Llegat

Fins el meu passat article, Valencianisme, feia molt de temps que no escrivia al bloc. Açò implica, evidentment, que fa molt, molt de temps que no cultive la vessant literària d'aquesta web. Hui, però, torne per fi amb una història curta, que espere estiga emmarcada en un conjunt de texts que arriben a donar-li la coherència necessària. Més bé, aquest breu escrit es pot plantejar com una reflexió del futur de la humanitat. No pretenc, però, apropar-me amb açò a la talla de mestres com Isaac Asimov, Orson Wells o Arthur C. Clarke. Només és la meua xicoteta contribució a un món literari que ja fa més d'un segle que va començar.

Bona lectura!

"L’estructura dissenyada és perfecta. Sí, tots estem d’acord. Serà capaç de suportar la fi del nostre univers i preservar en ell la vida, al marge de qualsevol circumstància. I si no la vida, almenys serà capaç de preservar l’herència cultural de nosaltres, el legat dels immortals, la immensa biblioteca dels primers nascuts.

No cometrem el mateix error que eons abans havien comés els nostres avantpassats, si és que havien existit. Nosaltres arribarem sols, desemparats. Nasquérem del no-res, evolucionant des d’espècies amb una intel·ligència inferior, trobant el nostre propi camí al llarg de la història, abandonant el nostre món natal per conéixer l’espai, per fer contacte amb altres pobles, altres civilitzacions.

Junts, havíem assolit l’omnipotència, l’herència genètica perfecta, la conjunció de sabers més gran de la nostra història. Teníem el control absolut de l’univers... o quasi.

Nosaltres, els senyors de les estreles, que a plaer havíem controlat l’evolució de la vida, la creació natural, els ecosistemes de centenars de planetes. Que havíem donat la vida, però també condemnat a la destrucció, a milers d’espècies arreu de la galàxia, estem ara condemnats a desaparèixer.

Vam saber veure que l’univers era infinit en temps i en espai, però no vam saber preveure que era cíclic. I ara un altre cicle havia arribat a la seua fi. I se’ns va revelar massa tard, quan ja no podíem fer res per salvar-nos.

Per això, quan les estreles van començar a esclatar en rapidíssima successió, quan les supernoves es reproduïen al llarg de la galàxia com si de cèl·lules es tractaren, quan els forats negres s’obrien sense previ avís enmig de sistemes solars tragant-se’ls sencers, ja no podíem fer altra cosa que preservar el nostre llegat. I almenys això ho hem aconseguit.

Potser era una mena de càstig. Un ultimàtum a la nostra prepotència. Ens havíem cregut déus, i com a déus vam fer el que ens va plaure de la galàxia. Però estàvem equivocats. Si no podíem salvar-nos, era l’hora de deixar pas a noves civilitzacions... i deixar-los l’advertència. Un senyal de que, abans que fóra massa tard, no cometeren els mateixos errors que nosaltres.  Aquella arca espacial aplegava tota la nostra història. Era un món harmoniosament  perfecte, autònom, que funcionaria durant milers de milions d’anys, arribant així als nostres hereus. O això esperem.

Des del pont del gran cuirassat estel·lar contemplem ara la nostra última creació per fi acabada. L’última peça en el gran joc dels déus al qual inconscientment hem jugat. Com ella, hi ha moltes més repartides per la galàxia, almenys totes les que hem pogut construir en el poc temps que hem tingut. Si tot va bé, les arques, protegides per un poderós escut molecular, seran tragades per alguns dels nombrosos forats negres que estan desestabilitzant l’univers, i mil·lennis després tornaran a aparèixer en un punt indeterminat de la galàxia, escopides pel propi forat, o eixint del seu viatge per l’hiperespai en un altre punt de l’univers. Aleshores haurem acomplit la nostra última fita.

Deixe aquest últim missatge meu com una advertència, però també com un raig d’esperança, a aquells que vinguen després de nosaltres. Apreneu del que trobeu ací, i deixeu que l’univers seguisca el seu curs. Heu de ser guardians, no déus. Vostra és la tasca d’aconseguir que tot rutlle en perfecta unitat, harmonia, i pau"