La paradoxa del valencià, a València

Encara que fa temps que volia publicar un article que es referira únicament a la llengua, la veritat es que encara no havia trobat la motivació, el tema o més bé l'element necessari com per a crear un escrit de suficient qualitat com per a que podés, i no vull pecar de presumptuós, aproximar-se a un breu "estudi" sociolingüístic amb clars matisos subjectius que no em fa ninguna vergonya aportar per part meua.

Així doncs, curiosament, l'element se'm presentà aquest dissabte passat de festa a València, després d'un magnífic concert dels Manel al Palau de Congressos. Concretament, després de re-sopar als Montaditos. Perdoneu per la llarga introducció, però la veig necessària. Estava parlant jo amb la cambrera, una jove immigrant cubana, que no entenia el valencià, i em confessà la seua voluntat d'aprendre'l, encara que, segons ella, tan sols "alguns estudiants m'han parlat en valencià, el més normal i comú es que em parlen en castellà". I ahí es va desencadenar la història.

Així doncs, una volta acabada la nit, vaig tenir les opinions contundents de huit persones comuns, representatives de la actual societat valenciana. Una dona de mitjana edat, treballadora d'una xurreria, immigrant castellana, que ha viscut tota sa vida a València; un home romanès, amo d'un menut bar, que du sis anys a València, un jove valencià, de carrera acabada i assentat a la vida; un altre més jove, dels típics, perdoneu l'expressió, canis; una cambrera, valenciana també, d'un bar de copes, una jove erasmus italiana, un jove estudiant valencià i un home major, guàrdia de seguretat, nascut també a València.

Doncs bé, la breu enquesta que els vaig plantejar a estes huit persones, gràcies a la qual vaig aconseguir les seues opinions, constava tan sols de dos senzilles preguntes: En quina freqüència creus que es parla el valencià a València i al País Valencià i Creus que s'hauria de parlar més.

Doncs bé, d'aquestes vuit persones, les vuit em digueren que, a València, es parlava molt poc. Les vuit, per altra part, reconegueren que fora de València, als pobles, es parlava un poc més. A més, el jove treballador i el jove estudiant, ambdós valencians, comentaren que no només es parlava un poc més fora de València, sinó que el més habitual als pobles era la llengua valenciana.

Set em confessaren que el valencià s'hauria de parlar més. Totes excepte el guàrdia de seguretat, que no només em digué que no, sinó que s'atreví a dir-me que "por respeto, me tienes que hablar en castellano", cosa que provocà la meua ira i la fi de l'enquesta, i de la festa. Però, sobre això, només sis de les vuit persones es dirigiren a mi en valencià, éssent eixes dos persones els dos joves que ja he anomenat. I, a més, set de les huit persones reconegueren que la seua llengua habitual era el castellà. La persona en discòrdia parlava romanès.

I d'ahí la pregunta que fa escassos moments plantejava al twitter, amb els hashtags #EnValencià i #elcamídelscocés: què fas tu per promoure l'ús del valencià?. Per què, com s'extrau dels resultats de l'enquesta, es fa patent una paradoxa, que aplega a la hipocresia, bastant clara. És a dir, la immensa majoria accepten que el valencià hauria de parlar-se més, però ningun d'ells feia res per contribuir-hi. Encara així, d'altra banda, també queda clar que el valencià, conscientment, ja no és una lengua de pobres e incultos, doncs han reconegut que s'hauria de parlar molt més del que es parla, exceptuant l'home més major. Però queda el problema de l'inconscient, puix aquestes persones no feien res per contribuir-hi a l'ús de la llengua pròpia no per no voler-ho, sinó per què a dintre seva, a dintre d'eixos valencians, encara queda eixe auto-odi, estigma paralitzador de la llengua al nostre País, i per desgràcia molt comú, i pareix quasi-genètic.

Em quedaré, per acabar, amb l'apunt molt interessant que em fe el romanés:

Yo no hablo castellano por querer hablar castellano. Hablo castellano porque, en los seis años que llevo aquí, podría contar con los dedos de la mano la gente que me ha hablado en valenciano. Yo dependo de este negocio. ¿Que la gente que viene habitualmente habla castellano? Pues yo, castellano. ¿Que la gente que viene habla valenciano? Pues hablaría valenciano, pero hablan castellano.


Així doncs, senyores i senyors, la consciència pròpia dels valencians és, al cap i a la fi, la que està devorant-se a ella mateixa. I la llengua és quasi només la punta de l'iceberg, doncs després d'ella ve tota la cultura de la nostra nació. El dia que despertem, serem nosaltres els que farem deprendre la nostra llengua als estrangers, ja siguen romanesos, magrebís, alemanys o castellans. I no una potència cultural invasora la que ens absorbirà i frenarà l'avanç de la nostra cultura. Tots avant, pel poble valencià! Tots units, per la llengua catalana! Visca València i Bona lectura!