La veritat és que el panorama és desesperançador. El barbut que tenim de cap de govern es penja medalles de salvador després d'haver obtingut un préstec d'Alemanya (per què no ens enganyem, el préstec, encara que tota l'Eurozona el pague, és alemany) per valor de cent milions d'euros, sense adonar-se'n que cada vegada estem més a prop de l'Eire, cada vegada estem més a prop de Portugal i, per tant, cada vegada estem més a prop de Grècia.
Seguim la trajectòria del país hel·lè. Primer, creixement desmesurat gràcies al turisme i la construcció, després, endeutament generalitzat per la voluntat de lucre de bancs i particulars, després, ens esclata tot en la cara, i el sistema pervers que tenim com a financer, deixa d'admetre més pisos, deixa d'admetre més crèdits i, en resum, deixa d'admetre més merda, per què de merda, estem fins dalt.
I després ve el realment bo. Alemanya i els seus socis financers (Moody's, Standard & Poor's...) decideixen que Grècia ja no és capaç de mantenir una economia competent (com realment passa, al sistema que tenim), i l'amenaça en què, o canvia, o perd la seua sobirania econòmica. El govern grec intenta reaccionar, i trau la tisora. I, de colp, el poble grec es troba amb el seu sou rebaixat dràsticament, una taxa d'atur que para el mos, la meitat dels seus funcionaris en el carrer, un augment alarmant de les càrregues fiscals i una titella d'Alemanya dirigint el parlament.
Però què passa? Grècia no reacciona, com evidentment era impossible amb les mesures aplicades. I aleshores, Merkel i els seus socis executen l'amenaça, arrabassant-li a Grècia la seua sobirania econòmica, i lligant-la als designis d'una Europa cada vegada més centralitzada en Berlín. I així, ara, Grècia es troba ja no a la vorera de l'abisme, sinó en l'abisme. I així successivament va passar, o està passant, amb Irlanda, Portugal, i ara, Espanya, o com li agrada dir als senyors del PP, "Reino de España", com si el poder reial ens anara a salvar del que se'ns ve al damunt.
I ací, al "Reino de España", les reaccions de la gent a les mesures ja s'han fet de notar. El govern amaga les dades més alarmants, però altres no poden evitar que ixquen a la llum, a judici de l'opinió pública. Pot amagar que la xifra de suïcidis s'ha disparat, que al País Valencià ocupem un terç del total de suïcidis de l'estat espanyol, que de cada deu metges jubilats reposaran un... Però com férem saber els estudiants fa ara mig any, més o menys, la gent no calla, la gent descobreix, la gent sap, i la gent reacciona. I eixirem al carrer per donar a conéixer a la gent fins on arribarien les retallades en educació, fins on aplegaria la impunitat policial si no els paràvem els peus al Lluís Vives, i, en general, intentarem menejar la consciència social. I fins hui no hem parat.
Al barbut les coses se li n'han anat de les mans, Merkel ja ens mana en matèria econòmica (si abans no ho feia), i la gent desperta. A Astúries, els miners, valga la redundància, se li han pujat a les barbes a l'anomenat barbut, i la Policia renega que a ells no els poden pegar com als estudiants, que un braç d'un miner són tres d'un estudiant. La lluita obrera desperta, com ha passat sempre, al nord, i si allí no arreglen les coses, el fet pot anar fent-se molt gran, fins acabar en una autèntica revolució.
El sistema ja no aguanta més, i si ací segueixen apretant, ho tirarem tot avall. El poble, per molt poca consciència social que tinga, com és l'espanyol, i més concretament el valencià, acabarà esclatant, i acabarà amb la ferum que ix dels corredors i sales de les Corts i dels Palau, per substituir-lo per l'olor a roses de la Primavera del Poble. Potser és aventurar molt, però estudiants i miners ja han donat una mostra de que el poble ja no dorm. Bona lectura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada