6. El teatre d'entreguerres a França: el Grang Guignol.
Ignacio Ramos, professos titular de Filologia Francesa a la Universitat de València.
El professor Ramos, especialista en novel·la negra i de misteri, ens ha oferit hui una interessant visió sobre una importantíssima part del teatre francés normalment oblidat per crítics, professors i estudiants, probablement pel seu component sàdic i immoral.
Efectivament, i de manera general, a l'hora de fixar-se en el teatre francés d'entreguerres tan sols s'estudien els clàssics, o bé les adaptacions i, diguem-ne, modernitzacions d'obres de l'antiguitat, com Antígona o bé La Guerra de Troia. Aquest teatre més formal es tracta d'un gènere ben escrit, més dirigit a la lectura que a la representació. A la vorera contraria observem el molt menys estudiat vodevil, gènere còmic per definició. Al no formar part de la tradició literària, queda condemnat a l'oblit intel·lectual.
La raó principal de l'oblit fou la comercialització d'aquest tipus de teatre. El vodevil, destinat al gran públic, i concebit amb obres fàcils d'entendre, resultà en efecte un gènere "al·lèrgic" als intel·lectuals i per tant oblidat pels estudiants.
La raó de la existència del Grans Guignol fou la creació a finals del s. XIX la creació dels "boulevards" a París. Els boulevards parisins són les grans avingudes que es crearan arran del terreny que va deixar l'enderrocament de les antigues muralles i el replenament dels fossats. Prompte, es convertiren en espais de passeig de la ciutadania parisina, i es plenaren de teatres i espais comercials per a l'oci de la gent. Els teatres edificats als boulevards s'encarregaven d'escenificar l'anomenat "teatre popular", de masses, no reservat a elits socials. El exemple més proper que ens queda d'aquest tipus de teatre és La Dona de Negre, originalment una novel·la de Susan Hill, que més tard fou dramatitzada i actualment es projecta als cines de tot el mon tenint com a protagonista al jove actor Daniel Radcliffe.
El teatre del Grand Guignol s'inaugurà l'any 1895, i va permanéixer obert fins 1960. Hui en dia, al mateix edifici, existeix el Teatre 347. El Guignol, des de la seua inauguració, es va convertir en el teatre del terror, de la por. Va triomfar sobretot a partir de la 1ª Guerra Mundial, doncs retratava crueltats i tabús que havien ocorregut, entre altres llocs, a la guerra. Al Guignol predominaven les escenes sagnants, emocionalment fortes, que hui en dia anomenaríem gore. En contra del que estava previst, el Guignol triomfà en les elits socials dels moment.
Una de les claus de l'èxit del Guignol fou l'efectiva creació d'un efecte traumàtic molt fort, gràcies a la proximitat del públic amb els actors. Això creava en l'auditori una certa sensació de voyeurisme, que augmentava la implicació dels espectadors amb l'espectacle. Els actors, a més, eren molt físics, i interactuaven sovint amb el públic. S'escenifiquen situacions extremes, supeditant sempre l'acció a la paraula. Al voltant del Guignol nasqueren algunes de les llegendes urbanes més conegudes, a la volta que el propi teatre adaptà altres creades pels grans escriptors del terror, com Edgar Allan Poe.
Efectivament, un dels més clars antecedents del Grand Guignol, i la seua més gran inspiració, fou l'abundant mitologia criminal creada a l'Anglaterra del s. XIX, que combinava el crim despietat amb l'erotisme, amb llegendes com la del barber sagnant o la de Jack l'esbudellador.
Un tema recurrent al guignol serà la bogeria, que a aquella època es considerava contagiosa, i que permetia crear els personatges més rars i extravagants imaginats. A més, sorgí el tòpic desmitificat de l'assassí en sèrie, la reinvenció d'un clàssic ja sense ningun element fantàstic.
A partir de la 2ª Guerra Mundial, el Grand Guignol anirà desapareixent, fragmentant-se en nombrosos sub-gèneres fills, tals com el pulp o el gore. Probablement, les principals causes de la desaparició del guignol foren el nazisme, que confirmà que la crueltat fictícia dels escenaris del teatre podia fer-se real, l'elevat cost econòmic de cada interpretació, i el cansament d'un gènere que, encara que interessant, peca de repetitiu en excés.
7. La "Ronda" i la "Solaria"
Inés Rodríguez, directora del Departament de Filologia Francesa i Italiana de la Universitat de València.
Inés Rodríguez ens va portar al congrés una de les parts més oblidades de la premsa italiana durant el feixisme: les revistes Ronda i Solaria, conservadora i progressista consecutivament, de curta tirada però de gran influència en la societat de l'època.
Després de la 1ª Guerra Mundial, els feixismes començaren a sorgir a tota Europa com una manera de restaurar la solidesa d'una nació, que permetera una posterior recuperació democràtica, però, en canvi, es va revelar com una cruel dictadura sense ningun tipus d'inquietuds socials o culturals. El feixisme, en lloc de ser la recuperació, serà per tant la culminació de la gran crisi europea d'entreguerres.
