amb la febre occidentalista que sacsejava Xina, provocarà l'equiparació de Modernisme amb Urbanisme.

Aquest panorama fou el que es trobà  Qian Zhongsu quan tornà a Xina l'any 1938, després d'estudiar a Oxford i París. Zhongsu, home de món, que abans havia estat format també a Pequín, dotà així a la literatura xinesa d'un nou punt de vista global, per la seua formació, a les seues obres, usant la crítica més àcida, carregada d'humor sarcàstic i irònic, per denunciar la societat en general, completament desvirtuada, tant en la vessant occidental com en la tradicional.

La fortalesa assetjada (1947) serà l'obra magna de Zhongsu. Es tractarà de pràcticament una adaptació als temps moderns de la novel·la xinesa del s. XVIII El bosc dels lletrats, de la que Zhongsu dirà que és la primera gran novel·la de sàtira social a la Xina. A més, la novel·la guarda un gran paral·lelisme amb la vida de l'autor, doncs tractarà de les vivències del protagonista al seu retorn a la Xina el 1937. Zhongsu, amb aquesta novel·la, aplegarà inclús a l'existencialisme, demostrant així la universalitat i la atemporalitat de la literatura.

Carrasques i més carrasques

Durant aquestes primeres pasqües he tingut l'oportunitat d'anar-hi amb els meus amics a visitar la Castella fonda, aquella en la que el paratge continental es fon amb les últimes estribacions de l'andalusa serra de Cazorla. No hi ha dubte, que és una terra de gran bellesa. Travessada per multitud de menuts rius, sovint secs, amb nombroses vegues plenes de xops, la terra veu nàixer boscos i més boscos de carrasques, només interromputs per la mà de l'home, que aprofita la riquesa d'aquella terra per plantar-hi el blat que dóna de menjar a tota la regió.

EN PRIMER TERME EL BLAT JOVE, PER DAVANT DE LES CARRASQUES,

ADORNADES PELS XOPS DE LA VEGA.

I és que Castella, com a terra, com a paisatge, és molt bonica. Bonica, com totes les regions del món, que sempre tenen quelcom, de bo. Altra cosa són les coses que els seus poderosos poden haver fet envers altres nacions o no, però el que és indubtable, com ja he dit, és la bellesa de la seua terra.

El caràcter del viatge, que planificarem com una acampada d'uns pocs dies enmig la natura, ens portà a viure el que podria ser la vida dels antics pastors, sempre acompanyant als seus ramats per les canyades, dormint al ras tant a l'hivern com a l'estiu, aguantant calor, fred, pluja, i neu. Així, els ramaders, en tant que podien, optaven per refugiar-se als anomenats cortijos, el que seria l'equivalent sureny de les nostres alqueries o els masos catalans.

EL "CORTIJO", A L'OMBRA DEL QUAL ACAMPAREM.

Els cortijos, grans extensions de terres dominades per una vivenda, que sovint tenia també un corral o un refugi pels animals, acabaren sent, al segle XIX, uns vertaders focus de caciquisme, doncs aquell que dominava el cortijo, dominava l'aldea que depenia d'ell. L'extensió del cortijo, com en totes les finques, demostrava el més o menys poder que acumulava el seu propietari, així com la seva productivitat i ús. Un cortijo de pastores, com en el que nosaltres acamparem, valia molt menys que un de cultiu.

Si bé els cortijos eren la font de vida de la població, les aldees eren les ens que articulaven aquella vida. Menudes, disten només uns pocs quilòmetres, i depenen de pobles més grans, antigues viles. Sobreviuen ja ben poques, i actualment s'utilitzen més com a urbanitzacions per passar festes, que com a vertaders nuclis de població rural. Com a curiositat cal dir que l'aldea de la que més prop ens trobàvem, anomenada "Santa Maria", té una majoria de propietaris valencians, doncs s'ha fet prou comuna l'idea de comprar casetes a preu de saldo a menudes poblacions com aquesta, i utilitzar-les com a casa de vacances.

El viatge a la Castella fonda no deixa de ser, doncs, una experiència que recomane a hom, doncs gaudireu d'uns paisatges diferents, d'unes terres infinites, i d'una cultura, i una llengua, diferent, que està allí per conèixer-la. Bona lectura, i bon viatge!

Diumenge de Rams, festa gran d'Alberic

Tots els anys aplega, inevitablement, l'anomenada "Setmana Santa". Apenes uns dies després de Sant Josep, i encara de ressaca fallera, tot el món es prepara per gaudir o bé per avorrir una de les festes més emblemàtiques de la cristiandat, aquella que narra la passió i mort de Jesucrist.

Ahir fou Diumenge de Rams i, dins del País Valencià, la localitat que més festa fa per celebrar aquesta mena d'inauguració de la Setmana Santa és Alberic, el meu poble. Independentment de si cadascú es considera creient, o no, el que és inefable és que la Setmana Santa a Alberic és la festa més popular i carregada de tradició i folklore valencià al poble.

A L'AVINGUDA DE LA GLORIETA, LA CONFRARIA DE L'HORT, EL DIA

DE LA "BAIXÀ" DELS SANTS.

El Diumenge de Rams alberiqueny és únic a tot el País Valencià, i en la memòria comuna hi és el fet que probablement sigui l'acte que més importància li dona a Alberic, ja que és en aquesta data quan el poble es plena de visitants d'altres localitats, tant de la mateixa comarca com d'altres del País Valencià, inclús gent de fora de les nostres fronteres.

El dia gran de la Setmana Santa alberiquenya s'inicia cap a les huit del matí, amb allò que fem els valencians per anunciar als nostres veïns que comença una festa, i que anomenem "despertà", ben carregada de masclets, per suposat. A continuació, i des de l'ermita de la Verge de Cullera, es celebra la tradicional "processó de les palmes" fins l'església de Sant Llorenç, mostra típica del barroc valencià.

BELLA PANORÀMICA AL CREPUSCLE DE L'ESGLÉSIA DE

SANT LLORENÇ.

Després, i per finalitzar el matí, veïns i visitants es dirigeixen cap a la Muntanyeta, el turó que domina la Ribera Alta, per gaudir de l'ambient festiu de la xicoteta fira que s'instal·la i, per suposat, esmorzar un bon encisam.

TÍPICA PARADA D'ENCISAMS, UN DIUMENGE DE RAMS A

LA MUNTANYETA.

Els encisams, que el Diumenge de Rams es compren a tones a la Muntanyeta, són part fonamental del tradicional "Concurs de l'Encisam", tradició centenària a Alberic, consistent en la competència de venda d'encisam eixe mateix dia. El guanyador rep un trofeu acreditatiu, així com els finalistes, i el jurat valora tant la qualitat de l'hortalissa, com la presentació, el tracte als clients, el preu i les "bonificacions" (com per exemple, un colpet de cassalla al comprador d'un encisam.)

Així, i una volta guardonats els guanyadors, i després de dinar, s'obri l'anomenada "apuntà", acte tradicional, gairebé oficial, en el que cada ciutadà del poble s'adscriu a la seua confraria de tota la vida, tradició familiar anterior inclús a la guerra civil. Son set les confraries de Setmana Santa a Alberic, el Sant Calze, l'Hort, l'Ecce-Homo (pronunciat tradicionalment "Axiamo"), el "Nazareno", el Crist, el Sant Sepulcre i la Mare de Déu de la Soletat. Els seus confrares s'apunten mitjançant l'acte simbòlic de donar una xicoteta quantitat de diners a la confraria, el dia de l'apuntà.

Paral·lelament a l'apuntà, es celebra la desfilada de bandes de la Plaça de la Constitució a la Muntanyeta, acte de presentació de les diferents bandes de música, o agrupacions de tambors i cornetes, que acompanyaran les confraries durant les processons. L'acte es tanca amb el multitudinari Concert del Diumenge de Rams, oferit per la Societat Unió Musical d'Alberic a l'esplanada de l'ermita de Santa Bàrbara, al cim de la Muntanyeta.

LA SOCIETAT UNIÓ MUSICAL D'ALBERIC, INICIANT EL SEU PASSA-CARRER,

QUE TANCA LA DESFILADA DE BANDES.

Una volta acabat el concert, s'inicia l'acte culminant del Diumenge de Rams, la tradicional "baixà dels sants", acte exclusiu d'Alberic, en el que les diferents confraries, en processó, traslladen les seues imatges des de l'ermita de Santa Bàrbara fins la plaça. Els diferents passos resten així al poble, per a les diferents processons, fins el Divendres Sant, quan, al finalitzar la processó del Sant Soterrament, tornen a pujar cap a l'ermita, per dormir fins el Diumenge de Rams de l'any següent.

LA IMATGE DE JESÚS AMB LA CREU IX

DE L'ERMITA, EL DIUMENGE DE RAMS.

El Diumenge de Rams d'Alberic és, en resum, una de els grans festes de la Ribera valenciana, amb més tradició i folklore del País. Com a veí d'Alberic, em veig en l'obligació de recomanar a tots els meus lectors, que visiten un Diumenge de Rams el meu poble, doncs gaudiran d'un ambient i una companyia inigualables, en un marc incomparable com és la Muntanyeta, en el bell poble d'Alberic, mai suficientment apreciat. Bona lectura!

ERMITA DE SANTA BÀRBARA D'ALBERIC, JOIA DEL NEO-CLASSICISME VALENCIÀ.