I Congrés Interliterari @beauniversitat (II)

Us oferim ja la segona entrega d'aquesta sèrie d'articles que pretenen sintetitzar el congrés que durant aquesta setmana s'està portant a terme a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Les ponències de hui, dimarts 24 d'abril de 2012, han tractat les literatures anglesa i alemanya, i han corregut a càrrec dels professors Ana Rosa Calero i Miguel Teruel. Bona lectura!

4. Literatura de dones a la República de Weimar.

Ana Rosa Calero, professora titular de literatura alemanya a la Universitat de València i especialista en literatura feminista.

La República de Weimar (Weimarer Republik) fou l'estat que ocupà el territori del que hui és Alemanya, més el nord de l'actual Polònia, entre el 1918 i el 1933. Fou la primera Alemanya democràtica de la història, encara que les circumstàncies en les que fou creada (armistici de 1918) i els convulsos anys en que existí, provocaren que fora una nació plena de contradiccions, com la modernitat enfront la tradició, i una aparença d'orde que ocultava un caos social.

En l'aspecte sociopolític de l'Alemanya de Weimar destaca l'assaig d'Eric Weitz, de títol homònim, que conta perfectament la degeneració republicana fins aplegar a l'arribada al poder d'Adolf Hitler, l'any 1933, que acabà amb l'experiència democràtica. Certament, la democràcia de Weimar estava condemnada al fracàs des de l'inici. Careixia d'una base social sòlida, sense ningun tipus de recolzament.

Encara així, culturalment fou un moment àlgid, de prestigi per Alemanya. En els anys de Weimar, els germans  guanyaren 17 premis Nobel, acolliren en el si de la República diverses tendències literàries, convertiren Berlín en una de les capitals europees de la cultura, paradigma de la modernitat i el capitalisme.

Aquest ambient modern afavorí, per tant, els moviments feministes, i l'explosió de les dones en el panorama cultural alemany. L'any 1865 es formà l'Associació de Dones Alemanes, i uns anys després el Moviment de Dones Proletàries, agrupat al Moviment Socialista de Treballadors. Aquest últim moviment comptà amb líders i intel·lectuals tan importants com Clara Zetkia o Rosa Luxemburg.

Anys després es fundà la Federació d'Associacions de Dones Alemanes, a la qual prohibiren entrar a les proletàries per les seues idees polítiques. Encara així, entre totes aconseguiren fites importants. Entre 1900 i 1909, les dones alemanyes començaren a entrar a la Universitat. Als anys vint, les dones alemanyes ja havien aconseguit el dret a vot actiu i passiu, la inclusió en el sistema judicial i la progressiva millora de les seues condicions laborals.

El periodisme polític cobra especial importància a la Alemanya d'aquest anys. Els reporters usaran el sarcasme i la ironia enfront l'avanç de la dreta radical, i des de ben prompte advertiran del constant perill que assetjava a la República en forma de nacional-socialistes i comunistes radicals.

Kurt Tucholsky i Carl Von Ossietzky foren dos dels periodistes més importants en el camp esmentat. Perseguits pels nazis, tots dos crearen "Die Weltbühre", una revista literària, però també sobretot de protesta, amb la finalitat d'advertit als ciutadans de Weimar el mal que els venia damunt.

El cine serà una de les formes d'art més importants a Weimar. Les dos pel·lícules que més marcaran el poble de l'època seran Berlín, Simfonia de la Gran Ciutat i El Cuirassat Potemkim. El cinema, envers la literatura i el teatre, era l'entreteniment per al poble.

D'altra banda, i seguint amb les dones, els anys vint, hi havien a Alemanya 1,2 milions de dones assalariades, una classe mitjana emergent, que aspirava a la burgesia mentre que la seua realitat era la del proletari. Açò creava un malestar social. Els assalariats permeteren l'encumbrament de la dreta, mentre els proletaris recolzaren l'esquerra. Siegfried Kracouer  publicarà un interessant estudi sociològic, que encara es llegeix, Els assalariats, estudi sociològic.

La pròpia creació d'aquesta classe social afavorirà el sorgiment del nou estereotip de dona: "Die Neue Frau", o la nova dona, personificada per la nord-americana Louise Brooks, que representava a la jove sotmesa als designis de la moda. La mateixa dona, assalariada de dia es convertia, per la nit, en "girl", la reina de la festa. Serà aleshores quan sorgirà un nou moviment cultural que estudiarà el fenomen comentat: La Nova Objectivitat, un moviment que durarà entre 1924 i 1930, i de la qual les més grans obres seran els assajos i les novel·les de guerra.

Les dones seran per tant importantíssimes a la literatura de Weimar. Destacaran les següents:

- Mila Hartwig, que entre l'expressionisme i la nova objectivitat crearà a les seues novel·les uns mons femenins neuròtics, obscurs i excèntrics, un compilat de característiques que no seran més que sarcasme per denunciar la situació de les dones, esclaves de la moda.

- Mascha Kaléko, que serà la gran poeta de la seua generació, marcant la seua lírica amb el seu origen jueu a la Galítzia austríaca.

- Gabrielle Tergit, autora sorprenentment prolífica, de gran difusió. La seua novel·la més important, Käsebier conquereix Berlín, tindrà com a fil argumental l'alçada i la fi del cantant popular Kasëbier. L'obra obre al lector el més fosc del món del periodisme i la premsa. És a més una crítica al concepte de la nova dona, a la que taxa d'ingènua.

- Irmgard Keun, de la qual els nazis censuraran tota la seua obra, que és la creadora de la popular Gilgi, a la seua obra Gilgi, una de nosaltres. Es desmarca dels estereotips tradicionals de dona, i mols estudiosos creuen que podria ser una mena d'autobiografia de l'autora.

- Marieluise FleiBer serà la gran dramaturga de la generació, oferint obres repletes de temes d'actualitat, que s'acabaran amb l'auge del nazisme.

5. Poesia en la Primera Guerra Mundial.

Miguel Teruel, professor titular de Filologia Anglesa a la Universitat de València.

Miguel Teruel ha dividit la seua conferència en dues parts, dedicant la primera als soldats poetes, un concepte anglès de la I Guerra Mundial, difícil d'imaginar hui en dia, i la segona, al poema Spain 1937, de Wystan Auden, sobre la Guerra Civil Espanyola.

Centrant-nos ja en la primera part, els soldats de la Gran Guerra quedaren tots marcats, sense excepció, per la cruel Guerra de Trinxeres. La guerra de trinxeres o guerra de posicions és un tipus de guerra en la qual els exèrcits combatents mantenen línies estàtiques de fortificacions excavades al terra i enfrontades a una distància relativament propera, anomenades trinxeres. La guerra de trinxeres va sorgir a partir d'una revolució a les armes de foc i a un increment en el seu poder, sense que hi hagués alhora un increment en la mobilitat i en les comunicacions. Hi va haver períodes de guerra de trinxeres durant la Guerra de Crimea (1853-1856), durant la Guerra Civil Americana (1861-1865) i durant la Guerra Russojaponesa de 1904-1905, però va arribar al seu màxim exponent al front occidental durant la Primera Guerra Mundial.

Rupert Brooke serà un dels primers a publicar un poema dins del marc de la Gran Guerra. Brooke, un jove oficial que morí inclús abans d'entrar en combat, va crear un poema que es podria inclús taxar d'immoral, doncs ensalzava una guerra que després es recordaria com l'exponent màxim de la barbàrie humana, encara que disculpable per la falta d'experiència del jove.

Però sens dubte els dos autors més grans d'esta literatura són Siegfried Sasson i Wilfried Owen. Sasson creà un emotiu poema (They, 1916), en el que parla sobre el sermó d'un bisbe patriòtic, hipòcrita, que parla sobre els virtuts de la guerra sense conèixer-la realment, i la contestació d'un jove, que li parla de l'horror bèl·lic i com ha anat perdent els seus amics per culpa del conflicte.

D'altra banda, Owen, autor més brillant que Sasson, crearà diversos poemes, entre ells un anomenat Strange Meeting, de 1918, que parla sobre un malson, en el que el jo poètic, soldat, es troba a l'infern amb una de les seues víctimes, i conversen, i, sobretot, Dulce et decorum est, un gran poema de 1917-18 que desmunta el tòpic d'Horaci "dulce et decorum est pro patria mori", o el que és el mateix, "dolç i decorós és morir per la pàtria". Conta la història d'un grup de soldats que, després de retirar-se de la batalla, veuen com un d'ells cau degut a unes bombes de gas. La conclusió és clara. Si Horaci hagués viscut la guerra, no havera dit el mateix.

Els dos autors es conegueren i feren amistat durant els seus permisos, forçats per altra part, a un hospital d'Edimburg. Allí crearen la revista Hidra, de caire literari, però també de denúncia, crítica amb totes aquelles institucions que permetien la guerra i les seues conseqüències. Owen morí abans d'acabat la guerra, mentre que Sasson visqué fins el 67.

La segona part de la conferència tracta sobre els autors britànics a la guerra civil, més concretament Wystan Auden i George Orwell. Auden exemplificarà el tòpic anglés del jove que davant el colp d'estat feixista a Espanya ve a donar ajuda a la República. El poema Spain 1937 d'Auden exemplifica, per altra part, el progressiu desencant dels brigadistes internacionals amb la guerra d'Espanya, a mesura que veien més difícil la victòria.

Orwell, per la seua part, va escriure Homenatge a Catalunya, un obra genial i no sempre ben ponderada, on explica la seua experiència al front d'Osca, i com li va sorprendre la germanor entre els integrants de dos bàndols que encara que ideològicament diferents al cap i a la fi estaven integrats per germans.