El feixisme trobà el seu gran recolzament en les classes mitjanes italianes. Així, d'aquesta classe mitjana eixiren una sèrie d'intel·lectuals que recolzaren públicament la dictadura. A l'any 1925, trobem dos postures intel·lectuals enfrontades, la representada pel Moviment Intel·lectual Feixista, i la del Moviment Intel·lectual Croce, aquesta última fundada per Benedetto Croce, intel·lectual antifeixista declarat. Aquest últim moviment, gràcies a l'edició del seu diari, Il Mondo, difondra la desmitificació del feixisme italià.
En aquest context es va crear la Ronda, una revista fundada per set escriptors molt heterogènia, plena de contradiccions, doncs els fundadors eren, entre ells, ideològicament molt diferents, a més que no gaudien del que es diu precisament una bona amistat.
Encara així, la revista creà els bases d'un moviment efímer que va se conegut com "rondisme", encara que l'enfrontament entre els creadors feu que no avançara el suficient com per a establir-se. Un dels fundadors, Lorenzo Montara, contava el 1854 que, encara que des de fora els editors semblaren un bloc, hi havien certes divergències internes. La Ronda es va desvetllar com una revista conservadora, contrària a totes les vanguardies, especialment al futurisme.
Al mateix temps que la Ronda, es publicava a Florència la Solaria. Fou una revista crítica enfront l'academicisme, d'esquerres, tot el contrari per tant a la Ronda, més relacionada amb Il Mondo. La Solaria va acabar esdevenint un grup cultural orgànic que, amb l'excusa de la revista, lluitava d'amagat contra el feixisme, a l'hora que defenia l'europeisme enfront el feixisme italianitzant. Com a curiositat, cal dir que un dels membre més representatius d'aquesta revista fou Gramsci, posterior dirigent del PCI.
8. La literatura Russa en la Revolució.
Natalia Ilina, doctora en filologies eslaves i professora titular de la Universitat de València.
Natalia Ilina, especialista en filologia russa de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, ens va oferir un recorregut per la més important literatura russa durant la revolució comunista a aquest país. Una història plena de constants tombs, sobresalts i dificultats per als seus protagonistes.
L'octubre de 1917 va ocórrer un fet a Rússia que canviaria per sempre el món contemporani. Esclatà la primera revolució comunista exitosa de la història. La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dues fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del tsar Nicolau II i s'estableix una república de caire liberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'estengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuiren la terra.
Des de 1917, l'esclat de la revolució, fins 1928, és a dir, l'època de la consolidació del règim estalinista, a Rússia va predominar el vanguardisme, en la seua versió eslava. El vanguardisme fou un producte de la revolució, doncs tant intel·lectuals com obres desitjaven un canvi en les seues condicions, i així com el socialisme fou el mitjà polític, el vanguardisme fou el cultural. Els escriptors més importants d'aquesta etapa seran Konstantin Gueorgievich i Valin Shershenevich, tots dos de la corrent vanguardista de l'imaginisme.
Encara així, molts intel·lectuals no estaven d'acord amb els comunistes, i alguns es comprometeren en la lluita contra els bolxevics, mentre que altres esperaren pacientment el fi de la revolució. Molts d'aquests escriptors acabaren exiliats a altres països europeus o als EUA, com poden ser Iran Bunin o Dimitri Merezhkovski.
Dintre de les vanguardies russes, va sorgir amb força també la corrent del simbolisme, que fou un moviment falsejat, il·lusori, doncs es va crear artificialment per donar-li a l'ideal soviètic una poesia pròpia. L'imaginisme s'oposarà radicalment al realisme que, paradòjicament, anys després acabarà triomfant com el gran corrent literari soviètic.
La poeta més important durant la revolució fou Anna Akhmatova, intel·lectual que va rebutjar tot compromís amb la revolució, però que, realment, fou una de les autores principals. Va pertànyer a un altre corrent vanguardista rus, l'acmeísme, poètic i no massa difós a qualsevol part del món que no fos Rússia i la seua ària d'influència.
Durant la Guerra Civil, a pesar de la gran efervescència literària que hi havia, intel·lectuals d'un i altre bàndol foren perseguits i caçats sense pietat. A la fi de la guerra s'alçà triomfant una nova vanguàrdia: el futurisme, que defenia la virtut de la màquina com la clau del progrés sobre totes les coses. Victor Jliébnikov serà el més gran futurista rus.
D'altra banda, la poètica russa es dividí en dos grans corrents, els "ferrers de versos" i el grup Peréval. Els "ferrers de versos" foren els intel·lectuals mediocres sorgits del bàndol guanyador de la guerra, fermament compromesos amb el comunisme, i autors de poesia proletària, encara que d'una qualitat molt baixa. Els escriptors dels grup Peréval, per contra, van defendre la qualitat de la poesia per damunt de la seua intencionalitat o de la seua autoria, cosa que els va condemnar finalment al rebuig per part de les autoritats comunistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada