Però hui no parlaré, per seriós i necessari que siga el tema, de les bandes de música i els cruels retalls a les quals es veuen sotmeses. Hui vull parlar d'una cosa que és d'actualitat total, però que té relació amb el passat, el present, i el futur del País Valencià, i, sobretot, que ha de cobrar importància com a símbol a la #PrimaveraValenciana. Parle de la música nacional, de les cançons ja no de lluita, sinó de reivindicació del País.
Així doncs, anem a fer un repàs de les distintes peces que ens ocupen. Comencem per la més emblemàtica i coneguda de totes, i per tots: l'Himno Regional Valenciano o, en la variant que ens ocupa, l'Himne Nacional del País Valencià.
Aquest himne, que conserva la magistral música original del mestre Serrano, sens dubte brillant i per a res rebutjable, conté no obstant uns pocs canvis a la lletra, canvis que aconsegueixen canviar el caràcter regionalista de l'himne per un de marcat nacionalisme. Cal recordar que la lletra original, de Maximilià Thous, fou condicionada per l'exigència del mestre Serrano de que totes les seues obres devien contenir alguna al·lusió a Espanya.
La nova lletra apareix per primera volta a un fullet de la Junta Local Fallera d'Alzira, l'any 1955, completament en valencià, amb un acte de considerable valentia enfront el repressiu règim que aleshores ens turmentava. La lletra nacional diu així:
- Tots baix els plecs de la nostra Senyera
- junts, i a una veu, germans vingau.
- Ja en el taller i en el camp remoregen
- càntics d´amor, himnes de pau!
- Pas a la Nació
- que avança en marxa triomfal!
- Per a tu la vega envia
- la riquesa que atresora,
- i és la veu de l´aigua càntic d'alegria
- acordat al ritme de guitarra mora.
- Paladins de l´art t´ofrenen
- ses victòries gegantines;
- i als teus peus, sultana, tons jardins estenen
- un tapís de murta i de roses fines.
- Brinden fruites daurades
- els paradisos de les riberes;
- pengen les arracades
- baix les arcades de les palmeres.
- Sona la veu amada,
- i en potentíssim, vibrant ressó,
- notes de nostra albada
- canten les glòries de la Nació.
- Valencians en peu alcem-se,
- que nostra veu
- la llum salude d'un sol novell.
- Tots baix els plecs de la nostra Senyera,
- junts, i a una veu, germans vingau.
- Ja en el taller i en el camp remoregen
- càntics d´amor, himnes de pau!
- Flamege en l'aire nostra Senyera!
- Glòria a la Pàtria!
- Visca València!
- Lliure! Lliure!! Lliure!!!
- Així doncs, i com podeu comprovar, els mínims canvis fan que la sola escoltada d'aquest himne pose els pèls de punta als més nacionalistes, pel plaer, i als més espanyolistes, per la ràbia que els pot produir. Els canvis són la permuta del primer vers, Per a ofrenar noves glòries a Espanya, per la frase Tots baix els plecs de la nostra Senyera, amb la qual cosa també es pot tancar la polèmica de la bandera, doncs cadascú pot pensar ací amb la seua senyera que, sigui com sigui, sempre tindrà les quatre barres que ens agermanen. Altre canvi és la substitució a tot el himne de la paraula regió per Nació amb majúscula, i els tres Visca finals per tres Lliure. Per a mi, i sé d'alguns que em faran la creu, aquest és el millor, i el que més m'emociona, amb la lletra nacionalista, és clar.
- Anem ara amb el segon himne, de gran difusió entre els sectors valencianistes més propers al pancatalanisme, i proposat inclús pel mestre Joan Fuster com a himne dels Països Catalans. Es tracta de mítica Muixeranga, música nascuda a Algemesí per acompanyar les torres humanes patrimoni de la humanitat d'esta bonica localitat de la Ribera del Xúquer, i estesa després a tot el País, des de la Marina fins la Vall d'Albaida.
- Aquesta muixeranga, amb lletra d'Al Tall, conté l'essència de totes les variants que hi han arreu del País, unificant-les i, a més, afegint una lletra patriòtica de gran valor sentimental, que fa brollar les llàgrimes a qualsevol, i més encara quan a la guitarra i al clarinet se li suma la dolçaina, cap a la meitat, en un tutti màgic i sobrecollidor.
