Obertura Simfònica

Dins el món, relativament nou, que és el de les grans obres simfòniques creades expressament per a banda de música, no sent transcripcions orquestrals, destaquen poderosament els compositors del s.XX nascuts tant a Nord-Amèrica com a Holanda. La gran majoria nasqueren a la primera meitat del segle, i tots ells comparteixen molts trets comuns, influenciant-se mútuament i sobretot adaptant a la banda les tècniques dels grans romàntics alemanys.

Un dels més reeixits compositors d’aquest món és el nord-americà James Barnes. Barnes forma, junt amb altres compositors com Bert Appermont, Philip Sparke i Stephen Melillo, el quartet de compositors estatunidencs més grans des d’Alfred Reed, com demostren totes les composicions d’aquestes persones. I sobretot, és de destacar una obra en particular, per la capacitat que té de recollir, en tan sols quinze minuts, tota la força del romanticisme bandístic: L’Obertura Simfònica, de l’any 2003.

L’obra de Barnes és un concentrat del millor que s’havia donat a la música de banda fins al 2003, afegint-hi nombrosíssimes pinzellades romàntiques de genis com Wagner o Dvórak. Específicament, entre les influencies que rep Barnes al composar aquesta obra podem destacar les aportacions de John Williams, com a neoromàntic, el ja mencionat Wagner, com a romàntic, i el també nomenat Alfred Reed, com “mestre” de James Barnes i iniciador de la composició simfònica per a banda als Estats Units.

Ja des que comencen a sonar les primeres notes, ens podem fer una idea del que anem a escoltar. Una fanfàrria de trompetes obri l’obra, un estil marcadament americà, que dóna pas a una suau melodia d’oboè, que ens farà evocar els passatges més suaus de les primeres obres de Mahler.

La mateixa melodia la repetirà un tutti de vents, emplenant l’auditori amb un poderós passatge que aquesta volta ens transportarà als èpics tuttis orquestrals dels que feien ús sobretot un ja vell Beethoven i el gran Wagner. Finalment, una gran crida de trompes, copiada de les òperes wagnerianes com ara Tannhauser o l’Anell dels Nibelungs, copiarà la fanfàrria de trompetes inicial amb un estil més grandiós i clàssic, que ens farà dubtar si estem davant un compositor nord-americà, o un europeu.

Després d’aquest viatge sonor a l’Europa decimonònica, ja podem comprovar com, en tan sols cinc minuts d’obra, Barnes és ja capaç d’indicar-nos l’estructura que segueix l’Obertura, una forma sonata molt influïda per les composicions de Dvórak. Formalment sensacional, aquests primers minuts són exemple d’una introducció composada a la perfecció que, al fer-se sonar, ens donarà una idea molt encertada de la qualitat de la formació que execute l’obra, servint per tant també com a calibrador del nivell de les bandes.

Començarà aleshores un bellíssim duo entre saxo i oboè, harmònicament perfecte, en el qual ambdós instruments van intercanviant-se els papers de cant i contracant, que, al acabar, donarà pas a un altre duo, aquesta volta de trompeta i trompa, i a nivell de corda, que culminarà amb un sobrecollidor tutti, que tancarà aquesta segona part.

La tercera, i última part de l’obra, no és més que la reexposició de la primera, afegint en els compassos inicials uns fragments de virtuosisme en els quals el saxo solista deurà demostrar la seva habilitat. El posterior desenvolupament, calcat com hem dit al principi de l’obra, conclourà amb un sobrecollidor final, on tota la banda farà sonar poderosament la fanfàrria inicial per concloure de manera èpica una interpretació que a poc que es treballe resultarà extraordinària. Bona lectura!

Extret íntegrament d'un dels treballs realitzats per a l'assignatura "Orientació, Recursos i Tècniques per a la Filologia Catalana" de 1er de Grau de Filologia Catalana.

I Congrés Interliterari @beauniversitat (IV)

L'última jornada del congrés, dijous, va estar dedicada a la literatura catalana, i fou una de les més esperades i amb major afluència de públic. Carme Gregori i Pepa Gallofré ens informaren sobre diversos fets de la guerra civil i la immediata posguerra a la Catalunya del moment, i la situació que van viure els escriptors en català aquells anys.

9. Literatura catalana i guerra civil, entre el compromís de l’escriptor i la literatura de testimoni.

Carme Gregori, professora titular de Literatura Contemporània en català a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, i directora del màster en assessorament lingüístic i cultura literària.

A l’arribada de la Guerra Civil, la immensa majoria dels escriptors catalans i en català es van adherir a la causa republicana, ja no per comunió amb les idees polítiques republicanes, o per defensar el règim constitucional vigent, sinó, fonamentalment, per què sabien que la cultura catalana com a tal no podia existir sota un estat repressiu centralitzat a Madrid.

No estava en joc només la existència de Catalunya com estat més o menys independent dins l’estat espanyol. Estava en joc la supervivència de tota la cultura catalana, per la qual cosa inclús els grups catalans de l’alta burgesia o del catolicisme més integral defensaren la integritat de la República, encara que quadraren ideològicament millor amb les idees feixistes.


En el marc literari, és especialment important l’estudi de l’autor català Cèsar August Jordana L’escriptor davant el feixisme. El principal precepte pel que es guiarà la intel•lectualitat catalana en lluita serà  el poder escriure, és a dir, no es tractava d’expressar-se lliurement, sinó directament, de poder expressar-se. Carles Riba dirà que el més important tenia que ser salvar l’ànima de Catalunya, és a dir, la seua cultura i la seua llengua, inclús en cas de derrota.


Tindrà especial ressò al món cultural català el discurs de la diada de Sant Jordi de 1938: un vertader manifest d’intencions sobre el que havia de fer la intel•lectualitat catalana en el marc bèl•lic existent, donada la “casualitat” de que tots els enemics de la llengua catalana estaven al bàndol franquista.


Els escriptors catalans, aleshores, es dividiran en dos grans grups, segons el grau de compromís assolit a la guerra. Hi haurà d’escriptors que únicament faran campanya des del món intel•lectual, però també hi hauran de lluitadors, com Pere Calders i Tisner. Tots aquests escriptors s’agruparan baix la bandera de l’Associació d’Escriptors Catalans, de la Unió General de Treballadors, i es convertiran en plataformes de difusió de la llegítima causa republicana, sobretot a partir de 1937, amb la creació de la Institució de les Lletres Catalanes de la que formaran part autors tan importants com Pous i Pagès, Carles Riba o Mercè Rodoreda.


Per a no perdre importància cultural durant la guerra, el Servei de Cultura al Front organitzarà el Servei de Biblioteques al Front, que a través del seu vehicle insígnia, el Bibliobús, distribuirà llibres al front, així com crearà una sèrie de revistes, com Amic, que serviran d’entreteniment als soldats, a l’hora que permetran la seua col•laboració.

La tasca d’escriure en català serà necessària per la permanència de l’ànima de la nació. Defendre la cultura pròpia serà la manera dels escriptors catalans de defensar la República. A més, per als més compromesos la literatura serà l’arma política de la Revolució interna que s’havia de donar a la República. 


Així, revistes com la mencionada Amic, o Miracle, organitzaran concursos literaris sobre les experiències en la guerra, dedicats especialment als soldats. El gènere més conreat serà la poesia èpica, amb autors com Pere Quart o Miquel Duran de València. En canvi, hi haurà una significativa carència tant de novel•les com d’obres de teatre.


El propi Miquel Duran crearà un poemari de guerra, genial, anomenat Guerra, Victòria i Demà, en el que presentarà com tòpics decisius els conceptes de la mare pàtria, la llengua nacional i la identitat pròpia.
També, a tota la literatura bèl•lica, es notarà la influència de les vanguàrdies, com el maquinisme i el futurisme, sobretot molt clares a obres com Homenatge als aviadors de la República, o Unitat de Joc, aquesta última del genial Pere Calders.

10. Franquisme i censura literària.

Maria Josefa “Pepa” Gallofré, doctora i professora titular a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El brutal règim feixista que governà Espanya des de 1939 fins fa trenta set anys es recolzà, entre moltes coses, en una molt efectiva censura de material escrit, fonamentada en dos lleis: la Llei de Censura Prèvia de 1938, que sobre ser una llei de guerra es mantení vigent fins 1966, i la Llei de Premsa d’aquest mateix any.

A la catalanofònia, la censura adoptà més bé un caire lingüístic, més que ideològic o social. Aquest últim tipus de censura arribà bastant més tard que a la resta de l’estat espanyol. Trobem antecedents de la censura a la premsa dels anys 20, a la dictadura de Primo de Rivera, de la qual inclús un escriptor afí al règim com Josep Carné es mofava per la seua brutícia, Aquest és un concepte molt important: La censura bruta de la dictadura de Primo, que es notava moltíssim, doncs directament molts articles de diari venien taxats d’impremta, es veu molt millorada per la censura franquista, molt més neta. Als ulls del lector no es notava que darrere del que llegia, a més d’un autor, hi havia un censor que deia el que es podia publicar i el que no.


El règim franquista portà doncs a terme una depuració literària important. En llengua catalana, prohibí totes les obres dels autors vençuts en el conflicte bèl•lic antecedent, prohibí qualsevol tipus de literatura que fera apologia de Catalunya, o de la seua identitat pròpia, però si que va permetre la circulació de clàssics en llengua catalana, tant catalans com greco-llatins.


L'ens encarregada de dirimir el que es podia publicar i el que no era la Casa Reial del Llibre. Més bé, era una organització que deia el que es podia exhibir-se, i el que no, a les llibreries. Per organitzar aquest "servei", la Casa Reial creà una sèrie de llistes de censura, que marcaven els títols censurats i els paràmetres seguits. Així, es van prohibir tots aquells llibres compromesos amb quelcom no adés al règim. Es van prohibir inclús llibres de clàssics il·lustrats com Rousseau, Voltaire o Zóla. Tot això va comportar un fort desmantellament de la xarxa cultural. El discurs franquista va resultar així doncs venjatiu, exterminador i anti-catalanista.

L'òrgan més important que controlava la censura era el Ministeri de Governació. El 1939, les distintes censures regionals es centralitzaren a Madrid, per a fer més efectiva la tasca. Fins 1946, la majoria de les obres escrites foren censurades, excepte algunes obres de poesia. Els franquistes no feren ninguna concessió de cap tipus a la llengua, arrabassant així la normalitat literària del català, reduint-la a una llengua marginal, folklòrica, sense cap valor literari.

Aleshores, a l'escriptor català, o en català, se li plantejava un dilema: Acceptar la censura, retraure's de la seua llengua almenys en quan a grans obres literàries, i esperar a que passara la tempesta, o bé lluitar contra ella. Les armes eren poques, i les eines per ensenyar als joves la llengua i el seu ús, menys encara, sobretot a partir de la prohibició de la gramàtica de Pompeu Fabra. El català restà com una llengua morta, amb un retrocés molt important de la seua literatura.

Després de la derrota dels totalitarismes de dretes a la 2ª Guerra Mundial, l'any 1945, el règim va coregir la seua política, i va deslligar un poc la corda. Però, encara així, continuaren estan prohibits els assaigs, els estudis o les traduccions en català, així com molt dificultosa la publicació de novel·les, prohibint-ne inclús a Josep Pla.