Cants de la Ribera (I)

Entrem ja de ple al recull de poesies Cants de la Ribera, de Francesc Badenes i Dalmau. Hui reproduïm les dos primeres poesies d'aquest llibret: A Virgili i A València, premiada aquesta última l'any 1887. No tenim informació sobre en quin certamen va ser guardonada. Bona lectura!

A VIRGILI

Oh poeta immortal, oh dolç Virgili,

delícia del meu cor i de les Muses:

puix que fores el geni de les selves,

que a èglogues sentides, sempre tendre,

feres parlar al rústic bell llenguatge,

mon seny inspira i a mos versos dóna

la fluïdes de l'aigua que rellisca,

entre plantes i flors, bonegadora (1).

Siga vibrant nota bella (2) paraula

que brolle encesa; enlluernadora estrela

l'estrofa, siga, que el concepte anima,

i, grata, arreu, la música s'escolte

quan vibre el llavi pronunciant la lletra.

Del Xúquer brau, l'enamorada nimfa,

fes que els tresors de la bellesa em brinde

perquè puga oferir-los a ta pàtria,

regal de son amor, este trobaire.

Mai, oh Virgili, ton consell em negues!

Sempre, dolç mestre, ton amor m'empare!

NOTES:

En la corresponent adaptació a la normativa actual, s'han produït certs canvis respecte la versió original del poema, que a continuació detallem:

- S'han substituït tots els locatius amb la preposició "en" per la variant normativa actual "a".
- S'ha substituït la preposició "ab" arcaica per l'actual "amb".

- S'ha substituït la forma verbal arcaica "sía" de la tercera persona del present de subjuntiu del verb ser per l'actual "siga".
- S'ha substituït la grafia "y" de la conjunció copulativa per l'actual "i".

- S'han fet les pronominalitzacions correctes als verbs que ho demanaven.
- S'han produït els següents canvis de lèxic (sempre mantenint la rima i el recompte sil·làbic original, i intentant semblar-se el màxim possible al significat original): 1, mormoladora; 2, vibranta/desaparició de l'article la.

A VALÈNCIA

La llum del sol portant en la mirada,

la llum del sol portant en la mirada,

cenyit el front de roses i llorer,

està València en gran tron recolzada

com bella nimfa d'encantat verger.

I al contemplar-la tan bella (1) i graciosa (2),

vora el mar de gratíssima remor,

l'ànima s'estremeix de plaer, gojosa,

dient: eixa és la mare del meu cor!

La mare que regnà gloriosa un dia,

noble, insigne, magnífica, lleial;

i duia als cors la pau i l'alegria,

enllaçant-nos a tots l'amor pairal.

Com guarda la petxina nacarada

en ses conques la perla de valor,

té per a tu, mon esperit, guardada,

la flama encesa de brusent amor.

Com besa l'alba el cim de l'alta lloma

quan s'alça ruborosa per la mar

i entre núvols d'argent son rostre apunta (3),

encés d'alegria (4) t'aniré a besar.

Jo et cantaré, mareta, melodies,

com les aus al crepuscle vespertí,

i amb elles esborraré (5) les tristeses (6)

que esgarren (7) cruels ton noble sí.

Si no canta a sa mare venerada,

a qui ja el trobador elevarà

tendreses de sa lira regalada

si tan sols una mare a el món hi ha?

Ja mai dubtes de mi, et vull, t'adore;

per a tu serà sempre mon amor;

mentre la mort avara no m'acore,

teua serà ma vida i teu mon cor.

Jo porte de Sagunt la flama encesa

del greu (8) valor que al món astorà (9); 

jo guarde de Setabis la fermesa

i el glavi venjador amb que lluità.

Jo somie d'en Jaume l'alta glòria

per dur al teu (10) front triomfal llorer;

jo somie a guanyar noble victòria

sobre aquells que humiliaren ton poder.

Mes veig que plores, divinal matrona;

plores pel regne que passat ja fon?

Si et llevaren un temps reial corona,

altra de més virtut et darà el món.

Ardida lluita, amb ànsia i energia;

ajunta els trists records amb que et distraus;

puix que la mar és teua, amb ella envia

que la exploren per tot tes llestes naus.

Cultiva els erms, forada la muntanya,

destrossa el puig roquer amb braços forts;

i dels ossos que arranques de sa entranya,

basteix palaus, i fàbriques, i ports.

Escampa't per les hortes sempre belles;

amb ta creixença romp tot vell murall;

que siguen els nous barris les portelles

per on t'entren els dons del sant treball.

Si és que un dia et falta la planura,

eixamplat enfilant-te pels teus monts,

i que brillen tes indústries a l'altura:

els gegants deuen dur ben alts els fronts!

Munta al cel, centre etern de meravelles;

estudia en sos abismes l'infinit;

arranca al sol brillant les llums més belles

per a l'art que somia l'esperit.

Treballa; el seny desperta: brilla encesa

sobre ton front la fe, i espera, i creu:

si el ceptre més potent és la saviesa,

eixe és el ceptre que en avant tindreu.

NOTES:

En la corresponent adaptació a la normativa actual, s'han produït certs canvis respecte la versió original del poema, que a continuació detallem:

- S'han substituït tots els locatius amb la preposició "en" per la variant normativa actual "a".
- S'ha substituït la preposició "ab/ad" arcaica per l'actual "amb".

- S'ha substituït la grafia "y" de la conjunció copulativa per l'actual "i".

- S'han fet les pronominalitzacions correctes als verbs que ho demanaven.
- S'han produït els següents canvis de lèxic (sempre mantenint la rima i el recompte sil·làbic original, i intentant semblar-se el màxim possible al significat original): 1, gentil; 2, hermosa; 3, asoma; 4, ditja; 5, borraré; 6, melengies; 7, desgarren; 8, indomit; 9, pasmá; 10, s'ha esborrat la preposició a abans d'infinitiu/ton.

BIBLIOGRAFIA:

- Antologia Poètica (pàgs. 142-145), Francesc Badenes i Dalmau, València, Edicions Marí Montañana, 1980.

- verbs.cat, "Conjugació del verb català ser", [en línia], 2013. Disponible a la xarxa: http://www.verbs.cat/ca/conjugacio/37-ser.html