Carrasques i més carrasques

Durant aquestes primeres pasqües he tingut l'oportunitat d'anar-hi amb els meus amics a visitar la Castella fonda, aquella en la que el paratge continental es fon amb les últimes estribacions de l'andalusa serra de Cazorla. No hi ha dubte, que és una terra de gran bellesa. Travessada per multitud de menuts rius, sovint secs, amb nombroses vegues plenes de xops, la terra veu nàixer boscos i més boscos de carrasques, només interromputs per la mà de l'home, que aprofita la riquesa d'aquella terra per plantar-hi el blat que dóna de menjar a tota la regió.

EN PRIMER TERME EL BLAT JOVE, PER DAVANT DE LES CARRASQUES,

ADORNADES PELS XOPS DE LA VEGA.

I és que Castella, com a terra, com a paisatge, és molt bonica. Bonica, com totes les regions del món, que sempre tenen quelcom, de bo. Altra cosa són les coses que els seus poderosos poden haver fet envers altres nacions o no, però el que és indubtable, com ja he dit, és la bellesa de la seua terra.

El caràcter del viatge, que planificarem com una acampada d'uns pocs dies enmig la natura, ens portà a viure el que podria ser la vida dels antics pastors, sempre acompanyant als seus ramats per les canyades, dormint al ras tant a l'hivern com a l'estiu, aguantant calor, fred, pluja, i neu. Així, els ramaders, en tant que podien, optaven per refugiar-se als anomenats cortijos, el que seria l'equivalent sureny de les nostres alqueries o els masos catalans.

EL "CORTIJO", A L'OMBRA DEL QUAL ACAMPAREM.

Els cortijos, grans extensions de terres dominades per una vivenda, que sovint tenia també un corral o un refugi pels animals, acabaren sent, al segle XIX, uns vertaders focus de caciquisme, doncs aquell que dominava el cortijo, dominava l'aldea que depenia d'ell. L'extensió del cortijo, com en totes les finques, demostrava el més o menys poder que acumulava el seu propietari, així com la seva productivitat i ús. Un cortijo de pastores, com en el que nosaltres acamparem, valia molt menys que un de cultiu.

Si bé els cortijos eren la font de vida de la població, les aldees eren les ens que articulaven aquella vida. Menudes, disten només uns pocs quilòmetres, i depenen de pobles més grans, antigues viles. Sobreviuen ja ben poques, i actualment s'utilitzen més com a urbanitzacions per passar festes, que com a vertaders nuclis de població rural. Com a curiositat cal dir que l'aldea de la que més prop ens trobàvem, anomenada "Santa Maria", té una majoria de propietaris valencians, doncs s'ha fet prou comuna l'idea de comprar casetes a preu de saldo a menudes poblacions com aquesta, i utilitzar-les com a casa de vacances.

El viatge a la Castella fonda no deixa de ser, doncs, una experiència que recomane a hom, doncs gaudireu d'uns paisatges diferents, d'unes terres infinites, i d'una cultura, i una llengua, diferent, que està allí per conèixer-la. Bona lectura, i bon viatge!