Mare, conta'm un conte

Aquest article va ser redactat per a presentar-lo a la I Edició del Premi "Llegir" convocat per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. La temàtica del guardó consistia en redactar un article sobre precisament això, com fomentar la lectura, en totes les edats. A partir d'això, el contingut era lliure... espere que vos agrade, i vos faja reflexionar. Bona lectura!

La mare mirava, amb un gran somriure a la boca, com el seu xicotet fill jugava amb les peces de fusta que els seus iaios li acabaven de regalar. Era el Dia de Reis, i el menut de la casa es divertia construint castells i dibuixant cavallers de paper, amb els folis que li havia agafat a son pare de l’escriptori, i els colorets que feia servir a l’escola, que havia començat amb il·lusió no aplegava a tres mesos abans.

“Mama, mama!”, deia insistentment el fill, mentre els grans feien la clàssica sobretaula del també clàssic dinar familiar de Reis. I la mare es girava cara a ell, i el xiquet, molt content, amb el seu somriure de felicitat i els seus ulls innocents, li ensenyava el que acabava de construir. “Mira mama, mira! El castell del Rei Barbut!”, deia, a la vegada que, assenyalant amb insistència el que havia dibuixat al paper, feia notar als seus iaios com de bé havia retratat Tombatossals, el protagonista del conte que li havia contat la seua iaia l’Any Nou.

La mare recordava, amb llàgrimes als ulls, aquells dies llunyans, mentre veia per la porta entreoberta de l’habitació del seu fill, com mirava la tele gitat al llit, mentre menjava un paquetet, i tenia sobre l’escriptori el llibre de valencià obert amb els deures a mig fer, enfront de l’ordinador connectat a una xarxa social.

Els llibres que des de ben menut havia anat col·leccionant a l’habitació havien estat substituïts per jocs de consola i diversos cd’s de música. Els pocs que quedaven, criaven pols a l’estant més alt de les prestatgeries, a sobre de roba i més roba infrautilitzada. Lluny quedaven els dies en què Joan Petit ballava al seu cap, Tirant navegava per la seua imaginació, o el Rei en Jaume començava a ser-li conegut.

La mare plorava, mentre el seu fill cantava una cançó arítmica i sense melodia, en un idioma desconegut, mentre el llibre de valencià restava oblidat a l’escriptori, obert per una pàgina en la qual posava “Unitat 4: Literatura”

           

Sé que és possible que la història sone molt trista, però és la realitat que, cada dia més, viuen per desgràcia milers de joves al nostre país. Abandonen l’exercici de la lectura, a la que acaben veient com una activitat avorrida, tediosa i inútil, per dedicar-se a jugar a futbol, en el millor dels casos, o bé veure la tele o jugar a la consola.

Aquest “desencant” respecte a la lectura es produeix en el punt crític que és el pas de l’educació primària ,a l’escola, a la secundària, als instituts. Així doncs, també és necessari fer un poc d’autocrítica, i pensar com es presenta la lectura als alumnes. Potser, presentar-la com una obligació més, no és l’estratègia més adequada per fer que aquests joves s’enganxen als llibres...

Llegir és apassionant, addictiu i, sobretot, útil. Llegir ens fa adquirir cultura, ens obri mons nous, o bé llunyans, que de no ser per la lectura mai coneixeríem. Ens permet obtenir una visió humanista de la societat què, ara per ara, fa molta falta. En definitiva, llegir és necessari. Ni més ni menys.

Amb un nou plantejament, una nova manera de presentar als joves la lectura, estic convençut que, de bon grat, molts deixarien la “tele” per un bon llibre. Per tant...

           

...anys després, la mare somreia, mentre mirava, per la porta entreoberta de l’habitació del seu fill, com, amb la llum de taula encesa i la mirada fixa sobre l’escriptori, llegia apassionadament una novel·la d’Enric Valor, envoltat per prestatgeries plenes de llibres. El seu fill s’havia fet gran. I de quina manera.

El Messies...?

El vint-i-cinc de novembre, el 25-N, s'acosta, i amb ell, la que sembla serà decisiva data d'eleccions a la nostra nació germana del nord, Catalunya. Com ja tot el món s'ha cansat de repetir, aquestes eleccions seran uns comicis amb una càrrega molt més forta que els anteriors. Seran unes eleccions amb caràcter plebiscitari, és a dir, un "pre-referèndum" en el què el poble català escollirà entre la independència d'Espanya o bé la permanència.

Els partits que es presenten a les eleccions i que sembla, més o menys, que obtindran representació, són la federació dretana Convergència i Unió (CiU), la històrica Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), l'espanyolista Partit Popular (PP), l'inclassificable Partit dels Socialistes Catalans (PSC), Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), Ciutadans (C's), la coalició Solidaritat per la Independència (SI) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).

La formació política que, ara per ara, encapçala tots els sondejos, i que sembla guanyarà per àmplia majoria, encara que no absoluta, és CiU, l'hereu de l'històrica Lliga Regionalista de Prat de la Riba, d'allà finals del s. XIX principis del XX. L'històric partit de la burgesia catalana és ara el pal·ladí de la voluntat nacional del poble català, o almenys ells s'han penjat eixa medalla, encara que es ben cert que són molts els catalans que votaran ara CiU, votant independència.

I per sobre de tots destaca el líder de Convergència, Artur Mas i Gavarró. El President, en majúscula, actual de la Generalitat ha esdevingut, des de l'onze de setembre, una mena de guia espiritual per a tots els seus fidels, que cada vegada en són més. La sobtada voluntat nacionalista del "premier" català, i de tot el seu partit, que encara que catalanista mai havia estat tan a prop de demanar clarament la independència, ha sorprès i il·lusionat al poble català, que no ha dubtat un instant a elevar a Mas a l'escaló que ocupen històrics polítics catalans com Cambó, Macià o Companys.

Però açò esta derivant en un culte a la personalitat que pot resultar, si és que ja no ho ha fet, en un perill per a Catalunya, per a la imatge del procés secessionista a l'exterior, i per al propi president. Mai és bo centrar tot un moviment, una ideologia, en una persona. I encara que de vegades sí és necessari un líder en certs moments puntuals per aconseguir una fita (per exemple, Gandhi o Lenin), el passar-se'n amb l'exaltació d'eixe líder no sol ser adequat. Cal anar, per tant, amb molta cura amb la propaganda que es fa, si no, alguns elements poden resultar... impactants, per no dir, prepotents.

I és que ja sé que s'ha dit molt a la web, però... algú ha dit Jesucrist?

Bona lectura!

Remember, remember...

...the fifth of November. Gunpowder, treason and plot. I see no reason why gunpowder, treason, should ever be forgot.

Potser tot el món occidental coneix aquesta frase. I si no així, sí la seua traducció a les diferents llengües originals. El còmic primer, a menys gent, i després la pel·lícula a nivell mundial, es van encarregar de difondre aquest proverbi anglès per les llibreries, els cines, i, en última instància, de tot el món. Sí, parle, com haureu endevinat, de V for Vendetta, d'Alan Moore.

"Recorden, recorden, el cinc de novembre. Pólvora, traïció i complot. No veig la raó per què la traïció, el complot, han de ser mai oblidats"

GUY FAWKES

Segons la tradició anglesa, aquestes paraules van eixir de la boca de Guy Fawkes, el terrorista catòlic anglès en el qual està inspirat el personatge d'V. Fawkes va esdevenir prompte símbol de la lluita revolucionària, i va botar a la fama mundial al segle XX-XXI de la mà d'Alan Moore. I això què, en un principi, el que pretenia Fawkes era derrocar a un rei anglicà per col·locar al tro a un de catòlic.

Aquest fet, conegut com la "Conspiració de la Pòlvora", és en el que es basa l'escena final d'V de Vendetta: La destrucció del parlament britànic. En efecte, els pro-catòlics pretenien derruir l'edifici del parlament anglès des de la base quan estigueren a dins tota la cort reial, i els membres de les dos càmeres del parlament. La data per a tan assenyalat fet anava a ser el cinc de novembre, dia de l'obertura del parlament.

Els conspiracionistes alquilaren una de les bodegues del Palau, i des de dies abans començaren a emplenar-lo de pólvora. Degut a la traïció d'un d'ells, les autoritats britàniques enxamparen a Fawkes, l'encarregat de vigilar la pólvora, la nit del quatre de novembre, amb tots els útils per prendre l'explosiu.

ELS ARTÍFEXS DE LA CONSPIRACIÓ DE LA PÓLVORA

Fawkes es va suïcidar per evitar ser penjat, i des d'aleshores va anar creixent la llegenda. A hores d'ara, el personatge del terrorista anglès ha pres un nou caràcter, revifat per V, i s'ha convertit en el símbol contemporani de la lluita contra el poder establert. Contra un poder censurador, opressiu, totalitari... Cada vegada, el món que vivim es sembla més, per desgràcia, al que Moore primer, i després els germans Wachowsky, van representar en les seues obres. Recordem així el famós discurs que V pronuncia a la BBC:

V s'ha convertit en tot un símbol. Ha esdevingut l'encarnació de l'home que lluita pel poble alienat. Per la llibertat d'eixe poble. L'home que aconsegueix, des del seu treball ocult, fer veure a tota una nació la situació en la qual es troba. L'home que fa obrir els ulls a les seues persones.

És, en definitiva, un símbol de lluita, de resistència, i en última instància, de llibertat. I cal utilitzar-lo com a tal.  Que Guy Fawkes, el modern V, esdevinga per fi un símbol de la resistència real.

Recorde, recorden, el cinc de novembre...

Bona lectura!

Som Una Nació

Hui és 9 d'Octubre. Seria un dia qualsevol, i Octubre hauria d'anar en minúscula com un mes qualsevol, de no ser per què un dia com hui de fa 774 anys, i segons la tradició, el nostre gran rei Jaume I va entrar a la Ciutat de València, començant a forjar, des d'eixe mateix dia, la identitat de tot un poble, el valencià.

Amb les quatre barres, comunes a tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i símbol dels monarques del Casal de Barcelona, el rei montpellerí va prendre com a catalanoaragonesa València, l'àrab Balansiya, però no només es va quedar en eixe punt, sinó que la va convertir immediatament en domini de la corona (és a dir, no era un feu) i, a més, la va dotar d'estructures d'autogovern pròpies, que després els seus descendents van estendre a tot el nou Regne de València, més o menys l'actual País Valencià, contribuint així de manera decisiva a la formació de la identitat pròpia dels valencians, manifestada de manera clara i gloriosa al segle XV, el nostre Segle d'Or, quan la majoria dels grans escriptors de la literatura catalana que hui coneguem eren valencians, i quan el Regne de València era el sostén econòmic de tota la Corona.

Cert és que tot això es va anar perdent, poc a poc, però no envers estats com Catalunya o ses Illes, sinó envers Madrid. Madrid, Castella, una cosa que els valencians, com els catalans i els illencs, i si m'apures els aragonesos aleshores, teniem molt lluny, però que poc a poc, i resultat primer de la fatídica herència de la corona a la casa castellana dels Trastàmara, i després del matrimoni entre el rei Ferran d'Aragó i la reina Isabel de Castella, va anar apropant-se, no de manera amistosa i amb ganes de contribuir a la riquesa cultural dels nostres pobles, sinó conquerint, més per la força que per la paraula, les nostres terres, les nostres lletres, i la nostra cultura.

El 1707 es va arribar al clímax d'aquesta defenestració que els valencians sofríem enfront una cultura estranya i invasora, la castellana. El rei francès (sí, damunt, no era ni castellà) Felip V cremava Xàtiva, acabant així amb l'últim reducte de la resistència valencianista, i derogava mitjançant els Decrets de Nova Planta les lleis que durant quasi cinc segles ens havien governat, els Furs que ens donaven autogovern, i va prohibir tota manifestació oficial del valencià, el nostre català, la nostra preciosa i meravellosa llengua.

Encara així, ni el rei borbó ni els seus successors van aconseguir esborrar la nostra realitat, la nostra identitat, la valenciana. Així vam aplegar al segle XIX on, a imatge i semblança dels nostres germans els catalans, vam posar en marxa la nostra Renaixença, un moviment cultural destinat a traure la nostra llengua i la nostra cultura del caràcter merament folklòric, i tornar-la al lloc que li corresponia, al lloc que ocupava el segle XV.

Tot això es va traduir en un primer valencianisme polític modern, i a la II República, els valencians vam tenir l'oportunitat, fugaç, de vore com se'ns obria davant nosaltres un primer projecte d'estatut d'autonomia. Un projecte que, després de més de dos-cents anys, permetria als valencians recuperar la nostra identitat completa.

Però eixa il·lusió va caure amb la victòria feixista a la Guerra Civil Espanyola. Els 40 anys de brutal règim militar van fer més mal a l'identitat nacional que els 200 de dominació borbònica, com ara es demostra. I la batalla de València, a la transició, tan sols va empitjorar la situació. La dreta política i regionalista, hereva del franquisme, prompte es va apropiar dels símbols històrics valencians, relegant als nacionalistes a optar, o bé pel pancatalanisme, o bé pel silenci.

Però certament es nota que alguna cosa va canviant. El sentiment valencianista, llargament al·letargat per la castellanització, pitjor, l'espanyolització del nostre País, poc a poc torna a revifar. Hui és el dia per fer-ho patent, per recordar-ho, per fer notar al món que SOM VALENCIANS, que SOM UN POBLE ÚNIC, amb la mateixa semblança als castellans que als italiana, i que, per damunt de tot, SOM UNA NACIÓ. Adormida, quasi en estat comatós, però que ara comença a renàixer, i que esperem torne prompte a creuar el camí dels estats amb tota la força que abans tenia. Així que, des del Camí de l'Escocés, volem cridar ben fort, VISCA EL PAÍS VALENCIÀ, LLIURE I SOBIRÀ!

Bona lectura!

El Dia-I

Ahir, Catalunya va viure la Diada amb més presència popular de la seua història. Quasi milió i mig de manifestants van recórrer els carrers de Barcelona sota una premissa comuna: "Catalunya, proper estat d'Europa", amb l'estelada per bandera, i clamant tots junts per la independència.

Un dels punts d'inflexió de la Segona Guerra Mundial, si no EL punt d'inflexió, fou el desembarcament de Normandia. El 6 de juny de 1944, 130000 soldats del Regne Unit, Estats Units, el Canadà i la França Lliure posaven els seus peus en les platges d'esta regió francesa per alliberar a tota Europa del feix nazi. El dia fou anomenat, primer tàcticament, i després popularment, el Dia-D.

Doncs bé, el viscut ahir a Catalunya ha sigut una mena de Dia-D. El poble català ha dit "prou" a una sola veu. La consigna "adéu, Espanya", que des de fa temps circulava per la web, es va fer ahir patent. Catalunya està ara acomiadant-se d'Espanya. Només cal que els seus líders siguen ara prou valents per fer valer la voluntat del poble català.

Artur Mas ha dit que la "transició nacional" comença, i que serà un camí sens dubte dificultós, doncs Espanya farà tot el possible per evitar la definitiva separació de Catalunya de l'actual estat. Açò és ben cert, però, fins a quin punt un estat té poder per decidir sobre la voluntat d'un altre? Fins a quin punt Espanya pot negar l'existència de Catalunya com una nació pròpia, tant diferent de la resta de l'estat, com aquesta resta de l'estat pot ser-ho de, per exemple, França? Fins a quin punt, i aquest és el més important, Madrid pot negar el clamor únic de tot un poble?

Dins dels Drets Humans, hi ha un, de fonamental, sense el qual potser no s'entendria la història moderna. Es tracta de l'anomenat Dret d'Autodeterminació dels Pobles. En essència, vol dir que qualsevol poble, entès com un conjunt de gent amb la mateixa llengua, els mateixos costums, la mateixa història, que habita a un mateix territori, té dret a decidir sobre la seua condició política, és a dir, decidir sobre la seua independència o no respecte a un altre estat.

Si Espanya nega a Catalunya aquest dret, estarà atemptant contra els Drets Humans. Fa ben poc, dos o tres dies, VilaWeb es feia ressò d'un fet ocorregut al parlament britànic. Allí, un diputat va presentar una moció per a que el parlament d'aquesta nació fera costat a la independència de Catalunya, argumentant la falta de democràcia de l'estat espanyol al no permetre a, com he dit, el propi poble català decidir sobre el seu futur per què, algú té més dret que el poble català a decidir sobre el seu futur?

Açò és només un exemple, potser el més assenyat, de la preocupació que desperta l'actual situació de Catalunya al món. La Diada d'ahir és una afirmació, una asseveració, del sentiment nacional català, del diferencial respecte a Espanya, de la voluntat de construir una nova nació catalana, una República Catalana, des de la Independència. I val a dir, que tenen el reconeixement de els mitjans de comunicació internacionals (http://www.vilaweb.cat/noticia/4039664/20120911/premsa-internacional-resso-multitudinaria-manifestacio-independentista.html), nacionals (http://elpais.com/elpais/2012/09/11/opinion/1347394021_891867.html), així com el reconeixement de la pròpia Unió Europea (http://www.vilaweb.cat/noticia/4039815/20120912/comissio-europea-desmenteix-declaracions-dahir-consequencies-independencia.html). I també, com no podria ser d'altra manera, tot el meu suport. Endavant, catalans! Independència i llibertat! Bona lectura!

Jordi d'Alterràs, la Història de la Bèstia (II)

Ja feia temps que no publicava res, almenys tal com s'entén la paraula publicar. No fa massa vaig penjar un enllaç a la biblioteca virtual TINET on estava allotjat un relat meu. No era una veritable publicació, ja feia temps que estava allí.

Hui, per fi, he acabat la segona part de la història de Jordi d'Alterràs (ací podeu trobar la primera http://elcamidelescoces.blogspot.com.es/2012/06/jordi-dalterras-la-historia-de-la.html), i les que ens queden. Si seguiu llegint, coneixereu els nous personatges i les noves situacions que es creen al nou poble que visita el nostre heroi, Castell de Ponent. Espere que vos seguisca agradant. Bona lectura!

Tota l'alqueria va eixir aquell dia de les seues cases per acomiadar Jordi. Feia una setmana que estava allotjat a la Casa de la Vila, una setmana des de que havia tingut aquella violenta conversació amb el governador, que finalment, i després de l'oferiment de Jordi a caçar el drac, va acceptar de donar-li tot el que necessitava.

I allà estava ell, a llom del millor cavall que hi havia al terme del poblet, un preciós exemplar marró, que havia sigut donat per un dels terratinents més adinerats de la comarca, un tipus al què el drac també se li havia emportat la seua filla, potser la única raó per la qual col·laborava amb la expedició de Jordi.

Rodejat per un centenar de persones, Jordi veia en els seus ulls com havien posat en ell totes les seues esperances de tornar a vore les seues filles, germanes o amigues. Jordi va sentir aleshores el fortíssim pes de la responsabilitat de salvar a les joves en els seus muscles. Un home major, de pell bruna, amb una expressió que transmetia melancolia per tots els costats, es va apropar a ell i li va parlar.

- Jordi, ni jo, ni tots els meus amics i germans, podem expressar en paraules el que sentim per què vostè s'haja oferit a tornar les nostres filles a casa, o almenys, evitar que altres famílies passen per el què nosaltres estem passant. De veritat, moltíssimes gràcies. Mai podrem pagar-li-ho.

- No busque recompensa - va dir Jordi. - Tan sols faig el que crec que he de fer. Si algú de vosaltres vol vindre en mi, encara està a temps, ho sabeu.

El governador es va apropar, amb la seua empalagosa cara de poma esclafada, i va contestar les últimes paraules de Jordi.

- Jordi, nosaltres som homes de camp, de pau. Ens conformem en treballar la nostra terra i vendre el poc que tenim als mercats de la ciutat. No podem anar amb vostè, seriem més un destorb que una ajuda.

Jordi el va mirar amb un gens reprimit fàstic, i va fer mitja volta per dirigir-se a la porta de l'alqueria, mentre pensava si eixa llonganissa humana alguna vegada havia agafat una aixà o una llegona. Ho dubtava.

Va creuar les portes, obertes de par en par, baix l'atenta i devota mirada dels guàrdies, que ja el miraven com a un heroi, i després de creuar el pont de pedra, va començar la cavalcada cara a l'oest. A les seues esquenes encara podia escoltar els "endavant!", "ànims, valent", "no oblidarem mai el que fas per nosaltres". Jordi va tornar a sentir carregar les esperances de tot el poble en ell, i una llàgrima va recórrer la seua cara des de l'ull fins la barbeta, per caure i perdre's en el vent que trencava la velocitat del seu cavall.

Cavalcava a ponent, i deixava el sol darrere. Recurtant-se entre les ombres de la contrallum, semblava un fantasma, un esperit, un enviat dels déus a la recerca de la última missió. La seua pesada capa verda d'explorador li recurtava la silueta remarcada per l'espasa que li penjava del cinturó, com una extensió més del seu cos. Va travessar així tota la planura, va creuar sèquies, va volar pels caminals que articulaven els bancals de tarongers i llimeres, i finalment va aplegar al pas que tancava la vall, vora el riu, amb les muntanyes recurtades com una gran porta que el separava del desconegut. Un poc més enllà estaven les fronteres del País. Jordi, com a explorador, les havia patrullat moltes voltes, però molt poques les havia creuat, i sempre més al nord. No sabia que trobaria allí.

Va baixar el ritme que havia imposat a la seua muntura, massa alt, i, després de seguir un poc més per la mateixa vorera del riu, va arribar al Pont Vell, que creuava l'aigua de part a part. El va travessar i va arribar al Camí dels Exploradors, l'última via segura cap a l'últim poble del País, del qual Jordi podia vore el castell recurtant-se ja sobre el llac que formava el riu en una petita illa, unes poques milles més enllà d'on ell es trobava.

Va seguir el camí de terra, per la vorera del riu, fins que va aplegar a Castell de Ponent. No podia haver en el món dos viles més diferents que Castell de Ponent i Benifaraig. El primer era una veritable fortalesa. Unes poques cases  de fusta i palla s'apretaven dins els murs de la formidable fortificació, mentre, fora dels murs, un menut conjunt de cases d'adob i canya conformaven una menuda aldea que s'acollia a la protecció natural entre els murs de la fortalesa i les parets de la muntanya.

L'accés al castell era difícil per a un possible invasor. Un pont llevadís creuava el riu per dalt del barranc que formava aquest, i era la única manera d'entrar al poble. Jordi va creuar el pont poc a poc, mentre un carro replet de mercaderies eixia de la fortalesa. Esperant que el carro creuara, va girar la vista cap a la vall, d'on havia eixit de matí. Ara era ja migdia, i havia superat un considerable desnivell. Al fons a l'esquerra veia Benifaraig, i més lluny encara, a l'altra part del riu, unes quantes alqueries i poblets més li eixien a la vista, entre planures d'herba i bancals de tarongers.

Va creuar les primeres portes, dos torres sòlides de roca grisa, i a l'esquerra s'obria un caminet que portava a l'aldea. A la dreta, un esvoranc cap al riu i el que semblava un abocador, el lloc on totes les merdes que cagaven les latrines del castell anaven a parar. Enfront, les segones portes, majestuoses, que donaven a la plaça d'armes del castell. Va travessar les fortes portes de Castell de Ponent i va entrar a la plaça. A l'esquerra, les cases dels que podien pagar-se una llar dins del castell. A la dreta, les cavalleries, la ferreria, els tallers... I encara més endavant, l'accés a la torre de l'homenatge, l'edificació que servia de quarter als guàrdies del castell i de casa a Mateu de Roís, el capità de la fortificació. Castell de Ponent no tenia Casa de la Vila, doncs la seua condició de fortalesa feia que, administrativament, estiguera adscrita a l'autoritat del governador de Benifaraig però, de facto, el capità feia i desfeia com volia, i era el senyor absolut del castell i de tots els seus voltants.

Mateu de Roís era un bon amic de Jordi, i el coneixia de ben menut. Fou el seu instructor d'esgrima a l'acadèmia reial, i un dels seus principals valedors davant el procurador militar a l'hora de la seua promoció a explorador. Amb els anys, i encara que a distància, havien aconseguit enfortir la seua amistat. No es veien des que Jordi va obtenir el rang de capità d'exploradors, però no creia que havera canviat massa.

Un majordom no va tardar en venir a per ell. Va seguir la casaca amb els colors del País per la torre del homenatge, fins que el majordom el feu entrar a una sala menuda, amb una xemeneia al fons, i al mig una gran taula de roure vell, amb poques cadires. Sobre la taula, un gran mapa del Regne i els voltants, així com mapes més menuts de la comarca, tots punxats i assenyalats amb punyals i fitxes. Era una sala sòbria, austera, sense cap decoració més que les arquivoltes gòtiques de la pròpia arquitectura del castell. I allí, al fons de la sala, plantat com una estàtua front al foc, amb la gran capa negra, estava Mateu de Roís.

- Mateu... - va saludar Jordi primer.

Mateu es va girar poc a poc, i la seua cara es va il·luminar al vore a Jordi, va esbossar un gran somriure d'alegria, i va dir:

- Jordi! - Rigué - Quina alegria tornar a vore't!

Es van fondre en una abraçada de bons amics, somrient, fins que es separaren i Jordi parlà.

- Mira't! Si estàs igual, vell ós!

- Ja saps, la muntanya, que enforteix a la gent. Tu si que has canviat un poc més, eh, valent?

- Jo tinc vint anys menys que tu, mestre. Tant s'hi val que se'm note o no - va riure.

- Redéu Jordi... què et porta per aquest lloc tan allunyat de la mà dels déus?

- Jo t'explicaré, Mateu. Un drac.

Jordi i Mateu es van asseure a la vora del foc, i Jordi va anar relatant-li la història. Mateu, que passava dels cinquanta ja, encara es mantenia ben fort. Era un home alt, corpulent, calb, amb una barba perfectament retallada que enduria la seua ja de per si severa cara. Escoltava atentament Jordi, encara que no massa sorprès, la qual cosa va fer que Jordi es quedara un poc estranyat. Finalment va acabar el relat.

- El drac... - va sospirar Mateu.

- Sí, un drac. - reafirmà Jordi.

- Voràs Jordi - va dir Mateu amb preocupació - Nosaltres ja sabíem això del drac. L'hem vist sobre el castell, totes les vegades que anava a Benifaraig...

- Què?! - va dir irat Jordi. - Ho sabíeu i no heu fet res en tot aquest temps?! No m'ho puc creure Mateu, de tu, no...

- Jordi, no podíem fer res. Havera arrasat el castell en un tres-i-no-res.

- Mateu, si no li feu cara, sí que et cremarà el castell. Més tard o més prompte. Creus que tardarà en cansar-se de les xiques del poble? No amic, no. Vindrà. Ací, a Benifaraig, a Alàsquer i a tots els pobles de la nostra regió. I acabarà estenent-se per tot el País. Si no li fem cara, Mateu, ens matarà. A tots.

- Jordi, ho senc, no puc fer res. No puc demanar als meus homes que lluiten contra la bèstia més poderosa del món. Em sap mal per les joves, però... no puc fer res. Per favor, necessitaria tot l'exèrcit reial!

- Trellats, Mateu. Em pensava que tindries més coratge. Jo mateix mataré el drac, si no ho fa ningú més. Dormiré ací aquesta nit. Espere que almenys això ho pugues fer, per mi...

- Clar Jordi, pots dormir en l'habitació de dalt, mateix.

- Gràcies Mateu. Parlarem demà.

Jordi va eixir de la sala, entre trist i cabrejat. Li sorprenia aquell Mateu. El veterà guerrer havia sigut sempre un home coratjós, valent i just. Estava fent-se vell, no cabia altra explicació. Va pujar les escales de la torre i va entrar a l'habitació que li havien designat. Pujava la escalfor de la xemeneia inferior, així que no va encendre foc. Es va despullar i es va clavar dins el suau llit de mantes de cotó, mentre observava el tapis roig que representava un cavaller lluitant contra un drac, al costat de la finestra. "Quines coses...", va pensar Jordi. Es va girar, va tancar els ulls i es va adormir. Aquella nit va somiar amb gent estranya, serps de foc i una jove.

El va despertar el so d'una banya. Era la senyal de partida dels exploradors. Jordi es va alçar sobresaltat, es va vestir de pressa i corrents i va baixar com un llamp les escales fins la sala on Mateu l'havia rebut el dia d'abans. El vell soldat no estava allí, així que va baixar fins el pati d'armes, on el va trobar donant les últimes instruccions al cap de la partida d'exploradors que eixia en aquell moment.

Jordi va vore com el cap dels exploradors li dirigia una mirada ràpida abans de partir. Immediatament després, Mateu es va girar i va anar cara a ell.

- Jordi, precisament anava a cridar-te. Hem de parlar seriosament. Pugem dalt.

Jordi va seguir sense dir res el capità a la sala de la xemeneia i el mapa. Quan van entrar, un jove els estava esperant recolzat en la paret al costat de la xemeneia. Portava unes botes de cuir dures, i uns cobre cuixes de ferro. Cobria el seu tronc amb una peça de tela color cel amb el blasó d'alguna casa. A Jordi li resultava familiar. Baix el teixit s'endevinava la cota de malla que li protegia el tronc, i que s'ajustava a les monyiques amb braçals de cuir endurit. Era un noi jove, més baixet que Jordi, però ben paregut, amb un notablement llarg pèl ros i uns ulls blaus com el cel. Més d'una xica s'hauria fos als seus peus, pensava Jordi.

- Jordi - va cridar la seua atenció el vell capità - Saps per què he enviat fora els exploradors?

- Voldria creure que és pel drac, però ja sé que no - va dir Jordi.

- No, no és pel drac. Alguns companys teus, dos dels que han eixit en el grup d'ara, van vore l'altre dia el que pareixia moviment de tropes més enllà de la Serralada de Ponent.

- Com? No sabia que eixes terres estigueren habitades. A sovint he recorregut eixa mateixa serralada i mai havia vist res.

- Fins ara. Les fitxes al mapa mostren on han sigut vistes tropes. Potser es prepare un atac a gran escala contra el País. Hem d'estar preparats.

Jordi va mirar el mapa. Hi havien quatre fitxes. Dos quasi juntes, més enllà de Castell de Ponent i el port del mateix nom, seguint el curs del riu, i dos més al sud. Una quasi dins el País, al pas del gegant, i una més allunyada. Cada fitxa portava apuntat un nombre, que indicava la quantitat aproximada de homes a cada lloc. Entre tots sumaven uns dos milers.

- No semblen massa homes... No crec que tinguen ninguna mala intenció respecte a nosaltres - va dir Jordi després de revisar el mapa.

- No, però en sobren per fer incursions, i van armats. Jordi, si segueixes en la teua boja idea d'anar a caçar el drac, ves amb compte. I, ja que vas, mira si pots assabentar-te d'alguna cosa, de la gent aquesta.

- Bé Mateu, ho faré, no et preocupes. Si no vols res més, eixiré ja.

Mateu va fer un gest seriós, i va fer unes passes cara a Jordi. Va alçar el cap i va tornar a parlar.

- Jordi, no, més bé... si et pareix bé, hi ha una... cosa que voldria encomanar-te. Et faria un escuder?

Aleshores Jordi va comprendre el paper del jove dels cabells rossos a l'habitació. Era allí per ser el seu escuder. Jordi el va mirar, observant-lo, amb certa desconfiança. El jove li va tornar la mirada. Una mirada altiva, jovial. Als seus ulls bullia la confiança en ell mateix. I la imprudència. Jordi va saber que era un jove que es sentia capaç de tot. No dubtava que era un guerrer genial, però no el volia.

- Mateu, no sóc cavaller... - va dir Jordi seriosament.

- No et demane que l'adoptes com escuder, diga'm oficialment, Jordi. Tan sols vull que l'ensenyes. A combatre, a moure's... a menejar-se ja no en la batalla, sinó en la vida. Ací, a Castell de Ponent, no podem ensenyar-li res més.

- Mateu, on jo vaig, ell no pot vindre. Massa jove. Massa poca experiència. I massa... bataller. Necessite algú que sàpiga moure's en sigil·li i sense cridar l'atenció, per boscos, plans i muntanyes, no un noble que traga l'espasa i comence a repartir candela a la mínima que escolte una branca trencar-se.

Aleshores el jove ros, quasi literalment, se li va tirar als peus.

- Per favor, senyor, deixe'm que l'acompanye! Vull vore món, ho necessite! Les parets d'aquest Castell i els tarongers i arrossars d'allà baix ja no em fan res. Vull anar lluny, vull ser com vostè!

Jordi el va mirar amb gest greu, pensarós, disposat a negar-li la seua petició, però Mateu va mirar a Jordi, en cara de vells records, i va dir la frase màgica: "Recordes com vas començar tu, i com n'eres, de jove?"

Jordi va escoltar allò, va abaixar el cap i, sospirant, va fer un gest cap al jove ros. "Au, vinga, anem-nos-en".

Jordi va alçar una ma per acomiadar-se de Mateu, i el jove va eixir content darrere d'ell. Mateu els va acomiadar als dos amb un somriure.

Al arribar al pati, Jordi es va girar cap al jove, i va iniciar les presentacions que corresponien.

- Bé, xic, sóc Jordi d'Alterràs, supose que ja em coneixeràs. Sóc un explorador, de fer, sóc capità d'exploradors, i estic bastant acostumat a passejar-me per les muntanyes i els boscos als límits del nostre món bastant sol durant molt de temps, així que intenta no molestar massa, i fer sense renegar tot allò que et diga, correcte? Si ho fas, anirà tot bé. Anirem on puga'm, matarem el drac i podràs tornar a caseta a dormir entre els llençols que cosiren les donzelles de ta mare i a intentar follar-te donzelles ensenyant-los l'espasa... bé, les dos espases. Així doncs, com et diuen?

Al jove, a mesura que Jordi anava parlant, se li havia anat esborrant el somriure del rostre. Ara mirava el capità d'exploradors bocabadat i titubejant.

- Sóc.. Andreu... Andreu de Comtandreu, senyor. Sóc fill del comte Andreu XII de Castàlia.

Jordi va arrufar el nas. Mala cosa. Ara reconeixia el blasó de la camisa del jove. Havia menyspreat al fill primogènit del Comte de Castàlia, un dels més poderosos senyors del País. El Comtat de Castàlia era una enorme extensió de terres de cultiu i pastereig, al nord de la capital, del qual la ciutat més important era Castàlia, un menut port amb una llotja agrícola bastant important. Els territoris del pare d'Andreu eren gairebé un terç de la totalitat del País. Si son pare s'enterava del que havia dit al fill, potser tindria problemes.

- Molt bé, Andreu. Des d'ara et presentaràs, senzillament, com Andreu de Castàlia. Quan corres món, per passar inadvertit millor no ser un fill de noble, entens? Au, corre a posar a punt dos cavalls i carregar-los de provisions. Jo et diré que has de posar. Vinga, anem.

El jove escuder va assentir i va córrer a les cavallerisses. Potser no era tan idiota com Jordi havia cregut, a primera vista.

Entre els dos trigaren menys de mitja hora en recollir totes les provisions i preparar-se per al viatge. Jordi va haver de explicar-li a Andreu alguns conceptes bàsics sobre la supervivència i la discreció. Entre d'altres, Andreu volia elegir un cavall alt, un semental marró amb una planta espectacular per a la batalla. Quan Jordi es va aproximar amb dos rossins guaixats i baixets, Andreu va fer cara de pomes agres. Jordi li va explicar que per anar per la muntanya, sense camins, cap al desconegut, era millor una bèstia forta i resistent com aquells rossins que no pas un cavall d'exhibició i velocitat. Andreu no volia entrar en raó i Jordi, en represàlia, el va fer muntar en un burro.

Després, Jordi va ordenar a Andreu canviar-se de roba. El jove es va negar en redó. Ningun cavaller es desfeia dels seus blasons i de les seues armes. Al cap i a la fi, eren les seues senyes d'identitat. Jordi li va dir que a partir d'ara, ell era Andreu de Castàlia, un guerrer del muntó, no el fill del comte. Després de molt discutir, Andreu va accedir. Va anar a l'armeria i quan va tornar, ja no portava ni la túnica ni la cota de malla. Els havia canviat per una samarreta encoixinada i un peto d'acer sense blasonar. Del cint li penjava l'espasa llarga i, a l'esquena, un escut curt en forma de cometa, sense lacar, i una ballesta.

Jordi el va mirar i va somriure. "Així millor", va dir mentre Andreu feia mala cara. I van partir abans de que el sol estiguera al mig del cel.

La foscor del desenllaç

Passen els mesos, i un bon exercici és recordar els pocs èxits que la labor d'escriure ens ha deixat, o m'ha deixat a mi. No parle de la història de Jordi d'Alterràs, ni de molts altres contes amagats dins un calaix. Parle d'aquell relat breu que vaig presentar fa temps al concurs de relats breus TINET de la Ciutat de Tarragona. No vaig eixir guardonat, però almenys l'obra es va publicar a la biblioteca virtual de l'agrupació cultural. Ací us la deixe, per què crec que és del millor que la meua ment, els meus dits i el meu ordinador han pogut parir. Gaudiu, i bona lectura!

http://www.tinet.cat/portal/uploads/la_foscor_del_desenllac_20120705093627.pdf

També està disponible en format ePUB per als vostres llibres electrònics.

http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=70809&ch=9

Jordi d'Alterràs, la Història de la Bèstia (I)

Des de fa temps que intente escriure alguna novel·la de fantasia èpica. No puc negar que és un gènere que m'encanta, des de que vaig vore, de ben menut, la més innocent pel·lícula "Merlí", de Disney, fins que fa poc devorava els llibre de la "Cançó de Glaç i Foc" de George R.R. Martin, passant per suposat per l'obligadíssim "Senyor dels Anells" i el llegendari de Tolkien.

Bé, el cas és que, ja que mai aconseguia portar a bon termini les meues històries, vaig pensar que el format bloc era una bona opció per publicar una història breu, a mode de les antigues novel·les de fullet, que apareixien capítol a capítol als periòdics, i vaig decidir inventar una història basada amb la típica i molt estesa llegenda de Sant Jordi i el Drac. Una trama senzilla, un espai no massa gran i un temps concret, que em permet treballar amb desimboltura sense preocupar-me per grans regions inexplorades o mítiques ciutats de fantasia.

Així, en aquest primer capítol, i els que seguiran, intentaré donar una visió novedosa, desmitificada i ampliada de la clàssica història. Espere que us agrade. Bona lectura!


Jordi d'Alterràs aclucava els ulls mentre, poc a poc, anava traient la sageta del buirac que li penjava del cinturó, i la col·locava amb cura a l'arc. Tenia fixada la pressa. Un cérvol enorme, preciós, del qual, i passat per assecat, obtindria carn per a més d'un més.


I així, quan ja tenia l'ull tancat, la fletxa col·locada i l'arc tensat, el cérvol va girar el cap i, en una mil·lèsima de segon, va escapar, mentre que Jordi, maleint a tots els déus, tornava a guardar la sageta al buirac, i començava a córrer darrere del cérvol. Era estrany, però. Jordi estava convençut que no l'havia vist. Alguna cosa havia d'haver espantat l'animal, i ell no era...


Mentre la seua capa verda tallava l'aire rere ell, amb una velocitat sorprenent per a un home qualsevol, Jordi es va adonar del què havia passat. Mentre corria rere el cérvol, l'aire havia començat a enterbolir-se. El vent havia començat a bufar fort, però a intervals, i una ferum a sofre ho impregnava tot. I va ser aleshores quan es va adonar, i ho va vore. Tot el bosc havia quedat a l'ombra, i quan Jordi va alçar el cap, va divisar clarament el ventre d'un gran drac que volava molt baix, respirant agitadament, cobrint tota l'atmosfera de fum i sofre. 


Jordi, entre astorat i curiós, va decidir vèncer la por inicial al drac, i va començar a córrer rere ell, per veure on el portava. I no va haver de córrer molt: el bosc es va acabar ben prompte i, després de travessar uns menuts turons, va divisar l'alqueria de Benifaraig, amb el drac agitant les ales sobre ella, exhalant foc a l'aire, irat.


Des del turó més allunyat del poble, Jordi podia escoltar els arrabassadors crits de la gent del llogaret. Va descansar un moment, i va reprendre la carrera al poble però, quan ja estava al mig de la plana, a punt de creuar el riu que el separava de l'alqueria, el drac es va llençar en picat sobre el poble. Jordi va contenir la respiració, esperant que d'un moment a un altre, tot el poble esclatara en flames, com una gran i macabra falla. Probablement els segons més llargs de la vida del jove.


Però no. El poble no es va convertir en falla, i els crits esgarrifadors s'aturaren. La ferum de l'aire va anar desapareixent poc a poc, i al minut el drac es va tornar a enlairar, ja en silenci i lentament, sobre el poble, i va tornar a emprendre el rumb cap a les muntanyes de l'oest. Jordi va tornar a veure com la gegantesca bèstia volava per dalt d'ell però, aquesta vegada, i baix del ventre, no portava només les potes. Sinó unes potes, que pareixien subjectar a una jove.


Jordi es va adonar de sobte del cansament provocat per la persecució del drac i, enfadat per què el poble donara, així com així, una jove al drac, va reprendre el camí al poble, caminant. Va creuar el riu pel majestuós pont de pedra, i va arribar enfront les portes tancades de l'alqueria.


"Obriu!" va cridar. "Qui ho diu?", li contestaren des de dalt del mur. "Sóc Jordi d'Alterràs, el guardaboscs i explorador. Obriu-me, doncs vinc cansat de passar tants dies a la muntanya!".


Va passar un curt moment, i les portes es començaren a obrir. Jordi les va traspassar i va abandonar la planura conreada per entrar als carrers plens de cases emblanquinades, tendes menudes, fonts d'aigua i pols apegalosa. Encara que era ja el ple de migdia, pareixia com si el poble despertara, doncs l'atac del drac havia fet que tots anaren a amagar-se a casa, i ara tornaven a eixir poc a poc.


La poca gent que hi havia al carrer mirava a Jordi amb curiositat. Les túniques de lli, els pantalons de cotó i les curtes jaquetes de pell sense tractar que portaven els autòctons contrastaven fortament amb la pesada capa de llana verda, els pantalons negres també de llana i les botes i la jaqueta de cuir que Jordi portava. I a sobretot destacava l'espasa que li penjava del cinturó. L'arc i el buirac amb fletxes era una cosa més comuna, però les espases de batalla no eren ferramentes que la gent traguera a passejar normalment...


Jordi va esperar a que baixara un guàrdia del mur per a portar-lo a la Casa de la Vila, i el va saludar quan aplegà. Encara que era hivern, Jordi estava segur que els guàrdies passarien calor. El agradable clima de la regió durant tot l'any, i les pesades cotes de malla que portaven els soldats, eren una combinació terrible per al benestar dels propis guàrdies, que patien en silenci baix els seus cascs de ferro i les seues túniques amb els colors del regne.


El guàrdia el va saludar amb un moviment de cap, i els dos junts s'encaminaren cap al centre del poblet. No trigaren molt en arribar. La plaça de la vila era un espai quadrat, sense empedrar, amb una font bastant gran enmig, i amb la majestuosa torre de la Casa de la Vila enfront. A la Casa de la Vila vivia el governador del poble, i era també posta i posada per a tots els viatgers que passaren per Benifaraig, així com llotja local i quarter de la guàrdia de la ciutat.


Jordi va donar gràcies al guàrdia i va entrar a la Casa de la Vila. Al gran rebedor, un pòrtic comunicava amb el pati interior de l'edifici, i a l'esquerra s'obria una porta a la posada. Jordi va entrar i va demanar una habitació per passar la nit, i un bon plat de conill per a dinar.


Tant prompte com es va llavar, dinar i canviar, es va dirigir cap a la sala de visites de la Casa de la Vila, per parlar amb el governador sobre l'assumpte del drac. Jordi estava indignat. Com podien permetre que una bèstia com aquella s'enduguera a les joves del poble? I estava segur que no era la primera vegada. Havien de trobar alguna altra manera d'aplacar la ferocitat del drac, o bé acabar amb el problema per sempre. No tenien valor.


Jordi es va presentar davant el governador amb un jupetí de cuir nou, amb l'ensenya del regne en platejat al mig, i amb l'espasa creuada a la part esquerra del cos, ben enganxada al cinturó, com manava el protocol. Va esperar uns minuts, i el personatge més poderós de l'alqueria va emergir d'una porta que hi havia darrere la paret de l'escriptori, just enfront de Jordi.


El governador era un tipus gras. Molt gras. Tindria vora cinquanta anys, potser menys, i donava la imatge de ser un home desagradable en el tracte, gelatinós, espès... No li agradava. Embotit en una casaca de cotó, probablement per semblar més important davant un explorador de renom com era Jordi, semblava una mena de llonganissa mig desfeta amb suc inclòs. Realment fastigós.


- Bon dia Jordi, és un plaer tenir-lo per ací, com a qualsevol home dels exploradors. Que li du, a la nostra alqueria? - Va començar el governador, visiblement nerviós. Ja començava a suar.


- La fatalitat, senyor governador. Però no tinc el gust de conéixer-lo. Com li diuen, si no és molèstia?


- Sóc Bernat de Benifaraig, per als estrangers, però si no ixc de la comarca em solen dir Bernat de Bernat. Ja sap, a mon pare també li deien Bernat...


- Entenc. Molt de gust, senyor governador Bernat de Bernat. Doncs veurà, em dirigia cap a l'oest, per les muntanyes, quan de cop i volta vaig vore un drac que venia cap ací...


El governador el va tallar. "Ah, el drac...", va dir, entre nerviós i trist. Jordi va prosseguir narrant la persecució del drac i el segrest de la jove, moment en el qual va deixar parlar a Bernat.


- Jordi... Ja fa temps que ens passa. Saps que els dracs no son bèsties molt comunes precisament i bé, un dia, fa prou de temps, aquest va vindre volant des de l'oest, com ha passat hui. Immediatament tancarem les portes, i apostarem arquers, però les fletxes no li feien ni pessigolles... I el drac, cada vegada més enfadat, va començar a socarrar tot el poble... fins que va vore una jove aterrida que corria cap a casa. I així, el drac la va enxampar i se la va endur, deixant tranquil el poble. Quan va tornar, per sorteig, decidirem que agafara un altra jove. I així el drac ha tornat a deixar en pau al poble...


- Però això no ho pot fer! I les xiques, què? No tenien res a dir? I les seus famílies? Van a deixar que un animal els deixe sense la meitat dels joves del poble????


- Jordi, quan la bèstia parla, aconsegueix el què vol - seguia el governador amb parsimònia i tristor, encara amb un punt de nerviosisme - No podem fer res, Jordi. Les fletxes no li feien mal, i les xiques és l'únic que l'aplaca. No sé que farà amb elles allà on ell visca, però... no tenim altra.


- I mai heu provat de fer res més? Enviar algun caçador, o alguna cosa semblant? - Va contestar Jordi, amb irada sorpresa.


- Jordi, és impossible...


I fou aleshores quan Jordi va prendre la que seria la decisió més important de sa vida. Es va alçar de la cadira i, mentre mirava severament al governador, i després de dir-li el nom del porc per la seua covardia, va dir, èpic, "Jo ho faré". Es va subjectar l'espasa, va donar mitja volta i va eixir d'aquella sala, que ja feia ferum a suor.

Bandera roja

Em trobe de nou davant la pantalla blanca de l'ordinador, escrivint aquestes línies, i el primer que em ve al cap és un "quant de temps...". Sí, els exàmens i demés coses relacionades, com la festa de després, m'havien tingut apartat de la meua tasca redactora, però ja he tornat, i la veritat és que ja tenia ganes. Massa coses han passat des de que vaig deixar d'escriure, fa un mes. Massa coses a dir, de la societat, del País, de la gent, de la història, de mi... Així que, com hui són eleccions a Grècia, i fa poc ens han fotut un bon grapadet d'euros, parlaré de la crisi... o no.

La veritat és que el panorama és desesperançador. El barbut que tenim de cap de govern es penja medalles de salvador després d'haver obtingut un préstec d'Alemanya (per què no ens enganyem, el préstec, encara que tota l'Eurozona el pague, és alemany) per valor de cent milions d'euros, sense adonar-se'n que cada vegada estem més a prop de l'Eire, cada vegada estem més a prop de Portugal i, per tant, cada vegada estem més a prop de Grècia.

Seguim la trajectòria del país hel·lè. Primer, creixement desmesurat gràcies al turisme i la construcció, després, endeutament generalitzat per la voluntat de lucre de bancs i particulars, després, ens esclata tot en la cara, i el sistema pervers que tenim com a financer, deixa d'admetre més pisos, deixa d'admetre més crèdits i, en resum, deixa d'admetre més merda, per què de merda, estem fins dalt.

I després ve el realment bo. Alemanya i els seus socis financers (Moody's, Standard & Poor's...) decideixen que Grècia ja no és capaç de mantenir una economia competent (com realment passa, al sistema que tenim), i l'amenaça en què, o canvia, o perd la seua sobirania econòmica. El govern grec intenta reaccionar, i trau la tisora. I, de colp, el poble grec es troba amb el seu sou rebaixat dràsticament, una taxa d'atur que para el mos, la meitat dels seus funcionaris en el carrer, un  augment alarmant de les càrregues fiscals i una titella d'Alemanya dirigint el parlament.

Però què passa? Grècia no reacciona, com evidentment era impossible amb les mesures aplicades. I aleshores, Merkel i els seus socis executen l'amenaça, arrabassant-li a Grècia la seua sobirania econòmica, i lligant-la als designis d'una Europa cada vegada més centralitzada en Berlín. I així, ara, Grècia es troba ja no a la vorera de l'abisme, sinó en l'abisme. I així successivament va passar, o està passant, amb Irlanda, Portugal, i ara, Espanya, o com li agrada dir als senyors del PP, "Reino de España", com si el poder reial ens anara a salvar del que se'ns ve al damunt.

I ací, al "Reino de España", les reaccions de la gent a les mesures ja s'han fet de notar. El govern amaga les dades més alarmants, però altres no poden evitar que ixquen a la llum, a judici de l'opinió pública. Pot amagar que la xifra de suïcidis s'ha disparat, que al País Valencià ocupem un terç del total de suïcidis de l'estat espanyol, que de cada deu metges jubilats reposaran un... Però com férem saber els estudiants fa ara mig any, més o menys, la gent no calla, la gent descobreix, la gent sap, i la gent reacciona. I eixirem al carrer per donar a conéixer a la gent fins on arribarien les retallades en educació, fins on aplegaria la impunitat policial si no els paràvem els peus al Lluís Vives, i, en general, intentarem menejar la consciència social. I fins hui no hem parat.

Al barbut les coses se li n'han anat de les mans, Merkel ja ens mana en matèria econòmica (si abans no ho feia), i la gent desperta. A Astúries, els miners, valga la redundància, se li han pujat a les barbes a l'anomenat barbut, i la Policia renega que a ells no els poden pegar com als estudiants, que un braç d'un miner són tres d'un estudiant. La lluita obrera desperta, com ha passat sempre, al nord, i si allí no arreglen les coses, el fet pot anar fent-se molt gran, fins acabar en una autèntica revolució.

El sistema ja no aguanta més, i si ací segueixen apretant, ho tirarem tot avall. El poble, per molt poca consciència social que tinga, com és l'espanyol, i més concretament el valencià, acabarà esclatant, i acabarà amb la ferum que ix dels corredors i sales de les Corts i dels Palau, per substituir-lo per l'olor a roses de la Primavera del Poble. Potser és aventurar molt, però estudiants i miners ja han donat una mostra de que el poble ja no dorm. Bona lectura!

Obertura Simfònica

Dins el món, relativament nou, que és el de les grans obres simfòniques creades expressament per a banda de música, no sent transcripcions orquestrals, destaquen poderosament els compositors del s.XX nascuts tant a Nord-Amèrica com a Holanda. La gran majoria nasqueren a la primera meitat del segle, i tots ells comparteixen molts trets comuns, influenciant-se mútuament i sobretot adaptant a la banda les tècniques dels grans romàntics alemanys.

Un dels més reeixits compositors d’aquest món és el nord-americà James Barnes. Barnes forma, junt amb altres compositors com Bert Appermont, Philip Sparke i Stephen Melillo, el quartet de compositors estatunidencs més grans des d’Alfred Reed, com demostren totes les composicions d’aquestes persones. I sobretot, és de destacar una obra en particular, per la capacitat que té de recollir, en tan sols quinze minuts, tota la força del romanticisme bandístic: L’Obertura Simfònica, de l’any 2003.

L’obra de Barnes és un concentrat del millor que s’havia donat a la música de banda fins al 2003, afegint-hi nombrosíssimes pinzellades romàntiques de genis com Wagner o Dvórak. Específicament, entre les influencies que rep Barnes al composar aquesta obra podem destacar les aportacions de John Williams, com a neoromàntic, el ja mencionat Wagner, com a romàntic, i el també nomenat Alfred Reed, com “mestre” de James Barnes i iniciador de la composició simfònica per a banda als Estats Units.

Ja des que comencen a sonar les primeres notes, ens podem fer una idea del que anem a escoltar. Una fanfàrria de trompetes obri l’obra, un estil marcadament americà, que dóna pas a una suau melodia d’oboè, que ens farà evocar els passatges més suaus de les primeres obres de Mahler.

La mateixa melodia la repetirà un tutti de vents, emplenant l’auditori amb un poderós passatge que aquesta volta ens transportarà als èpics tuttis orquestrals dels que feien ús sobretot un ja vell Beethoven i el gran Wagner. Finalment, una gran crida de trompes, copiada de les òperes wagnerianes com ara Tannhauser o l’Anell dels Nibelungs, copiarà la fanfàrria de trompetes inicial amb un estil més grandiós i clàssic, que ens farà dubtar si estem davant un compositor nord-americà, o un europeu.

Després d’aquest viatge sonor a l’Europa decimonònica, ja podem comprovar com, en tan sols cinc minuts d’obra, Barnes és ja capaç d’indicar-nos l’estructura que segueix l’Obertura, una forma sonata molt influïda per les composicions de Dvórak. Formalment sensacional, aquests primers minuts són exemple d’una introducció composada a la perfecció que, al fer-se sonar, ens donarà una idea molt encertada de la qualitat de la formació que execute l’obra, servint per tant també com a calibrador del nivell de les bandes.

Començarà aleshores un bellíssim duo entre saxo i oboè, harmònicament perfecte, en el qual ambdós instruments van intercanviant-se els papers de cant i contracant, que, al acabar, donarà pas a un altre duo, aquesta volta de trompeta i trompa, i a nivell de corda, que culminarà amb un sobrecollidor tutti, que tancarà aquesta segona part.

La tercera, i última part de l’obra, no és més que la reexposició de la primera, afegint en els compassos inicials uns fragments de virtuosisme en els quals el saxo solista deurà demostrar la seva habilitat. El posterior desenvolupament, calcat com hem dit al principi de l’obra, conclourà amb un sobrecollidor final, on tota la banda farà sonar poderosament la fanfàrria inicial per concloure de manera èpica una interpretació que a poc que es treballe resultarà extraordinària. Bona lectura!

Extret íntegrament d'un dels treballs realitzats per a l'assignatura "Orientació, Recursos i Tècniques per a la Filologia Catalana" de 1er de Grau de Filologia Catalana.

I Congrés Interliterari @beauniversitat (IV)

L'última jornada del congrés, dijous, va estar dedicada a la literatura catalana, i fou una de les més esperades i amb major afluència de públic. Carme Gregori i Pepa Gallofré ens informaren sobre diversos fets de la guerra civil i la immediata posguerra a la Catalunya del moment, i la situació que van viure els escriptors en català aquells anys.

9. Literatura catalana i guerra civil, entre el compromís de l’escriptor i la literatura de testimoni.

Carme Gregori, professora titular de Literatura Contemporània en català a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, i directora del màster en assessorament lingüístic i cultura literària.

A l’arribada de la Guerra Civil, la immensa majoria dels escriptors catalans i en català es van adherir a la causa republicana, ja no per comunió amb les idees polítiques republicanes, o per defensar el règim constitucional vigent, sinó, fonamentalment, per què sabien que la cultura catalana com a tal no podia existir sota un estat repressiu centralitzat a Madrid.

No estava en joc només la existència de Catalunya com estat més o menys independent dins l’estat espanyol. Estava en joc la supervivència de tota la cultura catalana, per la qual cosa inclús els grups catalans de l’alta burgesia o del catolicisme més integral defensaren la integritat de la República, encara que quadraren ideològicament millor amb les idees feixistes.


En el marc literari, és especialment important l’estudi de l’autor català Cèsar August Jordana L’escriptor davant el feixisme. El principal precepte pel que es guiarà la intel•lectualitat catalana en lluita serà  el poder escriure, és a dir, no es tractava d’expressar-se lliurement, sinó directament, de poder expressar-se. Carles Riba dirà que el més important tenia que ser salvar l’ànima de Catalunya, és a dir, la seua cultura i la seua llengua, inclús en cas de derrota.


Tindrà especial ressò al món cultural català el discurs de la diada de Sant Jordi de 1938: un vertader manifest d’intencions sobre el que havia de fer la intel•lectualitat catalana en el marc bèl•lic existent, donada la “casualitat” de que tots els enemics de la llengua catalana estaven al bàndol franquista.


Els escriptors catalans, aleshores, es dividiran en dos grans grups, segons el grau de compromís assolit a la guerra. Hi haurà d’escriptors que únicament faran campanya des del món intel•lectual, però també hi hauran de lluitadors, com Pere Calders i Tisner. Tots aquests escriptors s’agruparan baix la bandera de l’Associació d’Escriptors Catalans, de la Unió General de Treballadors, i es convertiran en plataformes de difusió de la llegítima causa republicana, sobretot a partir de 1937, amb la creació de la Institució de les Lletres Catalanes de la que formaran part autors tan importants com Pous i Pagès, Carles Riba o Mercè Rodoreda.


Per a no perdre importància cultural durant la guerra, el Servei de Cultura al Front organitzarà el Servei de Biblioteques al Front, que a través del seu vehicle insígnia, el Bibliobús, distribuirà llibres al front, així com crearà una sèrie de revistes, com Amic, que serviran d’entreteniment als soldats, a l’hora que permetran la seua col•laboració.

La tasca d’escriure en català serà necessària per la permanència de l’ànima de la nació. Defendre la cultura pròpia serà la manera dels escriptors catalans de defensar la República. A més, per als més compromesos la literatura serà l’arma política de la Revolució interna que s’havia de donar a la República. 


Així, revistes com la mencionada Amic, o Miracle, organitzaran concursos literaris sobre les experiències en la guerra, dedicats especialment als soldats. El gènere més conreat serà la poesia èpica, amb autors com Pere Quart o Miquel Duran de València. En canvi, hi haurà una significativa carència tant de novel•les com d’obres de teatre.


El propi Miquel Duran crearà un poemari de guerra, genial, anomenat Guerra, Victòria i Demà, en el que presentarà com tòpics decisius els conceptes de la mare pàtria, la llengua nacional i la identitat pròpia.
També, a tota la literatura bèl•lica, es notarà la influència de les vanguàrdies, com el maquinisme i el futurisme, sobretot molt clares a obres com Homenatge als aviadors de la República, o Unitat de Joc, aquesta última del genial Pere Calders.

10. Franquisme i censura literària.

Maria Josefa “Pepa” Gallofré, doctora i professora titular a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El brutal règim feixista que governà Espanya des de 1939 fins fa trenta set anys es recolzà, entre moltes coses, en una molt efectiva censura de material escrit, fonamentada en dos lleis: la Llei de Censura Prèvia de 1938, que sobre ser una llei de guerra es mantení vigent fins 1966, i la Llei de Premsa d’aquest mateix any.

A la catalanofònia, la censura adoptà més bé un caire lingüístic, més que ideològic o social. Aquest últim tipus de censura arribà bastant més tard que a la resta de l’estat espanyol. Trobem antecedents de la censura a la premsa dels anys 20, a la dictadura de Primo de Rivera, de la qual inclús un escriptor afí al règim com Josep Carné es mofava per la seua brutícia, Aquest és un concepte molt important: La censura bruta de la dictadura de Primo, que es notava moltíssim, doncs directament molts articles de diari venien taxats d’impremta, es veu molt millorada per la censura franquista, molt més neta. Als ulls del lector no es notava que darrere del que llegia, a més d’un autor, hi havia un censor que deia el que es podia publicar i el que no.


El règim franquista portà doncs a terme una depuració literària important. En llengua catalana, prohibí totes les obres dels autors vençuts en el conflicte bèl•lic antecedent, prohibí qualsevol tipus de literatura que fera apologia de Catalunya, o de la seua identitat pròpia, però si que va permetre la circulació de clàssics en llengua catalana, tant catalans com greco-llatins.


L'ens encarregada de dirimir el que es podia publicar i el que no era la Casa Reial del Llibre. Més bé, era una organització que deia el que es podia exhibir-se, i el que no, a les llibreries. Per organitzar aquest "servei", la Casa Reial creà una sèrie de llistes de censura, que marcaven els títols censurats i els paràmetres seguits. Així, es van prohibir tots aquells llibres compromesos amb quelcom no adés al règim. Es van prohibir inclús llibres de clàssics il·lustrats com Rousseau, Voltaire o Zóla. Tot això va comportar un fort desmantellament de la xarxa cultural. El discurs franquista va resultar així doncs venjatiu, exterminador i anti-catalanista.

L'òrgan més important que controlava la censura era el Ministeri de Governació. El 1939, les distintes censures regionals es centralitzaren a Madrid, per a fer més efectiva la tasca. Fins 1946, la majoria de les obres escrites foren censurades, excepte algunes obres de poesia. Els franquistes no feren ninguna concessió de cap tipus a la llengua, arrabassant així la normalitat literària del català, reduint-la a una llengua marginal, folklòrica, sense cap valor literari.

Aleshores, a l'escriptor català, o en català, se li plantejava un dilema: Acceptar la censura, retraure's de la seua llengua almenys en quan a grans obres literàries, i esperar a que passara la tempesta, o bé lluitar contra ella. Les armes eren poques, i les eines per ensenyar als joves la llengua i el seu ús, menys encara, sobretot a partir de la prohibició de la gramàtica de Pompeu Fabra. El català restà com una llengua morta, amb un retrocés molt important de la seua literatura.

Després de la derrota dels totalitarismes de dretes a la 2ª Guerra Mundial, l'any 1945, el règim va coregir la seua política, i va deslligar un poc la corda. Però, encara així, continuaren estan prohibits els assaigs, els estudis o les traduccions en català, així com molt dificultosa la publicació de novel·les, prohibint-ne inclús a Josep Pla.

I Congrés Interliterari @beauniversitat (III)

Seguim amb el seguiment de les conferències del I Congrés Interliterari de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Hui, els professors de la Universitat de València Ignacio Ramos, Inés Rodríguez i Natalia Ilina ens han parlat de les seues especialitats, les literatures francesa, italiana i russa respectivament. Endavant doncs.

6. El teatre d'entreguerres a França: el Grang Guignol.

Ignacio Ramos, professos titular de Filologia Francesa a la Universitat de València.

El professor Ramos, especialista en novel·la negra i de misteri, ens ha oferit hui una interessant visió sobre una importantíssima part del teatre francés normalment oblidat per crítics, professors i estudiants, probablement pel seu component sàdic i immoral.

