Durant aquesta setmana, el BEA organitza a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València el I Congrés Interliterari, amb el propòsit de donar a conèixer als estudiants nous punts de vista de diverses filologies i literatures, tant properes com llunyanes, com poden ser xinesa, catalana o francesa.
El Congrés, del que tots esperem siga el primer de molts, te una durada de quatre dies, des de hui fins el proper dijous, i comptarà amb ponències sobre les literatures espanyola, xinesa, alemanya, anglesa, francesa, italiana, russa i catalana, amb el denominador comú del període d'entreguerres (1918-36).
Des del Camí de l'Escocés, i amb l'objectiu d'oferir al Bloc d'Estudiants Agermanats, i a tot el públic en general una síntesi de l'exposat al congrés, volem fer un seguiment intensiu de les xerrades de l'esdeveniment. Encetem hui per tant aquesta sèrie d'articles amb els resums de les ponències de hui, 23 d'abril de 2012. Bona lectura!
1. Lletres en concentració: desterrament, exili i literatura als camps (I)
Xelo Candel, doctora en filologia hispànica a la Universitat de València.
La primera de les ponències del congrés, presentada per Xelo Candel, tracta sobre l'escriptor germano-valencià Max Aub. Max Aub Mohrenwitz (París, 2 de juny de 1903 - Ciutat de Mèxic, 22 de juliol de 1972) fou un escriptor valencià en llengua castellana d'origen francoalemany. Conreà sobretot la novel·la i el teatre. A causa del seu compromís amb la defensa de la Segona República Espanyola va haver de marxar a l'exili el 1939. És considerat un dels més importants autors de la literatura de l'exili republicà espanyol, gràcies, sobretot, a la seua sèrie de novel·les El laberinto mágico que recreen els antecedents i el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola.
Max Aub presenta una literatura amb un fort caràcter propi, forjat pels seus consecutius exilis, a saber, primer d'Alemanya a València, pel nazisme. Després de València a França, pel franquisme. Encara fou deportat a Algèria (on escriví el genial "diari de Yelfa" juntament a altres refugiats de guerra i, finalment, a Mèxic, on s'establí ja definitivament, com molts altres intel·lectuals després de la guerra.
Una de les llavors més desconegudes, i en la que ha incidit especialment la doctora Candel, fou la revista "Los 60", un projecte iniciat ja en Mèxic, que pretenia agrupar els genials poetes de la Generació del 27 espanyola, per demostrar al món que ells, innovadors en la seua època, seguien vius, en actiu i en permanent contacte entre ells, i tot això a pesar de l'exili forçat de la majoria. Com a curiositat, requisit indispensable per editar en la revista fou ser major de seixanta anys.
"Los 60" fou la culminació final d'una sèrie d'idees i projectes anteriors. Ja en els cinquanta, creà les bases de la que anava a ser la revista "In Memoriam", amb la col·laboració de Vicent Aleixandre i Jorge Guillén. Fruit d'aquesta idea començaren a sorgir les cartes més importants de la relació epistolar entre el propi Aub, els nomenats Aleixandre i Guillén, i també Dámaso Alonso, Rafael Alberti, i en general quasi tots els poetes de la generació del 27.
Per problemes de distància i diferències entre els integrants, la revista no es va poder publicar, però el germen estava ja sembrat. I això encara que, el 1958, quan la revista va prendre forma definitiva, Max estava ja més prop del realisme que de les antigues vanguardies, però la seua admiració pels vells poetes era tal, que seguí avant amb la revista. Enriquiren també les publicacions de "Los 60" les noves experiències que tingueren els poetes de la Generació del 27 publicant a la revista de la Generació dels 50.
En conclusió, "Los 60" sorgí com una revista literària de creació, plena de texts inèdits, i sense ningun tipus de crítiques, deixant lliure la imaginació de cada autor.
2. Lletres en concentració: desterrament, exili i literatura als camps (II)
Maria Rosell, professora de literatura hispànica a la CEU Cardenal Herrera de Castelló.
Maria Rosell ens ha obsequiat amb una xerrada dividida en dues parts. Primer ens ha parlat de Maruja Mallo, una de les artistes espanyoles més genials, però també més oblidades, de la Generació del 27, i després, enllaçant amb la primera part, sobre els camps de concentració.
Maruja Mallo és la gran oblidada de la Generació del 27. Discriminada enfront la resta d'escriptors i artistes (Lorca, Dalí, Buñuel...) a Espanya mai se l'ha dotat de l'estudi i l'atenció que realment es mereixia, tot el contrari que a països com Xile, França o Argentina, on des de sempre ha estat reconeguda com una de les grans artistes vanguardistes.
Exiliada a Argentina per la seua condició d'agitadora social, feminista convençuda i alternativa, fou una de les pioneres en el gènere de la "performance" artística, portant així l'art, del qual era enamorada, al seu últim extrem.
En la vida de Maruja Mallo hi distingim tres grans etapes: els feliços anys vint, on era la reina de la nit, la musa dels artistes, una dona carregada de vitalisme i energia. En canvi, a partir dels anys 28/29, sofreix una fonda transformació, exemplificada a la seua sèrie d'il·lustracions "Cloacas y campanarios", anticlerical i ombrívola, fent per al moment una poesia per explicar les noves natures mortes.
Finalment, a l'exili, quedarà embeguda al transculturalisme. Als anys seixanta tornarà a Espanya, ja oblidada i defenestrada per la fèrria moral franquista.
La sèrie "Cloacas y campanarios" retratarà Mallo com una visionaria dels problemes del futur proper, entre ells, els brutals camps de concentració, ja foren amb la més terrible versió nazi, o la menys coneguda versió "de refugiats" francesa.