- Des de la nitbrolla la llumque ens crida a despertar.Som a l'albadai la terra es manifestaun país precísque es fa ben certdes del somni secular.Som a l'albadai la terra es va fent clara,un antic paísque hem d'endreçari portar a l'avenir.Des de l'hivernmouen els brotsque l'arbre cobriran de flor.Des de les serresa la mar i a les estreles,un país ardentengendraràl'enyorada llibertat.Des de la històriaens aguaita la memòria,un antic paísque hem d'endreçari portar a l'avenir.Poble menut,harca i juí,que el dia està arribantsón els nostres fillsqui gestaranuna terra en llibertat.L'aire està moguent per lallibertati el vent de ponent girarà enllevant.Hi ha que agrair a Al Tall aquest lletra, doncs no era fàcil dotar a l'himne mut d'una lletra a l'altura, i estareu d'acord amb que el grup valencià ho ha aconseguit sobradament.Ací acaben els himnes "oficials", reconeguts per més o menys gent, però coneguts per tots. I ací comencen les anomenades cançons de lluita. Potser es pot pensar que algunes cançons de grups com La Gossa Sorda i Obrint Pas també són de lluita, i no s'equivocariem, però, no obstant, agafarem ací la cançó de lluita en el sentit més estricte, folklòric i tradicional de la paraula.I per que veieu per on anem, comencem amb un clàssic: El Cant dels Maulets, cançó també d'Al Tall, i que capta tot l'esperit de les cançons de lluita de la primera meitat del segle XX, de les quals es conserva alguna que ara després vorem. Escolteu un altra volta, així doncs i per favor, el Cant dels Maulets, amb Obrint Pas.Eixiu tots de casa, que la festa bull,feu dolços de nata, i coques de brull.Polimenteu fustes, emblanquineu murs,perquè Carles d'Àustria, ha jurat els furs.Enrameu de murta, places i carres,abastiu de piules, xavals i xiquets.Aclariu la gola, amb vi moscatell,que no hi ha qui pare, el pas dels maulets.Vine Pilareta, que et pegue un sacsó,els peixos a l'aigua i els amos al clot.I si no l'empara, el nostre senyor,tallarem la cua, a Felip de Borbó.Si l'oratge gira, en mal dels maulets,vindran altres dies que bufe bon vent.Quan més curt ens lliguen, més perill tindran,paseu-me la bóta, i seguiu tocant!Una cançó en la línia més clàssica de les velles cançons de lluita, que ja a primeries de segle els nostres avis entonaven enfront l'opressió castellana en totes les seues formes, tant en la suposada "democràcia" com en les dictadures, i que ara així cal tornar a cantar. Cantar cançons com per exemple esta breu, clara i concisa cançó de lluita de Maximilià Thous i Llorens, fill de Maximilià Thous i Orts, que així redimí son pare d'haver abaixat el cap quan l'obligaren a mencionar Espanya al seu himne.Valencians, molt de temps s'allunyàrem,oblidant-nos de que érem germans.Agrupem-nos, que ja ha arribat l'hora,de ser lliures, de ser valencians.Ja sobre els camps d'Ibèria per tot arreu esclaten,les flors que són els símbols de pàtria i llibertat.I mentre altres cullen els fruits de la victòria,el Poble de València no deu d'estar parat.Valencians, defensem nostra terra,contra lladres, botxins i tirans.Agrupem-nos, que ja ha arribat l'hora,de ser lliures, de ser valencians.La lletra conté alguns errors formals, fruit de la recent normalització de la llengua quan la peça fou composta, ja que encara no s'havia difós del tot. Esta versió és la més curta i la més senzilla, però l'original, i més llarga i complexa, és la que us oferim ara, el Cant de Redempció (1922), un autèntic cant al Poble Valencià.Valencians, molt de temps s'allunyàrem,oblidant-nos de que érem germans.Agrupem-nos, que ja ha arribat l'hora,de ser lliures, de ser valencians.Ja sobre els camps d'Ibèria per tot arreu esclaten,les flors que són els símbols de pàtria i llibertat.I mentre altres cullen els fruits de la victòria,el Poble de València no deu d'estar parat.Valencians, defensem nostra terra,contra lladres, botxins i tirans.Agrupem-nos, que ja ha arribat l'hora,de ser lliures, de ser valencians.Agraïm, l'amor pur de València,que ens vol vore units i germans,i els fills nostres, diran recordant-nos,que som lliures, i som valencians.Junt a la mar blavosa, i al cim de la muntanya,la voluntat del poble, ens ha posat un niu.De front a l'aire lliure, el nostre pit s'eixampla,i al bes del sol abraça, nostre cor reviu.Valencians, defensem nostra terra,contra lladres, botxins i tirans.Agrupem-nos, que ja ha arribat l'hora,de ser lliures, de ser valencians.Sens dubte, i encara que algun sector més blaverista haja pogut fer-se amb la cançó com a símbol propi, mai hi ha que oblidar que fou composada l'any 1922, i que és un dels símbols més vells de la lluita popular valencianista contra l'opressió castellana.Per acabar l'article, esmentaré Vent de Ponent, cançó que durant molts anys competí amb el Cant de Redempció com a cançó de lluita, hui malauradament oblidada. No he pogut trobar ningun vídeo amb la música d'esta cançó, però us deixe la lletra i alguna imatge per a que l'evoqueu. Si algú troba la música, per favor, em la passe i la penjaré. Bona lectura!
EL MÉS EMBLEMÀTIC MONT VALENCIÀ, EL PENYAGOLOSAQUAN BUFA EL PONENT.¡Vent de Ponent!...¡Vent de Ponent!...
Llauradors, nostra terra perilla.
Agermanats, l'amor sant defensem.
Vil estrany maganxos nos humilla...¡Valencians, per la Patria breguem!
¡Defensem la nostra casa,
geni i llengua, sang i raça!
¡Per honor i dignitat!
¡Per la santa dignitat!
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...¡Vent de Ponent!...
¡Poble meu, poble meu, qui t'ha vist,
fort, gojós...i ara dèbil i trist!...
Dones flors i et tornen espines.
Treballant, treballant, t'arruïnes.Fores l'alba llevantina;
teua fou la mar llatina;
escampà ta glòria el vent...
¡I ara esclau d'un fort ponent!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Rompa fort nostre clam, colliters.
Del cultiu detinguem els quefers:El Ponent maleït tot ho arrasa,
els verds camps i la sang nos abrasa.
¡Alcem murs, alcem racers
protectors de nostra casa...
i refresque nostra llar
l'alenada de la mar!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Qui millor per fer una reflexió sobre la música del país valencià, que un músic orgullós de la seua terra,sincerament, m'ha agradat molt!!
ResponEliminaM'alegre que t'haja agradat! la veritat és que m'ho vaig currar bastant xd
ResponElimina