Efectivament, i de manera general, a l'hora de fixar-se en el teatre francés d'entreguerres tan sols s'estudien els clàssics, o bé les adaptacions i, diguem-ne, modernitzacions d'obres de l'antiguitat, com Antígona o bé La Guerra de Troia. Aquest teatre més formal es tracta d'un gènere ben escrit, més dirigit a la lectura que a la representació. A la vorera contraria observem el molt menys estudiat vodevil, gènere còmic per definició. Al no formar part de la tradició literària, queda condemnat a l'oblit intel·lectual.

La raó principal de l'oblit fou la comercialització d'aquest tipus de teatre. El vodevil, destinat al gran públic, i concebit amb obres fàcils d'entendre, resultà en efecte un gènere "al·lèrgic" als intel·lectuals i per tant oblidat pels estudiants.

La raó de la existència del Grans Guignol fou la creació a finals del s. XIX la creació dels "boulevards" a París. Els boulevards parisins són les grans avingudes que es crearan arran del terreny que va deixar l'enderrocament de les antigues muralles i el replenament dels fossats. Prompte, es convertiren en espais de passeig de la ciutadania parisina, i es plenaren de teatres i espais comercials per a l'oci de la gent. Els teatres edificats als boulevards s'encarregaven d'escenificar l'anomenat "teatre popular", de masses, no reservat a elits socials. El exemple més proper que ens queda d'aquest tipus de teatre és La Dona de Negre, originalment una novel·la de Susan Hill, que més tard fou dramatitzada i actualment es projecta als cines de tot el mon tenint com a protagonista al jove actor Daniel Radcliffe.

El teatre del Grand Guignol s'inaugurà l'any 1895, i va permanéixer obert fins 1960. Hui en dia, al mateix edifici, existeix el Teatre 347. El Guignol, des de la seua inauguració, es va convertir en el teatre del terror, de la por. Va triomfar sobretot a partir de la 1ª Guerra Mundial, doncs retratava crueltats i tabús que havien ocorregut, entre altres llocs, a la guerra. Al Guignol predominaven les escenes sagnants, emocionalment fortes, que hui en dia anomenaríem gore. En contra del que estava previst, el Guignol triomfà en les elits socials dels moment.

Una de les claus de l'èxit del Guignol fou l'efectiva creació d'un efecte traumàtic molt fort, gràcies a la proximitat del públic amb els actors. Això creava en l'auditori una certa sensació de voyeurisme, que augmentava la implicació dels espectadors amb l'espectacle. Els actors, a més, eren molt físics, i interactuaven sovint amb el públic. S'escenifiquen situacions extremes, supeditant sempre l'acció a la paraula. Al voltant del Guignol nasqueren algunes de les llegendes urbanes més conegudes, a la volta que el propi teatre adaptà altres creades pels grans escriptors del terror, com Edgar Allan Poe.

Efectivament, un dels més clars antecedents del Grand Guignol, i la seua més gran inspiració, fou l'abundant mitologia criminal creada a l'Anglaterra del s. XIX, que combinava el crim despietat amb l'erotisme, amb llegendes com la del barber sagnant o la de Jack l'esbudellador.

Un tema recurrent al guignol serà la bogeria, que a aquella època es considerava contagiosa, i que permetia crear els personatges més rars i extravagants imaginats. A més, sorgí el tòpic desmitificat de l'assassí en sèrie, la reinvenció d'un clàssic ja sense ningun element fantàstic.

A partir de la 2ª Guerra Mundial, el Grand Guignol anirà desapareixent, fragmentant-se en  nombrosos sub-gèneres fills, tals com el pulp o el gore. Probablement, les principals causes de la desaparició del guignol foren el nazisme, que confirmà que la crueltat fictícia dels escenaris del teatre podia fer-se real, l'elevat cost econòmic de cada interpretació, i el cansament d'un gènere que, encara que interessant, peca de repetitiu en excés.

7. La "Ronda" i la "Solaria"

Inés Rodríguez, directora del Departament de Filologia Francesa i Italiana de la Universitat de València.

Inés Rodríguez ens va portar al congrés una de les parts més oblidades de la premsa italiana durant el feixisme: les revistes Ronda i Solaria, conservadora i progressista consecutivament, de curta tirada però de gran influència en la societat de l'època.

Després de la 1ª Guerra Mundial, els feixismes començaren a sorgir a tota Europa com una manera de restaurar la solidesa d'una nació, que permetera una posterior recuperació democràtica, però, en canvi, es va revelar com una cruel dictadura sense ningun tipus d'inquietuds socials o culturals. El feixisme, en lloc de ser la recuperació, serà per tant la culminació de la gran crisi europea d'entreguerres.

El feixisme trobà el seu gran recolzament en les classes mitjanes italianes. Així, d'aquesta classe mitjana eixiren una sèrie d'intel·lectuals que recolzaren públicament la dictadura. A l'any 1925, trobem dos postures intel·lectuals enfrontades, la representada pel Moviment Intel·lectual Feixista, i la del Moviment Intel·lectual Croce, aquesta última fundada per Benedetto Croce, intel·lectual antifeixista declarat. Aquest últim moviment, gràcies a l'edició del seu diari, Il Mondo, difondra la desmitificació del feixisme italià.

En aquest context es va crear la Ronda, una revista fundada per set escriptors molt heterogènia, plena de contradiccions, doncs els fundadors eren, entre ells, ideològicament molt diferents, a més que no gaudien del que es diu precisament una bona amistat.

Encara així, la revista creà els bases d'un moviment efímer que va se conegut com "rondisme", encara que l'enfrontament entre els creadors feu que no avançara el suficient com per a establir-se. Un dels fundadors, Lorenzo Montara, contava el 1854 que, encara que des de fora els editors semblaren un bloc, hi havien certes divergències internes. La Ronda es va desvetllar com una revista conservadora, contrària a totes les vanguardies, especialment al futurisme.

Al mateix temps que la Ronda, es publicava a Florència la Solaria. Fou una revista crítica enfront  l'academicisme, d'esquerres, tot el contrari per tant a la Ronda, més relacionada amb Il Mondo. La Solaria va acabar esdevenint un grup cultural orgànic que, amb l'excusa de la revista, lluitava d'amagat contra el feixisme, a l'hora que defenia l'europeisme enfront el feixisme italianitzant. Com a curiositat, cal dir que un dels membre més representatius d'aquesta revista fou Gramsci, posterior dirigent del PCI.

8. La literatura Russa en la Revolució.

Natalia Ilina, doctora en filologies eslaves i professora titular de la Universitat de València.

Natalia Ilina, especialista en filologia russa de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, ens va oferir un recorregut per la més important literatura russa durant la revolució comunista a aquest país. Una història plena de constants tombs, sobresalts i dificultats per als seus protagonistes.

L'octubre de 1917 va ocórrer un fet a Rússia que canviaria per sempre el món contemporani. Esclatà la primera revolució comunista exitosa de la història. La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dues fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del tsar Nicolau II i s'estableix una república de caire liberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'estengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuiren la terra.

Des de 1917, l'esclat de la revolució, fins 1928, és a dir, l'època de la consolidació del règim estalinista, a Rússia va predominar el vanguardisme, en la seua versió eslava. El vanguardisme fou un producte de la revolució, doncs tant intel·lectuals com obres desitjaven un canvi en les seues condicions, i així com el socialisme fou el mitjà polític, el vanguardisme fou el cultural. Els escriptors més importants d'aquesta etapa seran Konstantin Gueorgievich i Valin Shershenevich, tots dos de la corrent vanguardista de l'imaginisme.


Encara així, molts intel·lectuals no estaven d'acord amb els comunistes, i alguns es comprometeren en la lluita contra els bolxevics, mentre que altres esperaren pacientment el fi de la revolució. Molts d'aquests escriptors acabaren exiliats a altres països europeus o als EUA, com poden ser Iran Bunin o Dimitri Merezhkovski.


Dintre de les vanguardies russes, va sorgir amb força també la corrent del simbolisme, que fou un moviment falsejat, il·lusori, doncs es va crear artificialment per donar-li a l'ideal soviètic una poesia pròpia. L'imaginisme s'oposarà radicalment al realisme que, paradòjicament, anys després acabarà triomfant com el gran corrent literari soviètic.


La poeta més important durant la revolució fou Anna Akhmatova, intel·lectual que va rebutjar tot compromís amb la revolució, però que, realment, fou una de les autores principals. Va pertànyer a un altre corrent vanguardista rus, l'acmeísme, poètic i no massa difós a qualsevol part del món que no fos Rússia i la seua ària d'influència. 

Durant la Guerra Civil, a pesar de la gran efervescència literària que hi havia, intel·lectuals d'un i altre bàndol foren perseguits i caçats sense pietat. A la fi de la guerra s'alçà triomfant una nova vanguàrdia: el futurisme, que defenia la virtut de la màquina com la clau del progrés sobre totes les coses. Victor Jliébnikov serà el més gran futurista rus.


D'altra banda, la poètica russa es dividí en dos grans corrents, els "ferrers de versos" i el grup Peréval. Els "ferrers de versos" foren els intel·lectuals mediocres sorgits del bàndol guanyador de la guerra, fermament compromesos amb el comunisme, i autors de poesia proletària, encara que d'una qualitat molt baixa. Els escriptors dels grup Peréval, per contra, van defendre la qualitat de la poesia per damunt de la seua intencionalitat o de la seua autoria, cosa que els va condemnar finalment al rebuig per part de les autoritats comunistes.