Bona lectura!
"L’estructura dissenyada és
perfecta. Sí, tots estem d’acord. Serà capaç de suportar la fi del nostre
univers i preservar en ell la vida, al marge de qualsevol circumstància. I si
no la vida, almenys serà capaç de preservar l’herència cultural de nosaltres, el
legat dels immortals, la immensa biblioteca dels primers nascuts.
No cometrem el mateix error que
eons abans havien comés els nostres avantpassats, si és que havien existit. Nosaltres
arribarem sols, desemparats. Nasquérem del no-res, evolucionant des d’espècies
amb una intel·ligència inferior, trobant el nostre propi camí al llarg de la
història, abandonant el nostre món natal per conéixer l’espai, per fer contacte
amb altres pobles, altres civilitzacions.
Junts, havíem assolit
l’omnipotència, l’herència genètica perfecta, la conjunció de sabers més gran
de la nostra història. Teníem el control absolut de l’univers... o quasi.
Nosaltres, els senyors de les
estreles, que a plaer havíem controlat l’evolució de la vida, la creació
natural, els ecosistemes de centenars de planetes. Que havíem donat la vida,
però també condemnat a la destrucció, a milers d’espècies arreu de la galàxia,
estem ara condemnats a desaparèixer.
Vam saber veure que l’univers era
infinit en temps i en espai, però no vam saber preveure que era cíclic. I ara
un altre cicle havia arribat a la seua fi. I se’ns va revelar massa tard, quan
ja no podíem fer res per salvar-nos.
Per això, quan les estreles van
començar a esclatar en rapidíssima successió, quan les supernoves es reproduïen
al llarg de la galàxia com si de cèl·lules es tractaren, quan els forats negres
s’obrien sense previ avís enmig de sistemes solars tragant-se’ls sencers, ja no
podíem fer altra cosa que preservar el nostre llegat. I almenys això ho hem
aconseguit.
Potser era una mena de càstig. Un
ultimàtum a la nostra prepotència. Ens havíem cregut déus, i com a déus vam fer
el que ens va plaure de la galàxia. Però estàvem equivocats. Si no podíem
salvar-nos, era l’hora de deixar pas a noves civilitzacions... i deixar-los l’advertència.
Un senyal de que, abans que fóra massa tard, no cometeren els mateixos errors
que nosaltres. Aquella arca espacial
aplegava tota la nostra història. Era un món harmoniosament perfecte, autònom, que funcionaria durant
milers de milions d’anys, arribant així als nostres hereus. O això esperem.
Des del pont del gran cuirassat
estel·lar contemplem ara la nostra última creació per fi acabada. L’última peça
en el gran joc dels déus al qual inconscientment hem jugat. Com ella, hi ha
moltes més repartides per la galàxia, almenys totes les que hem pogut construir
en el poc temps que hem tingut. Si tot va bé, les arques, protegides per un
poderós escut molecular, seran tragades per alguns dels nombrosos forats negres
que estan desestabilitzant l’univers, i mil·lennis després tornaran a aparèixer
en un punt indeterminat de la galàxia, escopides pel propi forat, o eixint del
seu viatge per l’hiperespai en un altre punt de l’univers. Aleshores haurem
acomplit la nostra última fita.
Deixe aquest últim missatge meu
com una advertència, però també com un raig d’esperança, a aquells que vinguen
després de nosaltres. Apreneu del que trobeu ací, i deixeu que l’univers
seguisca el seu curs. Heu de ser guardians, no déus. Vostra és la tasca
d’aconseguir que tot rutlle en perfecta unitat, harmonia, i pau"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada