El Trobador de Benifaraig

La història del Trobador de Benifaraig és obscura, i plena de contradiccions, i incoherències. Ningú sap d'on vingué, ningú sap on anà, ni per què escrivia el que escrivia. Ací podeu trobar la seva obra poètica, i si voleu saber un poc més, d'aquest curiós personatge, ho trobareu a la pàgina principal del bloc. Per cert, diuen que durant molts anys cantà pel Camí de l'Escocés...

Trets celestials:


Si fores una estrela,
amagaries totes les demés,
ja que és tanta ta bellesa,
que el cel als teus peus cauria.


La teva mirada
és neta i pura.
Tan clara, tant destaca,
que sobre les demés s'alça.


I la teva cara és agradable,
els teus ulls, profunds,
la teva boca, boniqueta,
i el teu somriure, entranyable.


Alè de muntanya:


Cabells castanys,
ulls de maragda,
ni la terra mateixa
és tan bella com ta cara.


I ara jo ja sé
per què vull la muntanya,
puix allà va nàixer
la teva preciosa mirada.


Però encara tinc un dubte,
molt senzill de resoldre:
Si et posés al costat la mar,
a qui miraria, en el meu despertar?


A tu, és clar,
ja que la immensitat de l'oceà
no seria encara suficient
per ocultar la teva mirada.


Per dalt del temps:


Neu d'hivern,
llum d'estiu,
flor de primavera,
fulla a la tardor.


Per què totes les estacions
de les que disposa este món
passen per tu, oh posseïdora
del meu gran amor.


Eixe passional amor
és el que a mi em provoca
estes febres tan altes
que em turmenten a cada hora.


Puix ja hi ha gent que sap
d'aquest meu gran secret,
el secret no és sinó tu
i per tu aniré ben lluny.


Melena de natura:


Marrons com la terra,
llisos com l'acer,
bonics com el cel,
són així els teus cabells.


Melena suau i ondulada
que al vent oneja,
cau com una cascada
sobre la teva petita esquena.


Ni tan sols els grans lleons
de l'Àfrica Occidental
podrien haver somiat
tenir uns cabells com els nombrats.


Ja que sols els pots tenir tu,
reina de les muses,
que tantes voltes albire
saben-te inalcançable.



Pell de cotó:


Suau com el cotó,
blanca com la neu,
puix així és
la teua bonica pell.


La mire i la remire, 
la toque quan puc,
sempre pensant en oblidar-la
però apenes puc.


Per què tu ets per ami,
la gran llum que em guia
en la foscor més absoluta.


La gran llum de l'alba,
que mire quan m'alce,
i quan m'absorte.














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada