dimecres, 13 de novembre de 2013

Pròxima parada

Bona lectura!

El paisatge corria ràpid darrere les finestres. Al seu seient, mirava sense mirar les muntanyes, les valls, els horts i els rius que desfilaven davant els seus ulls, amb constant successió. Ja no recordava en quina estació havia pujat. Tampoc no recordava on es dirigia. Senzillament viatjava, mirant sense mirar el paisatge.

De tant en tant, quan el tren es detenia a alguna estació, llançava frenèticament la seua mirada cap a l’andana, més enllà de les finestres. Cap a la porta del cotxe on viatjava, com si estiguera esperant algú, com si buscarà alguna persona que mai arribava.

I així repetia, dia rere dia, en infinita successió. No recordava el dia que va eixir de casa. Tampoc sabia quan tornaria, si és que ho feia. Immers en un viatge sense fi, de vegades oblidava perquè havia començat aquella ruïnosa empresa.

Però plorava, perquè sabia que hi havia una explicació al darrere del que estava fent. Sabia que hores, dies, potser setmanes abans -havia perdut ja la noció del  temps- alguna cosa l’havia empentat a iniciar aquell viatge.

I de tant en tant, aconseguia recordar: hores, dies, potser setmanes abans, havia agafat el tren com feia totes les vesprades per tornar de treballar. I va ser aleshores quan, en una estació de la qual no recordava el nom, va pujar ella. L’àngel que havia estat buscant sense saber-ho tota la vida, la persona que havia de donar sentit a la seua existència. Se li va asseure enfront, li va somriure, a ell li van pujar els colors, i els dos van baixar el cap.

I amb el cap baix, lluitant contra el foc que li bullia a l’interior, barallant-se amb les ganes de fugir a córrer, de declarar-se-li immediatament, o d’intentar passar del tema, com si allò només haguera sigut un moment puntual, el tren es va aturar a una estació, ella va baixar, i ell no se’n va adonar.

Quan va alçar el cap, ella ja no estava. Va tornar a casa caminant sense pensar, es va fer el sopar cuinant sense pensar, es va posar el pijama vestint-se sense pensar, i es va gitar dormint-se  sense somiar. I quan a l’endemà es va alçar, va començar el seu viatge sense fi.

Plorava, perquè havia tornat a recordar la història que l’havia portat al limbe. La maleïa, a ella i a la seua pròpia esperança, que li feia seguir a aquell tren sense final de trajecte buscant-la. Maleïa el seu cor ardent i maleïa els seus ulls per haver-li permés contemplar tan dolça bellesa.

En la seua sobtada vitalitat enutjada havia eixit momentàniament del seu ensurt, i va poder escoltar la mecànica i freda veu dels altaveus del cotxe: “pròxima parada...” i va tornar a sumir-se en la seua desesperació interior, mirant sense mirar el paisatge ara de grises cases que corria cada vegada més lent davant seu. El bloc de pisos, la casa groga, els arbres de l’avinguda, l’andana i l’estació.

I, com feia ja mecànicament sempre que el tren s’aturava, va llançar la seua mirada, entre boja i perduda, a la porta del seu cotxe. Un, dos, tres passatgers... i unes cames. Va alçar les celles. Unes cames perfectes, que acabaven amb uns malucs magníficament redons. Va alçar la vista. La cintura acoblada harmoniosament entre els seus malucs i els seus pits donava pas a un bust exuberant, formidable. I finalment, alçà el cap. Ella estava allí, amb el el seu rostre de bellesa grega i la seua llarguíssima cabellera castanya. I li somreia, com la vegada que la va veure per primera, i fins aleshores última, vegada.


Es va alçar del seu seient, va seure al costat d’ella, i li va somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada