El Messies...?

El vint-i-cinc de novembre, el 25-N, s'acosta, i amb ell, la que sembla serà decisiva data d'eleccions a la nostra nació germana del nord, Catalunya. Com ja tot el món s'ha cansat de repetir, aquestes eleccions seran uns comicis amb una càrrega molt més forta que els anteriors. Seran unes eleccions amb caràcter plebiscitari, és a dir, un "pre-referèndum" en el què el poble català escollirà entre la independència d'Espanya o bé la permanència.

Els partits que es presenten a les eleccions i que sembla, més o menys, que obtindran representació, són la federació dretana Convergència i Unió (CiU), la històrica Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), l'espanyolista Partit Popular (PP), l'inclassificable Partit dels Socialistes Catalans (PSC), Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), Ciutadans (C's), la coalició Solidaritat per la Independència (SI) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP).

La formació política que, ara per ara, encapçala tots els sondejos, i que sembla guanyarà per àmplia majoria, encara que no absoluta, és CiU, l'hereu de l'històrica Lliga Regionalista de Prat de la Riba, d'allà finals del s. XIX principis del XX. L'històric partit de la burgesia catalana és ara el pal·ladí de la voluntat nacional del poble català, o almenys ells s'han penjat eixa medalla, encara que es ben cert que són molts els catalans que votaran ara CiU, votant independència.

I per sobre de tots destaca el líder de Convergència, Artur Mas i Gavarró. El President, en majúscula, actual de la Generalitat ha esdevingut, des de l'onze de setembre, una mena de guia espiritual per a tots els seus fidels, que cada vegada en són més. La sobtada voluntat nacionalista del "premier" català, i de tot el seu partit, que encara que catalanista mai havia estat tan a prop de demanar clarament la independència, ha sorprès i il·lusionat al poble català, que no ha dubtat un instant a elevar a Mas a l'escaló que ocupen històrics polítics catalans com Cambó, Macià o Companys.

Però açò esta derivant en un culte a la personalitat que pot resultar, si és que ja no ho ha fet, en un perill per a Catalunya, per a la imatge del procés secessionista a l'exterior, i per al propi president. Mai és bo centrar tot un moviment, una ideologia, en una persona. I encara que de vegades sí és necessari un líder en certs moments puntuals per aconseguir una fita (per exemple, Gandhi o Lenin), el passar-se'n amb l'exaltació d'eixe líder no sol ser adequat. Cal anar, per tant, amb molta cura amb la propaganda que es fa, si no, alguns elements poden resultar... impactants, per no dir, prepotents.

I és que ja sé que s'ha dit molt a la web, però... algú ha dit Jesucrist?

Bona lectura!