Un camp de concentració és una instal·lació destinada al confinament de persones, sense judici previ. Sol ser habitual en règims totalitaris, i s'han utilitzat per tancar-hi intel·lectuals i polítics dissidents, presoners de guerra, minories ètniques, grups religiosos, homosexuals, i altres grups de persones.
Els primers casos on es va utilitzar aquest terme fou a Cuba, el 1896, on s'hi confinaren els guerrillers anti-espanyols, i a Sudàfrica, on foren utilitzats pels britànics, durant la Segona Guerra dels Boers. El cas més conegut, per la seva extensió i crueltat, és el dels camps de concentració nazis, on milions de persones, la majoria jueus, foren exterminats. També fou significatiu el gulag, el sistema de camps de concentració de la Unió Soviètica.
La 3a Convenció de Ginebra, de 1929, establia els camps de concentració com a sistema de confinament per presoners de guerra, i el tractament que havien de rebre. Després dels abusos comesos durant la Segona Guerra Mundial, la Quarta Convenció de Ginebra, de 1949, tracta de la protecció dels civils durant conflictes armats.
3. Qian Zhongsu i la literatura assetjada.
Jesús Sayols, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en literatura xinesa.
Jesús Sayols, convidat expressament pel BEA i l'Institut Confuci de la Universitat de València, ha sigut l'encarregat de fer la interessantíssima xerrada sobre la Xina de la 1ª República, el modernisme xinés i, més concretament, l'escriptor Qian Zhongsu.
El context històric en els que ens introdueix Sayols és el següent: Al 1911, l'Imperi Xinés aplegà a la seua fi, substituït per la República de Xina. Amb eixe acte, s'inicià un fort acostament a Occident i la integració de la Xina en les corrents culturals globals, sobretot gràcies a la gran influència exercida pel Japó. El 1915 es fundà la revista de caire comunista Nova Joventut, aportant noves idees al nou còctel cultural xinés, alterat posteriorment en la seua base social amb el moviment del 4 de Maig, de 1919, i la fundació del Partit Comunista de 1921.
La fundació del Partit Comunista té un significat especial, no només per la seua transcendència posterior, sinó també per què demostra la forta influència que exercí a la Xina la 1ª Guerra Mundial i la Revolució Russa.
El 1937, i com a prèvia del front del Pacífic de la 2ª Guerra Mundial, esclatà la Guerra Sino-Japonesa, que culminà amb l'ocupació de Shangai per les forces nipones, i l'enllaç directe amb l'anomenada guerra mundial. A més, una volta acabada la guerra, el Partit Comunista aprofità el clima social existent per fer esclatar la Guerra Civil Xinesa, que culminà amb la creació, el 1949, de la República Popular de la Xina.
El mig segle entre 1911 i 1949, corresponent a la vida de la República Xinesa, fou el més prolífic en la vida de la literatura xinesa, ja que abans havia estat marcada pel fortíssim tradicionalisme i després, guiada pels interessos de la dictadura. Així, al s. XX s'han estudiat sempre els que s'han considerat els grans corrents de la literatura xinesa: el naturalisme (Diari d'un boig, 1918) i el realisme (el 1921, la polarització política provocada pel Partit Comunista provocarà una ruptura intel·lectual que donarà origen al realisme xinés).
Però, des de fa relativament poc de temps, s'ha anat estudiant, descobrint més bé, un nou moviment cultural immers dins el context de la República Xinesa: el modernisme xinés. L'autora xinesa Shih publicava el 2001 la següent definició de modernisme, per defendre la realitat del modernisme xinés: "Qualsevol moviment intel·lectual i literari que comporta un trencament interessat amb la tradició d'un entorn cultural".
El modernisme provocà un trencament entre els escoles de Pequín i Shanghai. Pequín, nucli històric de la cultura xinesa més tradicional, defensà les arrels del tradicionalisme xinés, mentre que Shanghai, convertida en la capital cultural de la Xina contemporània, ciutat cosmopolita, moderna, occidental, oberta, mescla de diverses cultures i literatures, s'erigí com la capital del modernisme.
La influència cultural del Japó portà a la Xina un moviment cultural que tindria gran repercussió: el Nou Sensacionisme. Dos dels més importants autors dels Nou Sensacionisme xinés foren Liu Na'ou, que escriví Trackless Train i Mu Shiying, amb Shanghai Foxtrot. El Nou Sensacionisme, amb la febre occidentalista que sacsejava Xina, provocarà l'equiparació de Modernisme amb Urbanisme.
Aquest panorama fou el que es trobà Qian Zhongsu quan tornà a Xina l'any 1938, després d'estudiar a Oxford i París. Zhongsu, home de món, que abans havia estat format també a Pequín, dotà així a la literatura xinesa d'un nou punt de vista global, per la seua formació, a les seues obres, usant la crítica més àcida, carregada d'humor sarcàstic i irònic, per denunciar la societat en general, completament desvirtuada, tant en la vessant occidental com en la tradicional.
La fortalesa assetjada (1947) serà l'obra magna de Zhongsu. Es tractarà de pràcticament una adaptació als temps moderns de la novel·la xinesa del s. XVIII El bosc dels lletrats, de la que Zhongsu dirà que és la primera gran novel·la de sàtira social a la Xina. A més, la novel·la guarda un gran paral·lelisme amb la vida de l'autor, doncs tractarà de les vivències del protagonista al seu retorn a la Xina el 1937. Zhongsu, amb aquesta novel·la, aplegarà inclús a l'existencialisme, demostrant així la universalitat i la atemporalitat de la literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada